Ramon Carner: «La Catalunya independent serà el pilar de l’Europa del sud».

La secció local d’ERC a Sant Feliu de Codines, municipi on va exercir cinc anys com a tinent batlle, el Cercle Català de Negocis, que va impulsar i presidir fins el 2016, Reagrupament, Bloc Sobiranista Català, la UPDIC, amb la qual va competir per la batllia de Barcelona amb Trias i Colau i col·laborador del documental «La mentida» com a militant de Directe 68. Aquest és el llarg currículum de Ramon Carner, un economista d’esperit inquiet que ha anat canviant de reptes conforme es topava amb desenganys, conformisme o promeses fallides. Avisa que, després d’una dècada de farsa, arriba el moment de canviar d’arquitectes i prioritzar el teixit empresarial com a fonament per anar perfilant amb garanties la independència.

–Com va anar l’experiència al Cercle Català de Negocis?–

–En l’època de Montilla com a president vam adonar-nos que el discurs independentista s’havia diluït, va arribar la crisi i calia unir petits empresaris per tal que aquest món pogués contribuir a tirar endavant el país, per això la idea va ser crear un lobby de poder econòmic per influir en la política nacional catalana perquè ja n’hi havia molts d’espanyols que ho feien. Però l’entitat ja no té aquest rol sinó que més aviat ha esdevingut una eina pedagògica i d’informació de dades econòmiques, per bé que el seu president l’altre dia va fer un escrit molt bo i agosarat. En els darrers quatre anys l’objectiu inicial s’ha desvirtuat una mica i hauria de tornar a l’arrel, perquè d’associacions culturals o patriòtiques ja n’hi ha moltes però de lobbys catalans econòmics no n’hi ha cap.–

–Tornar a l’objectiu inicial requeriria reprendre la filosofia de l’entitat o modificar-ne les persones que l’integren?–

–Si dins l’entitat hi ha gent que és a l’ANC, que ha decebut la majoria d’independentistes perquè no ha complert res del que va dir, evidentment s’ha de canviar. Cap de les dues entitats no aglutina gent, sinó que en perd–.

–Com veieu el procés, atès que moltes persones ja han descobert que va ser un engany però d’altres no ho volen o ho poden assumir?–

–Veig que aquest engany encara no està interioritzat per molta gent que pateix una Síndrome d’Estocolm i no pot entendre aquesta traïció. Entre això i els mitjans de comunicació del nostre país –tots botiflers–, molta gent del carrer continua amb l’amnèsia. Però també penso que en les següents eleccions més d’una persona despertarà i aquests partits que han traït el poble i van construir un procés d’independència de mentida han de perdre vots.–

–Però hi ha enquestes recents que atorguen un triomf clar a ERC…–

–Les enquestes que fa la Generalitat són mentida i en les pròximes eleccions l’independentisme quedarà fragmentat. Caldria pensar en els autònoms i la classe treballadora i recuperar l’esperit trencador del Cercle Català de Negocis: hi ha d’haver la revolta dels autònoms, és la classe treballadora del segle XXI i a Catalunya són prop de 600.000 però no poden fer res més que 20 hores al dia per mirar sortir-se’n i pagar imposts abusius. A Holanda, per exemple, la quota sempre és de 90 euros i a Espanya és de 360, a Anglaterra si et fas autònom per crear una nova empresa en els dos primers anys no pagues res. Cal recuperar la il·lusió de l’empresari que ja no té feina i després ja vindrà la lluita per la independència, els partits que volen ara la independència amb un poble sense feina no aconseguiran res.–

–Com a soroll de fons, hom sent el rumor d’un tripartit ja pactat entre PSC, Comuns i ERC, cosa que suposaria la tomba d’aquesta darrera formació…–

–Tots sabem que Pere Aragonès i la resta de dirigents d’ERC no són independentistes sinó homes de palla continuadors de l’ocupació espanyola al Parlament, perquè sinó ja seríem independents. Si ERC s’aliés amb el PSC i els Comuns ho trobaria coherent perquè deixaria d’enganyar-nos. Els partits actuals del Parlament estan formats per persones apadrinades i de poc coneixement que no són professionals de la política. El poble pot estar adormit o enganyat cinc anys, però ha d’arribar una guspira que el faci reaccionar.–

–El problema és la diferència abismal entre les cúpules dels partits i els militants de base o càrrecs en municipis que sí són independentistes.–

–Exacte, totes les cúpules estan venudes a Espanya i el poble pateix i calla. Primer cal construir uns bons fonaments, al Parlament s’ha de produir una renovació política que faci créixer el país, amb l’actual classe política enquistada no anirem enlloc perquè a més fan un feble favor a la democràcia, que es basa en la rotació i en avançar.–

–Com vau viure la fugida d’empreses, magnificada pels mitjans i amb el rei al darrere?–

–A mi em va agradar molt perquè el fet que se’n vagin empreses que no vulguin contribuir a una Catalunya plena, lliure i competitiva fa que deixin un lloc al mercat per altres que sí hi vulguin contribuir. Amb els estudis del Cercle Català de Negocis sabem molt bé que quan es fa un procés d’independència i se’n van empreses del país la reactivació hi torna amb molta més força al cap de dos anys, per tant patim una mica però al cap de dos anys tenim el país nostre. O hem de continuar 300 anys més a Espanya? El caràcter emprenedor i dinàmic dels catalans faria que nous empresaris ocupessin aquests llocs.–

–La qüestió del milió de dòlars: es pot confirmar per enèsima vegada que una Catalunya independent seria econòmicament viable?–

–Els estudis econòmics d’una Catalunya independent indiquen d’ençà de fa cent anys que seria un Estat ric amb dinamisme econòmic i es produiria una ascensió social i treball per als joves. Es convertiria en un dels pilars del sud d’Europa, l’Holanda del sud d’Europa.–

–L’unionisme fa servir el discurs de la por de la impossibilitat de sobreviure fora de la Unió Europea, com si aquesta fos un paradís…–

–Aquesta Europa dels Estats segurament en un primer moment podria tenir certes reticències però seríem els catalans els qui hauríem de decidir si hi voldríem ser, o anar a l’EFTA o fer un pacte amb Rússia, Xina o els Estats Units, seríem una corretja de transmissió per aquest sud d’Europa que no funciona del tot i ha de ser rescatat (Portugal, Espanya, Itàlia, Grècia) i, a Europa, li cal un Estat potent al sud. Ara no ho vol però un cop consumat no voldrà perdre una Catalunya potent que seria un estat contribuïdor positiu, Espanya n’és contribuïdora negativa i ha de trobar el seu model de creixement que no sigui continuar aprofitant-se de Catalunya.–

–Si el deute públic va creixent, Espanya podria entrar en fallida?–

–És clar, Espanya serà intervinguda però aquesta Covid ha estat una sort perquè li arribaran molts més fons europeus en un moment en què estava molt malament, Europa s’endeutarà per donar diners al sud. Ja sabem que molts aniran a parar a la família de Florentino Pérez i les elits econòmiques madrilenyes però en tot cas perquè això no passi aquests diners seran controlats d’una altra manera, segons diversos diaris d’economia els diners que rebrà Espanya a partir de l’any vinent seran els equivalents a quatre vegades un Pla Marshall. Fa poc l’economista Miquel Puig va esperonar els emprenedors catalans perquè aportin projectes agosarats atès que hi haurà diners per portar-los a terme. És curiós que la Covid hagi salvat Espanya.–

–Els empresaris espanyols no pensaran igual…–

–No, és clar, ha salvat el país de la no fallida i ha allargat una mica l’agonia, abans la Merkel receptava contenció per evitar que pugés el dèficit públic, ara això ha canviat, amb contenció de la despesa Espanya s’endeutava. L’Estat de les autonomies amb parlaments a tot arreu que es va muntar per esdevenir un «café para todos» i que Catalunya i el País Basc no lluitessin per la seva independència, ha acabat arruïnant Espanya: és un país ineficient on unes grans famílies viuen molt bé i el poble està enganyat i que no pot aguantar la càrrega de funcionaris i polítics de cada Comunitat Autònoma. Catalunya sempre ha intentat d’ençà del segle XIX amb la Mancomunitat i la Lliga ajudar Espanya perquè aleshores era el principal comprador de Catalunya.–

–Hem perdut massa temps volent-hi encaixar…–

–És clar, en aquell moment ja vam veure que no podíem canviar Espanya i si ens n’independitzem crearem la necessitat d’una revolta econòmica de l’Estat espanyol, que haurà de trobar un nou model i Europa ja l’ajudarà.–

–Pel que fa a l’espoli fiscal, les dades són les habituals?–

–Sí, la Generalitat el xifra en un 8 o 9% però sabem que és un 16%. Hi ha estudis que ho acrediten, llàstima que no tenim mitjans de comunicació lliures per difondre-ho.–

–Quants milions dels que se’n van haurien d’estar-se aquí?–

–Si és el 8 o 9% són 16 mil milions, si és el doble serien uns 32 mil milions que se’n van anualment i no tornen, és un espoli directe però també indirecte perquè et diuen que ens construiran carreteres i altres obres que no arriben mai.–

–I cal sumar-li el dumping fiscal que fa Madrid.–

–Sí, un amic té una empresa de construcció d’elements i materials de cuina, forns, cremadors, fogons… Va muntar una filial a Madrid per vendre-hi i va haver de fer suspensió de pagaments perquè es va equivocar: quan van veure que l’empresa era catalana ja no li van comprar res i a més a Madrid van aprofitar subvencions de Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER) i la Unió Europea per muntar naus de producció de mobles de cuina, amb exempcions fiscals durant cinc anys i tot això feia que els aparells fossin el 50% més barats que els de l’empresa catalana. He vist tancar moltes empreses catalanes de producció d’adhesius perquè d’ençà de fa vuit anys que a Múrcia, en zones industrials del FEDER i la Unió Europea amb empreses que no paguen un duro, et porten unes etiquetes un 50 o 60% més barates que les que es fan aquí, estan ensorrant les empreses catalanes amb aquest dúmping fiscal. Catalunya, com que no té estructura d’Estat i com que amb prou feines té recursos per mantenir aquesta administració de fireta…–

–Què us semblen les mesures davant de la pandèmia? Els polítics han actuat amb improvisació i la frontera entre economia i salut és molt fina.–

–Crec que tot això està orquestrat, amb dades falses de morts i contagiats, per donar un cop de gràcia gairebé mortal a aquesta classe mitjana catalana que d’alguna manera encara resisteix. La política de la Generalitat ha estat fatal per a les pimes i això tenint en compte que hi ha estudis que diuen que tot això no era necessari.–

–Quines mesures s’haurien d’haver adoptat?–

–Per exemple les de Suècia, on la gent va sense màscara i no s’infecta, caldria haver adoptat mesures sanitàries però que no anul·lessin l’economia; els bars i restaurants es planyen que són els qui millor van adequar els seus establiments per a la pandèmia i han hagut de tancar, no té cap sentit. Les ordres i lleis que s’han fet no tenen cap altra finalitat que destruir i anul·lar aquesta classe mitjana que és la que sempre ha aguantat el país. Entenc que els catalans sempre hem estat gent avançada amb idees innovadores i anàvem endavant, però en aquest cas hem anat a remolc i l’ambient està encès.–

–Amb un sistema financer que es desballesta amb les fusions.–

–La necessitat que Catalunya tingui poder econòmic es trasllada a tenir un sistema financer propi, en tot cas el que passa és la conseqüència de no tenir un estat propi ni un banc central ni un ministeri de finances, tot això s’ha desfet en vint anys: primer van ser les caixes i ara els bancs i no quedarà res català.–

–Serem independents aviat?–

–L’Alexandre Deulofeu va predir que Catalunya seria independent el 2029, serà el temps que necessitarem per fer uns bons fonaments i s’han de fer bé les coses després de deu anys de mentida en què no s’ha fet res. Ho va deixar escrit al llibre «La matemàtica de la història», uns càlculs sobre la vigència dels imperis en la història segons els quals el 2029 Espanya deixarà de ser un imperi en perdre la seva darrera colònia, que és Catalunya. El llibre es va publicar als anys 40 i va predir l’ascensió de Hitler, la Segona Guerra Mundial, el desmembrament dels Estats Units¹, el fet que la URSS no aguantaria… totes les prediccions s’han complert i entenc que, com que era de Figueres, suposo en la de Catalunya s’hi va esmerçar més per assegurar-se que l’encertaria.–