Del polifonic imaginari d’Alexandre Deulofeu (II).

Anar a l’article anterior: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (I)».

Desembre. El solstici, els dies freds, brillants, curts. La fi del cicle estacional i altre volta allà mateix. En diríem l’etern retorn. N’estem acostumats i d’aquesta manera l’excusa es repeteix. Any nou vida nova, nous propòsits, millors intencions, però al capdavall, any nou, i vida, la de sempre.

Des de l’albada de les primeres civilitzacions la Humanitat ha anat cercant respostes a dubtes que també s’han repetit al llarg de la història, vestits, disfressats si volen de peregrines idees progressistes, que l’únic que fan es amagar la incapacitat de trobar-ne, ja no les respostes adients, sinó tan sols respostes originals i fruit del lliure pensament. I com més avancem, materialment, quan més grans són –relativament parlant, i aplicats a una minoria benestant– els avenços científics i tecnològics paral·lelament esdevé més angoixant la pressió de l’aparell estatal sobre una societat poruga i incapaç d’expressar-se, de valer-se per si sola. Al temps que el nombre de desheretats augmenta escandalosament, molt més si com tan agrada avui dia considerem la situació a nivell global. Exactament, el gran èxit de la nostra civilització esdevindrà, si no hi posem remei ben aviat, la globalització, si, però de la misèria. Els símptomes són inequívocs i els veiem amagats darrera lleis i ordenances socials, escoltes telefòniques o fent créixer l’alçada de les tanques que separen el primer mon de la resta. Tanques tan altes com les torres d’alta tensió de la MAT que permetran exportar al Marroc les perilloses centrals nuclears que tanta nosa ens fan. Certament la dinàmica social occidental dels darrers segles ens hauria de posar els pels de punta, i paral·lelament el «tansemenfotisme» de la col·lectivitat creix al mateix ritme que el desfici consumista. Com si d’aquesta manera els problemes reals quedessin difuminats, de tan amagats, oblidats. I així oblidarem els pobres, com deia Salvat-Papasseit, en el seu Nadal, el més humà de tots els poemes nadalencs.

Alexandre Deulofeu va saber predir l’arribada de la tardor de la nostra civilització occidental. Com? Senzillament, aplicant la lògica comparativa, potser poc científica, però d’una gran eficàcia. De fet, fora interessant revisar un dia el sentit actual de conceptes com raó, ciència, justícia, igualtat, etc. i molt probablement comprovaríem que els seus significats originals han estat manipulats en pro d’unes minories il·lustrades deleroses de mantenir les seves miserables parcel·les de poder. Però no ens desviem del tema. Els cicles històrics de Deulofeu reprodueixen a gran escala el cercle ontogènic de la vida i la mort. Les civilitzacions, els grans processos culturals, els imperis, neixen, creixen, arriben a la seva maduresa, decauen i fatalment s’enfonsen. I s’enfonsen del tot. Actualment des del món acadèmic i científic han sorgit veus que accepten aquesta realitat, sobre tot aplicada a l’ascens i caiguda de les grans potències. I cerquen raons i causes en l’esfera de la producció de la vida material, però tot seguit i ben de pressa, no fos cas, adverteixen que cada cas ha de ser estudiat en el marc de la seva individualitat històrica. Deulofeu, evidentment, participava d’aquestes raons, però, advertia que la decadència final de les societats calia buscar-la en un altre àmbit. Li agradava parlar d’energies creadores, de fet, es importantíssim tenir clar que les ordenades de les gràfiques de Deulofeu, mostren l’evolució d’aquestes energies. Creixen les energies internes dels homes com individus, però sense que l’home se n’adoni. Senzillament gaudeix d’un estat intern que ell no ha creat, però que l’aplica a millorar la seva vida material, a realitzar empreses impensables en tots els àmbits, polític, artístic, filosòfic, musical. I això coincideix amb el que Deulofeu denominava període de fragmentació demogràfica, 650 anys. Però en aquest camí l’home descuida el cultiu de la seva part interna, a mesura que avança materialment arracona la seva part espiritual, l’ésser humà esdevé el centre de l’univers, fins que esdevé la debacle. Miquel Àngel n’és l’exemple. Ho va patir en les seves pròpies carns, o millor dit en la seva ànima. Des de Dant fins a ell mateix Itàlia va viure un esclat artístic excepcional que coincidia amb avenços en tots els camps del pensament i de la ciència, però que ja no havia de tenir continuïtat. L’onada d’unificació imperial que des de la península Ibèrica s’estenia per Europa tocava a les portes de Roma. Carles V volia la corona d’emperador a la seva testa i el Papa Climent VII s’entestava en crear un poderós Estat secular a Itàlia i creava la Lliga Clementina o Lliga Santa de Cognac. Carles V va decidir saquejar Roma, el Papa es quedava sense poder i es veié obligat a coronar emperador i rei d’Itàlia al d’Habsburg. Tota l’estructura social sobre la que reposava l’art humanista de l’Alt renaixement va ser anorreada. L’equilibri social, la seguretat en l’esdevenidor, en un procés continuat de progrés va trontollar. Els homes van veure com l’existència de l’Església catòlica així com de tota la societat italiana estava amenaçada. A partir d’aquell moment la mà de Miquel Àngel va començar a tremolar. En el seu Judici Final la bellesa física ja havia deixat d’interessar-li, ja només era un mitjà que servia per expressar, comunicar el seu estat espiritual. Moltes coses havien canviat, ja mai més rés seria igual. Calia, en definitiva, assumir les misèries humanes.

I es que la manca de consciència de la població, vull creure que en tot moment sempre hi ha algú que es lúcid, provoca la davallada que s’origina en l’enfrontament de les forces negatives: egoisme d’uns, dels que tenen més i que no en tenen mai prou, versus la gelosia del que no en té, i que s’adona que cada cop en tindrà menys. El caos s’anuncia, les ciutats lliures volen defugir d’aquesta situació, però no saben com. Ja només aspiren a mantenir l’ordre, sacrificant fins i tot la seva llibertat. És aleshores quan la ciutat perd la seva funció, quan apareix el dictador, l’imperi. Quan el doll creador s’esvaeix i s’inicia un somni de segles, un llarg hivern. L’esperit humà s’adorm. Caldrà tornar a començar, una vegada més. Les que calguin fins que siguem capaços de resoldre una equació de difícil solució, una equació que tot sovint sembla que molt pocs realment vulguin…, vulguem? que es resolgui: IGUALTAT + LLIBERTAT.

Publicat al Setmanari de l’Art Empordà.

Anar a l’article següent: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (III). Un Quintet minus violí».