A sample text widget

Etiam pulvinar consectetur dolor sed malesuada. Ut convallis euismod dolor nec pretium. Nunc ut tristique massa.

Nam sodales mi vitae dolor ullamcorper et vulputate enim accumsan. Morbi orci magna, tincidunt vitae molestie nec, molestie at mi. Nulla nulla lorem, suscipit in posuere in, interdum non magna.

Simó i Deulofeu.

Empordà. Logotip.Empordà. Dimarts, 15 de novembre del 2016.

Tribun@.

Simó i Deulofeu.

Santi Coll.

Santi Coll. Director.

Santi Coll. Director.

Dues històries fascinants. Això és el que aquests darrers dies m’han tornat al cap a través de l’oïda i la mirada. Escoltar i veure. I aprendre. Dijous a la tarda, a la sala d’actes de la Biblioteca Fages de Climent, va tenir lloc una xerrada magistral protagonitzada per Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943). L’escriptora, periodista i degana de la Institució de les Lletres Catalanes va ser convidada per la Càtedra Maria Àngels Anglada de la UdG i, com no podia ser d’una altra manera, va parlar de manera distesa, oberta i amb sentiment sobre la seva etapa com a redactora i directora de Canigó.

Sempre amb la memòria present del seu marit, l’enyorat figuerenc Xavier Dalfó, Isabel-Clara Simó va detallar la seva arribada a Figueres com a professora del Muntaner i aquelles xerrades «meravelloses» que va mantenir amb Fages de Climent a l’Hostal Armendares. L’escriptora va reivindicar Maria Àngels Anglada «una independentista de les originals» i una autora «única». També va desgranar moltes anècdotes amb la censura i amb aquella etapa final del franquisme que he deixat ben anotades. Malgrat ser filla d’Alcoi, té tots els números per a ser declarada filla adoptiva de Figueres algun dia. «Sóc una figuerenca més», ha dit en moltes ocasions.

Dos dies després, dissabte al vespre, vaig ser un dels sorpresos en veure el ple de la platea i les llotges inferiors d’El Jardí amb motiu de la projecció del documental dedicat a Alexandre Deulofeu. El treball és magnífic. Fins i tot diria que serveix per a passar-nos el gat a l’esquena, als empordanesos, per no haver estat prou atents a la figura del farmacèutic i pensador. Crec que la participació pública en aquest projecte audiovisual l’hem de considerar una bona inversió. La tenacitat de Juli Gutièrrez Deulofeu, nét del gran mestre de La Matemàtica de la Història i de la prolífica investigació sobre el romànic, ha estat clau. Ja sé que Deulofeu no va ser cap Nostradamus. Més aviat va ser un geni universal que el temps s’encarrega de reforçar cada cop que en passa alguna de grossa. Sempre podem dir que ell ja havia avisat.

Enllaç a la pàgina original en català en format «pdf».