Histories argentines (III).

Anar a l’article anterior: «Històries argentines (II)».

«El fracàs de l’Argentina, tan rica, tan subpoblada, amb vint-i-tres milions d’habitants en una superfície de més de dos milions de quilòmetres quadrats, és un dels misteris del nostre temps».

V. S. Naipaul.

«Vinc d’un país trist».

Jorge Luis Borges.

Alexandre Deulofeu fou definit al llarg de la seva existència de diferents formes. Una de les més encertades segons el meu punt de vista és la que el qualifica com «incomparable excitador d’idees». Al llarg de la seva extensa obra es fa patent una paradoxa substanciosa. La controvèrsia, present sempre i contradictòria, en desacord amb el pensament oficial, acadèmic, generalitzat.

Segons Deulofeu, les idees bàsiques que han presidit tots els estudis històrics des de que la història decideix anomenar-se ciència, han dut a unes conclusions que converteixen la història humana, l’esdevenir en un veritable caos. De fet, la historiografia moderna no neix amb la perspectiva, amb el desig d’obtenir una visió global de món, sinó com conseqüència de les pors, de les preocupacions particulars.

Durant les darreres dècades del segle XVIII les revolucions franceses alertaren als alemanys. En els seus territoris els focus revolucionaris estaven esperant la guspira que els encengués. En la intel·lectualitat alemanya es desperta la idea, l’anhel de materialitzar una consciència nacional, una força de cohesió capaç d’aglutinar a les noves forces socials que s’estaven assentant.

A Alemanya s’escrivia una història particularista o cosmopolita però no s’escrivia una història de la nació alemanya. Els pensadors alemanys es miren en el mirall de les realitats nacionals, en aquests moments ja estatals que dominen Europa. Trobem aquí la primera gran errada del procés historiogràfic europeu. Assimilar, totes i cadascuna de les diferents realitats «nacionals» de la geografia europea. No ens ha d’estranyar que, partint d’una premissa errònia, d’uns fonaments mal calculats, l’edifici historiogràfic occidental pateixi tot tipus de defectes estructurals, de tal forma que el resultat final no satisfaci cap expectativa i no hagi estat capaç de respondre mai a cap interrogant.

Sense entrar en més detalls, dins Alemanya apareix en aquests moments un moviment que s’anomenarà «positivisme històric», imitat per l’«Escola de Chartres» francesa. A grans trets, juntament a un estudi minuciós i crític de la documentació històrica llegada pel passat, cercaven dades econòmiques, demogràfiques, institucionals. No posarem en dubte les fites assolides pels historiadors del segle XIX, però qui sí els posà en quarantena foren els seus successors. Durant el període d’entreguerres apareixerà un nou moviment i ho farà al voltant de la revista «Annales d’Histoire Économique et Sociale». És l’anomenada nova història, un intent de globalitzar el procés històric, donant gran importància a l’economia i a la sociologia, fent una crida a la multidisciplinaritat, i en la que la influència del pensament marxista no era en absolut aliena. És el moment de la Història Total, revisada i criticada en el seu lloc pels seus successors. I d’ella al quantitativisme, la cliometria i la «social history».

Aquest és l’entorn, l’herència, les influències, les contradiccions a les que ha d’enfrontar-se Deulofeu quan decideix iniciar-se, submergir-se dins l’estudi de la història, i les conclusions a les que arribarà no seran precisament afalagadores.

Deulofeu pretén demostrar que les premisses que regeixen i han regit el desenvolupament dels pobles, de les nacions, dels estats, en definitiva de la vida de les col·lectivitats i de la vida individual al llarg dels temps, han estat i són totalment equivocades. Que s’ha cregut veure dissonàncies on hi ha harmonia perfecta, llibertat d’acció on hi ha determinisme, caos on regeix un ordre perfecte, progrés? on no hi ha hagut, on no hi ha.

Es aquesta diferent forma de veure la història la que li permetrà a Deulofeu contemplar la realitat argentina, la realitat del con sud americà amb altres ulls. Cercant sota l’epidermis dels esdeveniments quotidians, de la notícia fugaç, d’allò anecdòtic, insubstancial i temporal, Deulofeu troba els senyals que li assenyalen que és precisament a l’Argentina on ja s’ha iniciat un gran procés creador i una nova cultura, promissori procés vital que ha tingut lloc en el si d’una societat molt peculiar, per molts motius destacada entre totes com aquella posseïdora de les millores possibilitats per a constituir-se en punt de referència per altres cultures.

Imagino l’escepticisme d’alguns, l’esperança d’altres, la credulitat d’uns pocs i molt probablement la total indiferència d’una gran majoria, en excés preocupada per la molt lògica, lloable i comprensible necessitat de sobreviure a allò quotidià i inexcusable. Però aquest procés evolutiu, durant tant de temps inadvertit, deixa de ser-ho i només, i sols vostès seran, si volen i poden, capaços de canviar el destí de la cansada Humanitat. Aquest és el gran repte de Deulofeu.

Encapçala aquest capítol una reflexió del premi Nobel V. S. Naipaul. El fracàs argentí que esmenta no és més que un estadi momentani, propi de totes les cultures en el seu camí d’evolució inconscient. No ha fet, fins el moment l’Argentina, res que no s’hagi repetit fins la sacietat al llarg de la història. No ha fet res del que ha de penedir-se, res pitjor ni millor que allò realitzat per la resta dels pobles al llarg de la seva història particular, i col·lectiva. En definitiva de les seves històries, històries dels pobles, de les civilitzacions, dels individus. Fins aquí afirmem que no hi ha res de nou sota el Sol. Però tornant al que hem esmentat, està en les seves mans canviar el destí de la Humanitat, perquè per primer cop una societat, una civilització coneix el mecanisme del procés evolutiu dels pobles i només el seu coneixement pot convertir un sender difícil i capriciós en la més bella de les vies cap el discerniment d’un dels arcans més ben guardats. Ho veurem, ho demostrarem al llarg d’aquest viatge al voltant del pensar d’Alexandre Deulofeu.