|
|
Toc d’alerta.
«Alguns cervells de Madrid ja han calculat i explicat que amb un centenar llarg de detencions aconseguirien escapçar el procés».
Per: Pere Pugès.
Llegir la premsa madrilenya quan parla del nostre procés aporta molta informació sobre la mentalitat que guia els articulistes i contertulians, els alts funcionaris de l’estat i, sobretot, els polítics, que com més va més depenen dels anteriors, del poder mediàtic i funcionarial. La majoria han sortit de l’elit de les dinasties de funcionaris i es mantenen al poder, o en cauen, segons el suport que reben dels grans mitjans de comunicació. Tota una mostra del provincianisme ranci de sempre.
El dia 6 de febrer, a El Mundo, una senyora amb nom i cognoms de rancio abolengo i una estreta relació amb la FAES, publicava un article que em va sorprendre, no tant pel contingut com perquè descrivia amb força detalls allò que podria ser el desenllaç final de la nostra història vist des del seu punt de vista. Vaja, que explicava allò que potser té al cap –i amaga– el president del seu govern. I ho feia de manera figurada, com si expliqués una historieta més, amb la diferència que, així i tot, posa els pèls de punta. Faríem bé de no menystenir la intel·ligència de l’adversari i de no creure, ingènuament, que la democràcia sempre triomfa.
Suposo que esperaven que el pressupost fos un escull insalvable que ens abocaria a unes eleccions en què els independentistes es tirarien els plats pel cap i, com a resultat del trist espectacle i del desinflament que això hagués representat, el nou parlament ja no tindria majoria independentista. Però ara els toca aplicar el pla alternatiu que tenien dissenyat per a aquesta nova situació, tot i que amb el mateix objectiu i estratègia però havent d’ensenyar la poteta una mica més. L’article a què em refereixo n’explica els detalls. Resulta un desenllaç molt versemblant i coherent amb tot allò que han anat fent després d’anys en què les amenaces, l’autoritarisme i la instrumentalització de la justícia han estat el nostre pa de cada dia. Seria un final de cançó de l’enfadós.
Res d’estrany ni res que no puguem contrarestar i, fins i tot, aprofitar. Però compte!, ara ja no ens podrem equivocar ni podrem mantenir aquesta política de fireta i envegetes –entre partits i entre entitats– que tants efectes negatius ha tingut. Algú ha d’aixecar la vista de terra, de la batalleta diària, i aplicar la regla d’or d’aquest procés: només assolirem l’objectiu final si seguim la nostra línia i marquem el ritme. En canvi, si caiem en la provocació i ens desviem, el factor temps se’ns gira en contra i tenim les de perdre. Aquests darrers quatre anys ja ha passat unes quantes vegades i recuperar el camí i el ritme correctes ens ha costat temps, esforços, sacrificis i massa baixes innecessàries.
L’estratègia que segueix l’adversari el portarà, a partir d’ara, a radicalitzar la situació per aprimar el suport independentista i sempre amb la vista posada en unes eleccions a curt termini –de sis a deu mesos–, que és el que busca de fa temps. Aquesta pèrdua de suport a causa de la radicalització serà fruit, segons que diuen, tant de la lògica –per a ells– resposta catalana a l’enduriment de la judicialització del procés –inclosa l’aplicació parcial i gradual de l’article 155 de la seva constitució– com d’algunes accions violentes al carrer, com a resposta primària i convençuda dels sectors més radicals de l’independentisme o per l’acció dels grups infiltrats ja existents o els que es creïn des de les clavegueres de l’estat.
A partir de l’espurna d’Arenys de Munt, ja fa una mica més de set anys que va començar aquest procés i, si seguim el pla previst, d’aquí a poc més de sis mesos arribarem al moment clau, el referèndum o –en el pitjor dels casos– a l’aplicació del «pla desesperat» del govern espanyol, que intentarà impedir que posem les urnes de qualsevol manera i que, fent-ho, ens legitimarà –internament i internacionalment– per declarar la independència. Anem bé, hem recuperat el relat i el domini de l’escena i només ens cal una mica de paciència i d’intel·ligència.
Si mantenim la calma i reforcem la unitat política –la nostra pedra a la sabata–, n’hi haurà prou per a provocar que l’adversari es posi encara més nerviós i cometi l’error fatal (per a ells), saltant la línia vermella marcada per la comunitat internacional. Mentrestant, preparem-nos per a poder fer front als dos eixos bàsics de la seva estratègia: l’aplicació de la seva llei segons la seva interpretació i l’ofec econòmic. I, pel que sembla, encara no ho tenim tot a punt… prou a punt. I m’agradaria equivocar-me, us ho asseguro.
La seva estratègia es basa a actuar de manera contundent i esglaonada a partir del moment en què el president convoqui el referèndum –tenen pressa i, en l’article esmentat, el preveuen al maig–. Amb llei de transitorietat prèvia o no, el seu pla és el mateix, perquè per a deixar-la sense efectes –de cara als seus– en tindrien prou de portar-la al Constitucional. Aplicant el 155, requeririen al president Puigdemont que en un termini de cinc dies acatés la legalitat (la d’ells) i, si no ho fes, el suspendrien de les seves funcions i el substituirien pel titella de torn. I també ho farien amb els consellers que fessin costat al president. No suspendrien l’autonomia. Senzillament aprovarien una mesura provisional per a impedir el buit de poder i per a aplicar la seva llei. En aquesta hipotètica història, preveuen que el parlament respongui immediatament i acceleri les lleis de desconnexió i, per tant, no tindrien cap més remei que suspendre les funcions legislatives del parlament i substituir els membres de la mesa que s’hi oposessin.
La historieta de l’article ens explica com aturarien la rebel·lió popular que preveuen, perquè creuen que ho resoldran tot en qüestió d’hores, d’un parell de dies a tot estirar, si col·loquen els mossos sota les ordres del Ministeri de l’Interior, canvien els directors de TV3 i Catalunya Ràdio i declaren l’estat d’excepció (article 116 de la Sagrada Constitució). L’article no en parla, però alguns altres cervells de Madrid ja han calculat i explicat que amb un centenar llarg de detencions aconseguirien escapçar el procés. Això i assegurar el sou dels funcionaris i treballadors públics, ho consideren suficient per a encarrilar la qüestió i que tot quedi limitat a un assumpte d’ordre intern, que sigui interpretat com una acció temporal per a mantenir l’ordre constitucional i que, al cap de pocs dies, passi a ser un malson paït ràpidament per la comunitat internacional, que no està per massa ensurts en aquests moments.
Tot plegat s’acabaria amb el restabliment de l’autonomia després de fer unes eleccions autonòmiques que, segons ells, portarien els partits catalans unionistes al govern –un govern de concentració, de salvació nacional, hi afegeixo jo– per a restablir el país de les ferides causades per la frivolitat d’uns quants eixelebrats. Vaja, més o menys com ens han intentat explicar els Fets d’Octubre del 34.
Hem de reconèixer que saben construir i reconstruir la història. Fa més de tres-cents anys que s’hi apliquen (alguns diuen que ja en fa uns cinc-cents i no seré jo qui els desmenteixi).
Però, ja que ens conviden –més aviat ens provoquen– a participar en la construcció d’una història que encara no ha passat, potser que ens hi posem de debò. Us explicaré com l’escriuria jo.
D’entrada, durant els mesos vinents, rebaixaria la tensió. Ja se n’encarregaran ells, de mantenir-la i intensificar-la, fent el judici a l’ex-conseller Homs i dictant una sentència exemplar que servirà, molt probablement, per a orientar la del president Mas, l’ex-vice-presidenta Ortega i l’ex-consellera Rigau. Després vindrà la teatralització corresponent al judici a la presidenta del parlament i totes les accions que se’ls acudeixi contra qui calgui –batlles, regidors, funcionaris díscols…–. Serà una provocació constant i creixent, sens dubte. Però ho hem de saber suportar estoicament, amb accions de resistència passiva –ghandiana, com no es cansa de repetir l’amic Josep Pinyol– quan ens convingui. Hem de saber provocar la seva indignació i la solidaritat de l’opinió pública europea que forci els seus polítics a intervenir-hi.
El mes de setembre d’enguany hauria de ser el moment adequat per a prémer l’accelerador. Primer, perquè és quan el president Puigdemont va dir que faríem el referèndum i, ara menys que mai, el president pot permetre’s de perdre la credibilitat ni caure en la provocació de fer-lo abans i mostrar una feblesa gens convenient. I segon, perquè després d’una nova diada històrica que serveixi per a exigir que es dugui a terme del referèndum, serà el moment de convocar-lo, fer-lo i tenir els ulls del món mirant-nos.
Mentrestant, el nostre govern ha d’acabar de preparar l’escenari de l’endemà del referèndum i assegurar que tot rutllarà com una seda, més o menys… (tampoc no podem esperar miracles i que ens ho facin tot). Per la nostra part, la societat civil –no em cansaré mai de recordar que és la autèntica promotora i protagonista d’aquest procés– haurà de preparar-se per quan vulguin fer fora el nostre govern i la majoria dels membres del nostre parlament. Llavors sí que tota aquesta colla de 50.000 jubilats i pre-jubilats que ens mobilitzem quan ens criden haurem de plantar-nos a la plaça de Sant Jaume i al parc de la Ciutadella i garantir, ghandianament, que tots els nostres representants podran continuar al seu lloc per fer l’únic acte de desobediència realment necessari: no atendre l’ordre de suspensió de les competències executives del govern i de les competències legislatives del parlament. La història explicarà que tot el país es va mobilitzar uns dies, serenament, pacíficament, i va tallar les autopistes i carreteres que van o vénen del sud i l’oest, els accessos aeris i ferroviaris… i que quan va arribar final de mes, els funcionaris –metges, mestres, mossos d’esquadra, treballadors de les administracions públiques…– i els pensionistes van cobrar doblement: una paga els va venir de l’estat espanyol, que creia que ofegant financerament la Generalitat i pagant directament compraria els favors i la fidelitat de tota aquesta gent, i una altra paga va venir del lloc de sempre, de la Generalitat, que havia arribat als acords internacionals necessaris per a cobrir aquesta circumstàncies. Dos o tres mesos més mantenint aquesta pugna seran determinants per a decantar la balança a favor nostre. I aquí, també, els ciutadans hi tindrem tant o més protagonisme que els nostres polítics.
La història ens explicarà –espero– que uns quants mesos després el país funcionava perfectament i que l’estat espanyol no entenia com era que havien perdut Catalunya. Anys després, lluny de reaccionar, es va complir la predicció d’Alexandre Deulofeu, un figuerenc tocat per la tramuntana, que als anys seixanta va predir que el 2029 l’imperi espanyol acabaria ensorrat del tot i l’altiva Castella es quedaria sola. Potser serà la única manera que uns i altres entrin en el segle XXI i facin les revolucions pendents.
Ah! I que ningú no digui que revelo la nostra estratègia secreta. Us puc ben assegurar que tot això no deixa de ser com m’agradaria que poguéssim escriure la nostra història i ensenyar-la als nostres fills i néts. Tampoc no em sorprendria que, si passa tot això, hagi estat fruit d’una estratègia elaborada pel conjunt de les forces polítiques i socials democràtiques i catalanistes del nostre país. Alguns altres, potser es pensaran que no deixa de ser un somni boig d’un santboià de soca-rel. Encara que, una vegada, un altre somni com el de l’ANC es va convertir en realitat i som aquí perquè molta gent vam creure que els somnis són possibles.
Enllaç de l’article original en català: