Històries argentines (II).
Juli Gutièrrez Deulofeu
Anar a l’article anterior: «Històries argentines (I)».
«Sobre com Alexandre Deulofeu –que en català significa «Deu lo feu»– va viatjar a l’Argentina».
El viatge d’Alexandre Deulofeu a Buenos Aires ha d’entendre’s com un magnífic corol·lari a una vida, dilatada, dedicada a la Humanitat, a la causa de la Pau. Quants cops Deulofeu es va exclamar, lamentant-se l’escàs ressò que a Europa i a la seva Catalunya natal havia tingut la seva teoria!. Caram. Tingué que ser un argentí qui descobrís, reconegués el cabdal descobriment de l’historiador català. I fou aquest mateix argentí qui va decidir viatjar l’abril del 1977 a Figueres, ciutat on vivia el vell savi, ciutat coneguda arreu perquè en ella nasqué, i vivia, encara, en aquells dies Salvador Dalí.
Abelardo Gabancho era el nom de l’argentí esmentat que per aquells dies exercia de Capità de navili retirat. El retir l’aprofità per exercir una de les habilitats humanes que sembla que sovint que avancen els temps va quedant arraconada a un segon pla. L’habilitat, diria fins i tot, l’obligació de pensar. Pensava, observava la seva ciutat i el seu país i ho feia en clau atemporal, global, cercant respostes a les preguntes que des de l’albada dels primers temps els filòsofs s’han fet sense aconseguir resultats massa esperançadors.
Per alguna raó s’afegí incondicionalment a la causa catalana, a la causa de la cultura catalana. Potser en contraposició a la realitat del seu país. La història de Catalunya es remunta a l’any 800 de la nostra era. Per a ell, el pensament d’aquesta cultura posava de relleu la continuïtat que adquireixen les corrents evolutives, que neixen a vegades en el passat molts segles enrere, es projecten en el futur i continuen tenint vigència en el present moment, i això era molt important per a Gabancho, que les troba recolzant una vigorosa consciència ciutadana. I afegiríem pel nostre compte, una vigorosa consciència nacional, sense el recolzament d’un Estat. Més aviat tot el contrari.
Anhelava pel seu país la mateixa consciència, ciutadana i nacional. Òbviament sabia que el seu país era molt jove, amb prou feines un sospir comparat amb el llarg camí del pensament català, hereu alhora d’una llarga trajectòria civilitzadora que s’iniciava a les costes de la Jònia. L’Argentina comptava amb una avantatge important, la seva joventut, i Gabancho va trobar aviat una guia per a poder explicar el procés evolutiu dels pobles. Aquesta guia tenia un nom: Alexandre Deulofeu.
Anar a l’article següent: «
Històries argentines (III)».