Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (III).

Anar a l’article anterior: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (II). Llibertat + igualtat. Una equació de difícil (però no impossible) solució».

Un disc de 33 rpm. Quintet en La major, opus 114 de Schubert. La Truita. Piano, viola, violoncel, i contrabaix. Quintet? Quintet… minus violí. Ens falta un violinista. Tot just arriba. Penja una llarga gavardina, el barret, en un estri indescriptible. S’aixopluguen tots, músic, robes, violí en una curiosa construcció, té forma de pagoda, feta, aixecada amb fustes velles, amb retalls tacats de sang, amb columnes immortals d’acàcia. Il·luminada, envoltada, vestida pels raigs brillants, clars, aclaparadors, màgics del sol a l’hora baixa empordanesa, capvespres inacabables.

El braç del «tocadiscos» es diposita lentament sobre el disc, que comença a girar. Es prepara el primer moviment, un Allegro vivace, encomanat al violí i al violoncel, un primer tema suau i reflexiu, seguit per un segon, pròpiament alegre i viu. L’intèrpret, com si donés l’entrada als seus invisibles companys, fa un lleu moviment amb el cap i el braç que aguanta el violí. L’espectacle està a punt de començar. La llum, que es filtra pels finestrals de la caseta, vesteix l’ambient de la solemnitat que l’ocasió requereix. Aquella ja reculada tarda de primavera no sembla, però, una tarda qualsevol. L’Allegro vivace esdevé quelcom inabastable, les notes es succeeixen a una velocitat frenètica, els dits del violinista no poden anar tan de pressa, l’arquet vola, sobre les cordes en un moviment frenètic. S’anuncia la desfeta, peten les cordes, salta el cordal. La imatge és la d’un desastre total. El músic no se’n sap avenir. En aquell moment recorda el que va succeir en un passat ja llunyà a Pessilla de la Ribera, en els dies difícils de l’exili, quan feia de músic amb aquella troupe d’esgarriats. Aleshores va succeir-li quelcom semblant. Era una nit de festa major, que anunciava ja l’esclat de la segona guerra mundial… Però el que en aquell moment va esclatar va ser el violí. Avui, com ahir, Deulofeu no es desanima i no es rendeix. Repara el violí davant la mirada entre sàvia i avorrerta d’en Joi, un setter anglés, inseparable company de fatigues del nostre protagonista, que el coneix prou bé i que ja no s’amoïna per res. Tot té solució. Tornem-hi. Com sempre l’historia es repetirà i altre volta el desastre. Deulofeu no té més cordes. Decideix anar a veure en Quim Fort a Borrassà. Pugen, ell i gos en el vell Peugeot i enfilen el camí del poble veí. En pocs minuts es planten a Can Fort. En Joaquim Fort havia esdevingut el fotògraf oficial de Deulofeu, memòria en blanc i negre del territori empordanès, del seu romànic i de la seva gent, dels arquetipus definitoris del paisatge, de l’essència, de l’anima d’un país, petit. Li explica el que ha passat. En Fort no hi entén pas res, i decideix acompanyar-lo al mas d’Ordis. Allò que es inexplicable dura el temps que en Fort dedica a mirar l’aparell de música. Uns breus segons, canvia de posició el selector de velocitats de l’aparell. Deulofeu no s’havia adonat que estava en la posició de 45 rpm. Misteri resolt. Tornem-hi, doncs. La resta de la sessió musical va ser un èxit, de fet va ser enregistrada en una cinta de magnetòfon que conservo, i en la que, per cert, s’escolten els lladrucs del gos, cansat de tanta música i delerós d’anar a passeig pels volts de Sant Nicolau.

Mentre escric aquestes ratlles, milers de catalans es manifesten pels carrers de Barcelona. Ja n’hi ha prou que ens prenguin el pèl. Reclamen, només, aplicar el sentit comú, una mica de seny i una mica de respecte. Ja era hora. Fins fa quatre dies tots aquells detractors, tots aquells que veuen com s’enfonsa l’imperi espanyol, s’amagaven rera l’excusa de que això de l’Estatut no interessava a ningú, que pel catalanet mitjanet mentre la bossa fos plena tot el demés eren pamplines. Bé, bé, bé. Sembla que això no és ben bé així. I això molesta a més d’un. Més allà de la deguda o no apropiació de la marxa, el que està clar és que la manifestació de diumenge es important. És un perfecte reflex de les estranyes contradiccions dels nostres dies. Ho deia Deulofeu, el segle XXI vindrà definit per un procés endegat a les darreries del XX. Atomització Vs reunificació. Forces centrifugues contra forces centrípetes. S’atomitzen, es centrifuguen, els vells estats, nascuts amb la modernitat i ressorgeixen les velles nacionalitats, i ningú pot fer-hi rés. A les noves generacions se’ls fa estrany pensar que la primera potencia europea fa poc de vint anys continuava dividida i humiliada, o que en els territoris eslaus, ara disgregats en diferents estats, i el que ha de venir!, per la mateixa època, hi sobrevivia una potència, un suposat monòlit indestructible, o així la consideraven els savis de l‘època. Doncs bé, ara li toca a la Península Ibèrica. En el proper capítol hi entrarem a fons. Ara, però un breu apunt per la reflexió. Fa pocs dies, en una xerrada d’una ONG, es parlava d’un fet cert, indiscutible. Conèixer l’essència d’un país, d’un territori és molt més que anar a dinar a un Mac Donalds. D’aquests n’hi ha arreu, a Nova York, a Barcelona, a Beijing, a Cuzco. Aquesta persona reivindicava l’essència dels pobles indígenes del Perú, de la zona de l’Amazones. Ho aplaudim, de fet ho aplaudeix pràcticament tothom. El problema, la contradicció, la paradoxa esdevé quan molts d’aquests aplaudidors no entenen que els catalans vulguem vindicar la nostra essència, el nostre passat, el nostre vernaclisme, en definitiva el nostre imaginari col·lectiu, forjat al llarg de milers i milers d’anys que, en definitiva, seguint a Deulofeu, no volem que passi el que va passar a tantes i tantes civilitzacions antigues, desaparegudes, que ho van fer entre altres raons quan l’invasor va decidir canviar, eliminar i substituir l’imaginari col·lectiu d’aquelles terres per un altre que no els hi era propi, propiciant el suïcidi col·lectiu i això és el que cal evitar a casa nostra, cal evitar-ho arreu, si volem, d’una vegada per totes, canviar el destí, tràgic, de la Humanitat anunciat per Alexandre Deulofeu.

Publicat al Setmanari de l’Art Empordà.

Anar a l’article següent: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (IV). Sobre la decadència d’Occident, un festival de l’esperit».