Romànic a Sardenya.

Els campanars romànics «s’embelleixen» amb una piràmide d’obra que els estilitzi a l’estil modern.

Ho sabem prou bé: l’art característic de Catalunya és el romànic. Alexandre Deulofeu va poder dir que el romànic va néixer als Pirineus, a banda i banda del que ara és la frontera entre França i Espanya, amb Andorra al mig. Vés a saber si tenia tota la raó: ningú no li ha discutit. Llavors, quan ens endinsem a l’illa italiana de Sardenya, que trobem esplèndides esglésies romàniques, amb memorables pintures murals, no ens ha d’estranyar si sabem que, per gairebé quatre segles, l’illa va pertànyer a la corona d’Aragó —la meitat, és cert, ja incorporada a Espanya—. Però ens equivoquem de mig a mig: el romànic de Sardenya no té res de català. Ben al contrari, l’art autènticament català de la gran illa és el gòtic.

L’interès de Catalunya per dominar la més gran illa del Mediterrani era bàsicament comercial. Per dominar les rutes comercials amb l’orient, calia que Sardenya no es mantingués en mans dels rivals de la península itàlica: sobretot Pisa i Gènova, que la senyorejaven pels mateixos interessos. Sobretot Pisa —que llavors, a l’edat mitjana, era port de mar— va tenir una llarga dominació a la plataforma sarda. Les nombroses esglésies romàniques que trobareu a tot el territori, des del nord de l’Alguer fins al sud de Càller, són l’herència dels pisans. Els catalans no arriben a Sardenya fins al segle XIV, quan el romànic ja era superat per totes bandes pel flameig del gòtic. Probablement, com arreu, el romànic es considera passat de moda i els responsables no solament afavoreixen la construcció de noves esglésies amb l’estil que es porta, sinó que els campanars romànics s’embelleixen amb una piràmide d’obra que els estilitzi a l’estil modern. Quan Sardenya passa a formar part del que serà el regne d’Itàlia, el nou estat té un gran interès a italianitzar l’illa. De manera que s’ha de posar de relleu el passat pisà d’una forma evident. L’estil romànic de les velles esglésies torna a mostrar-se amb orgull i es mira de desfer o de dissimular les ampliacions o reformes de l’època catalana —que ells veuen espanyola—.

El cas més contundent és el de Càller, l’actual Cagliari —on s’ha recuperat amb prou encert la puresa original de la fantàstica catedral, la Catedral de Santa Maria—, on hi ha la tomba de Martí el Jove, que va culminar la conquesta del territori però hi deixà la vida víctima de la malària dominant al turó sobre el qual s’aixeca el barri vell fortificat. Però el romànic ens atrau, ens el sentim nostre. De manera que ens embadalim davant la Santíssima Trinità di Saccargia, el San Pietro in Siki de Sassari, l’església de Santa Maria de Uta, el temple de San Gavino de Porto Torres o la citada catedral de Càller. Aturem-nos a la plana esventada i solitària que senyorejava el monestir de Sacaria, ara només uns murs al voltant de la basílica. Admirem la sòlida estructura del temple, del qual ens sorprenen els jocs de tons —el blanc de la pedra calcària i el negre del basalt—, que ens suggereix la típica decoració de les mesquites andaluses. Admirem les extraordinàries pintures al fresc que decoren l’absis, probablement obra d’artistes pisans —hi ha poca pintura romànica a l’illa— i estudiem el joc de columnes reals i falses que decoren la façana. D’altres versions parlen d’un obsequi de l’emperador Constantí, que va fer construir quan el territori era de l’imperi de Bizanci, el 1112. En tot cas, la plana viu de la ramaderia de fa segles. L’origen llegendari de l’església s’explica en la pedra d’uns dels capitells de l’atri, en el qual dues vaques jacents commemoren que el lloc va ser indicat, com en tants altres indrets, per dues vaques clapejades —sa acca argia diria aproximadament això, vaca clapejada— i encara avui, a redós de l’església, s’ofereix al visitant un petit mercat d’artesania ramadera, amb abundància d’esquelles de marrà, que es presenten amb la corretja usada, com si s’acabessin de treure del coll de l’animal, cosa ben probable d’altra banda. Espanya va perdre Sardenya després de la Guerra de Successió, com tantes altres coses. Va anar a les mans dels prínceps de Savoia i va ser aquesta unió el germen de la unitat italiana. Cal recordar que l’inici de la unió es va fer sota el nom de Regne de Sardenya. En convertir-se en província italiana, però sobretot a partir dels anys trenta del segle passat, s’inicia el procés d’italianització de l’illa. I el romànic, pisà o genovès, es torna a imposar com a senyal d’identitat diferenciador. Diuen que Sardenya va ser una mena de Vietnam, avant la letre, de la Catalunya que dominava el Mediterrani. Potser sí. Probablement era una aventura massa gran, un territori massa esquerp i massa ampli. En tot cas, la mort de l’hereu de la corona aragonesa sense descendència legítima va canviar el curs de la nostra història. Per bé o per mal.