«Què és la Matemàtica de la Història?» a Sàpiens.
Sàpiens. Número 197. Agost 2018. Pàgines 10-15.
La Brúxola. El passat que explica el present… i el futur.
Secció coordinada per Sònia Casas.
Les insòlites teories d’Alexandre Deulofeu.
Ciència.
Què és la Matemàtica de la Història?
Es pot predir la història? Segons Alexandre Deulofeu, autor d’una teoria sorprenent, sí que es pot perquè, inevitablement, els pobles d’arreu del món han seguit sempre el mateix patró de cicles i etapes històriques.
Text de Pere Puig amb l’assessorament d’Enric Pujol i Juli G. Deulofeu.
Una de les dites populars més conegudes i universals diu que si coneixem el passat podrem entendre el present i construir un bon futur. L’autor d’aquesta afirmació tan categòrica és desconegut, però hom podria pensar que desconeixia completament les teories cícliques de la història. Dit d’una altra manera, la història es repeteix. Durant el segle XX van ser diversos els qui van desenvolupar aquesta idea, com l’historiador i professor britànic Arnold Joseph Toynbee o el filòsof i historiador alemany Oswald Arnold Gottfried Spengler. El primer va apreciar en l’obra Un estudi de la història que les civilitzacions patien de forma intrínseca cicles d’auge i decadència, mentre que el segon anava més enllà perquè segons el seu treball La decadència d’Occident la història no només era cíclica sinó determinista; és a dir, que ja està escrita. Tot i així, igual que els astrònoms saben que la lluna segueix un cicle de 30 dies, ni Toynbee ni Spengler van ser capaços de mesurar amb quina regularitat la història es repetia. L’únic que va presentar un càlcul va ser un català fill d’un farmacèutic de Figueres llicenciat en Farmàcia i Ciències Químiques, alcalde republicà de la seva ciutat en plena Guerra Civil Espanyola: Alexandre Deulofeu i Torres.
Deulofeu va néixer a l’Armentera el 20 de setembre del 1903 i es va dedicar a l’ensenyament i a l’activitat política, primer com a dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà i després com a regidor per Esquerra Republicana de Catalunya.
Com a alcalde accidental de Figueres durant el 1936 va actuar en defensa del patrimoni religiós, però el seu passatemps preferit era submergir-se en l’anàlisi de la Història, sobretot perquè hi havia una pregunta que no es podia treure del cap: si les persones naixem, creixem i irremeiablement morim, per què les societats que estan formades per persones no haurien d’estar sotmeses al mateix destí? Deulofeu va rumiar una possible resposta mentre coquetejava amb la idea de progrés. Convençut que els règims autoritaris eren relíquies del passat i que el futur estava en mans de societats més justes i democràtiques, l’esclat de la Guerra Civil i la derrota republicana van ser una hecatombe tant per la seva vida com per les seves creences. En el seu llibre Memòries de la revolució, de la guerra i de l’exili va escriure: «Travessem el nostre Empordà en unes circumstàncies d’un dramatisme insuperable. Passo a prop dels meus sense poder veure’ls, i el cor se’m desfà d’enyorança i de por per l’esdevenidor, ja que marxo deixant-los sota el perill d’un exèrcit d’ocupació».
Amistat amb Francesc Pujols.
L’exili el va dur a Montpeller, on va viure fins al 1947 lluny de la seva dona i les seves dues filles petites, que es van quedar a Catalunya. Es va guanyar la vida de mil maneres, però va trobar temps lliure per dedicar al seu passatemps. Dedicava hores i hores a l’estudi de les civilitzacions antigues a les biblioteques de Montpeller, Bordeus i Tolosa. Sumeris, egipcis, grecs… La seva teoria agafava forma i la compartia amb altres exiliats. Un dia va impartir una conferència a la Residence des Intellectuels Catalans (Residència dels Intel·lectuals Catalans) titulada «El determinisme històric i el nostre problema» que va cridar l’atenció de l’escriptor Francesc Pujols, qui va citar Deulofeu en una taverna. La conversa va acaba amb batussa: Pujols va qualificar de «putrefactes» les idees de Deulofeu i aquest el va titllar de dogmàtic. Però poc després els dos homes van fer les paus i es van convertir en amics íntims, fins al punt que Pujols escrivís el pròleg del primer volum de les investigacions deulofeunianes, publicat el 1951. El filòsof de Martorell és el responsable de batejar aquestes tesis amb el nom que ha fet fortuna: la matemàtica de la història.
Les civilitzacions: cicles i etapes.
Segons aquesta teoria, les civilitzacions duren 5.100 anys, dividits en tres cicles de 1.700 anys. Que es repetien però amb matisos. Durant el primer cicle les civilitzacions, incapaces de crear una cultura original pròpia, s’inspiraven en altres cultures per construir la seva identitat. Durant el segon cicle, la civilització assolia la maduresa, és a dir una plenitud social i cultural pròpia que la feia incomparable. I finalment en el tercer cicle, equiparat a la vellesa, la civilització experimentava un renaixement que a la pràctica tan sols copiava l’apogeu del cicle anterior i que irremeiablement acabava amb la seva desaparició.
Al seu torn, cadascun d’aquests cicles es dividia en dues etapes: una de fragmentació demogràfica o federal de 650 anys, i una altra d’unificació política o imperial de 1.050 anys, que començava amb la constitució d’un imperi que s’allargava uns 550 anys. A partir d’aquesta base només calia determinar quin era el punt de partida de cada civilització per saber on era i quina esperança de vida tenia.
El món acadèmic va apressar-se a rebutjar la seva tesi amb qüestions com ara: què entenia per civilització? com determinava quan naixia? com demostrava empíricament els càlculs? En una carta a Pau Casals, Deulofeu es feia ressò del rebuig intel·lectual: «El dia que us el vaig deixar creia que me’l publicarien, però no ha estat així».
Instal·lat de nou a Figueres el 1947, va reobrir la farmàcia familiar, però passava hores a la rebotiga intentant completar la seva teoria i publicar algunes prediccions. El 1951, Deulofeu va vaticinar: «el comunisme, a excepció dels pobles satèl·lits que ja es troben avui sota la seva influència, no s’implantarà a cap altre poble d’Europa. L’URSS (…) va cap a la desintegració». I és que ell preveia la fi de l’Imperi de Moscou abans de l’any 2000. Com sabem, l’URSS va desaparèixer el desembre del 1991.
Prediccions incòmodes.
Més controvertida va ser la seva predicció sobre el futur més immediat dels estats europeus. Malgrat el resultat de la Segona Guerra Mundial, segons Deulofeu, França i el Regne Unit estaven destinades a perdre poder i a desaparèixer. La primera, a finals del segle XXI i després d’una guerra civil, i la segona, a mitjans del segle XXII amb la pèrdua de les Malvines a mans d’Argentina. En canvi, per a Alemanya, Deulofeu tenia bons auguris: entrava en una etapa d’hegemonia conservadora que la convertiria en l’única potència del continent i imposaria una pax germanica paternalista a la resta d’estats fins a principis del segle XXIV. La predicció era tan políticament incorrecta, en aquell context, que no es va traduir a l’alemany: les autoritats tenien por de publicar un nou Mein Kampf (La meva lluita).
Tot i que Salvador Dalí, amic d’infància, va regalar un exemplar de La matemàtica de la història a Nelson Rockefeller, pocs estrangers van interessar-se per l’obra. Però cal destacar dos militars: el veneçolà Víctor José Femández Bolívar i l’argentí Abelardo Gabancho, pare de la desapareguda Patrícia Gabancho. Bolívar va trobar-ne un exemplar en una llibreria de Caracas i en va escriure una tesi per a l’Escola de Guerra de l’OTAN. una còpia de la qual va acabar al Pentàgon.
Als serveis d’Intel·ligència nordamericans no els devia fer cap gràcia llegir que els Estats Units havien acabat la seva etapa de plenitud imperial i que es precipitaven cap a la pèrdua de la seva hegemonia. I encara menys que una de les potències rivals emergents, la Xina, estava a punt d’entrar en una fase d’expansió agressiva que la convertiria en el gran perill del segle XXI. Així el 1970 Deulofeu escrivia: «aconsellaríem als Estats Units que sense més espera abandonin la lluita del Vietnam i retirin les seves tropes de l’Àsia, perquè contra la Xina no hi tenen res a fer». Els Estats Units se’n van retirar el 1973. I va afegir que la Xina «s’empararà de totes les possessions russes a l’Àsia i només es trobarà enfront l’Imperi nipó, que, com l’alemany, entra ara en l’època de plenitud imperial».
Abelardo Gabancho, per la seva banda, va obrir-li les portes de l’Argentina l’abril del 1978, on va rebre els elogis del món universitari. No en va Deulofeu havia pronosticat que d’aquí a uns 200 anys naixeria una nova civilització en el continent sud-americà entre aquest estat, l’Uruguai i el sud de Brasil que es convertiria en la gran esperança de la Humanitat.
I l’Estat espanyol, què?
L’any 1972 Deulofeu va calcular que l’Imperi espanyol havia nascut el 1479 quan Ferran II va succeir al seu pare com a comte de Barcelona i rei d’Aragó, consolidant la unió amb Castella, on governava Isabel I. Així, la suma era senzilla: 550 anys de vida. Segons Deulofeu l’Imperi espanyol, en decadència des de la pèrdua de Cuba i Filipines, estava destinat a desintegrar-se cap el 2029. «A 57 anys de la fi de l’Imperi espanyol», va escriure. A 11 anys d’avui.
Amb pronòstics com aquest la teoria d’Alexandre Deulofeu va guanyar-se partidaris i detractors. Però en morir el 1978, només havia publicat 16 dels 22 volums previstos1. Quedava pendent el gran objectiu: demostrar que la història es repetia per, d’aquesta manera, evitar les guerres. Quin sentit tindrien els conflictes bèl·lics si les potències combatents sabien quan ascendirien i descendirien de manera inevitable? No debades, el títol complet de l’obra del farmacèutic de Figueres era La pau al món per la matemàtica de la història2.
Els pronòstics complerts de Deulofeu.
1934. «El règim iugoslau trontolla perillosament. i no tardarem a veure’l transformat en dues o tres repúbliques independents».
1941. Deulofeu va assegurar que Hitler perdria la Segona Guerra Mundial.
1948. Deulofeu va predir la pèrdua de les colònies franceses: «França acaba d’entrar en la fase decadent. A partir d’aquest moment l’Imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies». Efectivament: Algèria, Indoxina, Tunísia i el Marroc es van independitzar entre el 1956 i el 1962.
1951. «L’URSS, en lloc de seguir una via imperialista, va cap a la desintegració abans de l’any 2000.» I sí: va desfer-se el desembre del 1991.
1970. Deulofeu aconsella als Estats Units que es retirin del Vietnam.
1974. Deulofeu va predir, que el mercat comú europeu restaria sota hegemonia germànica a partir d’una Alemanya ja unificada.
Evolució i caiguda dels imperis segons Deulofeu.
Us mostrem les gràfiques dels diferents imperis europeus segons la Matemàtica de la Història. Tots tenen les seves respectives fases agressives, depressives i de plenitud però cada imperi té un ritme propi.
Entrevista Juli Gutiérrez Deulofeu nét d’Alexandre Deulofeu.
«Hem de despersonalitzar la història».
–En els darrers anys ha crescut molt l’interès per les tesis del seu avi arran de la situació política al nostre país… Com ho viu vostè això?–
–És veritat que l’interès ara és gran perquè s’estan produint algunes coincidències. Per exemple, hi ha una carta del 30 de juny del 1977 on Deulofeu explica que els 40 anys vinents serien bons per a Catalunya, que després perdria part de l’autonomia i que, finalment, la recentralització acabaria amb la desfeta espanyola el 2029.–
–Quina lectura fa vostè d’aquestes prediccions avui en dia?–
–Jo crec que el que ens ve a dir La matemàtica de la història és que no importa qui sigui el líder polític de torn. Hem de despersonalitzar la història! Que Catalunya acabarà sent independent és inevitable, però no serà un estat independent com l’entenem ara. Alemanya, que les dècades vinents està destinada a governar la civilització occidental, tutelarà la desfeta ibèrica i la nostra sobirania no serà plena.–
–Potser els nostres dirigents haurien de donar un cop d’ull als escrits de Deulofeu de tant en tant…–
–Sens dubte! Crec que si els dirigents l’acceptessin, s’acabarien bona part dels conflictes. En el cas català, després de la consulta del 9N i les eleccions del 27S, els polítics independentistes, amb La matemàtica de la història a la mà, no haurien d’haver convocat el referèndum de 1’1-O. D’altra banda, la monarquia, l’Estat i la resta de detractors haurien d’haver fet concessions en lloc de reprimir. Perquè el resultat final de tot plegat l’any 2029 serà el mateix, però pel camí el patiment hauria estat menor.–
Els Estats Units es trobarien en plenitud imperial i haurien iniciat un descens molt gradual. Deulofeu va augurar una «guerra» o conflicte amb la Xina pel control de l’oceà Pacífic al llarg del segle XXI. No incloem la seva gràfica perquè Deulofeu no la va deixar feta.
«El seu universalisme no discrimina pobles entre superiors i inferiors».
Enric Pujol, historiador.
La matemàtica de la història, més enllà de la seva fiabilitat, mereix ser tinguda en consideració de la mateixa manera que es recullen les teories d’altres autors com Oswald Spengler o Arnold Toynbee, que tenen una concepció cíclica de la història.
Intel·lectual compromès.
Deulofeu tenia en compte la possibilitat de trencar amb el determinisme inherent a la seva teoria, en el moment en què la Humanitat fos conscient de la mecànica que, segons ell, segueixen els esdeveniments històrics. A més, la seva visió universalista no discrimina pobles i civilitzacions entre superiors i inferiors: tots passen per unes mateixes fases en moments històrics diferents.
Personalment penso que no és una llei inexorable, d’obligat compliment, però crec que convé conèixer-la perquè marca tendències i sobretot situa la política i la història recent en una dimensió de llarga durada que permet concebre canvis transcendentals que molt sovint pensem que són impossibles.
Un bon analista.
La seva visió, que té tan present el passat d’altres pobles i civilitzacions (tota la història de la Humanitat), li va servir per fer unes previsions molt encertades sobre l’evolució d’alguns imperis que han configurat el món modern. Com a analista polític, va demostrar tenir molt bon nas. I convindria tenir present la seva suggeridora teoria sobre l’origen de l’art romànic en la zona de l’Empordà-Rosselló.
Al marge de les seves teories, fou un personatge polític rellevant i un intel·lectual compromès en favor de la cultura catalana durant els anys trenta, l’exili i la dictadura franquista, i reconeguda fins i tot pels seus detractors.
«Rebutjat pel món acadèmic, Deulofeu preveia un futur controvertit a l’acabar la Segona Guerra Mundial: la puixança d’Alemanya i el Japó, la desintegració de l’URSS i la fi de l’hegemonia americana.»
Els pronòstics pendents de Deulofeu.
-
La desintegració de l’Estat espanyol es produirà al voltant de l’any 2029.
-
El declivi de França començarà durant aquest segle XXI, període durant el qual Deulofeu vaticinava una guerra civil. Segons ell, l’imperi francès arribarà a la seva implosió final a començaments del segle XXII.
-
Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord se separaran del Regne Unit al llarg del segle XXII.
-
Alemanya dominarà Europa durant els propers tres segles i serà el garant de l’estabilitat i la pau europea. Això sí, com a contrapartida, els territoris hauran de renunciar a una part de la seva sobirania.
-
Els Estats Units perdran l’hegemonia amb una llarga decadència, i tindran un conflicte militar amb la Xina pel domini de l’oceà Pacific.
-
La Xina i l’índia s’expandiran agressivament (la Xina envairà Sibèria) perquè són al final del seu tercer cicle3. El Japó arriba a la seva plenitud i serà el contra poder a l’Àsia.
-
Una nova civilització (a la qual Deulofeu anomena «la gran esperança de la Humanitat») naixerà d’aquí a 200 anys entre el sud del Brasil, l’Uruguai i l’Argentina4.
-
El nord d’Àfrica ha entrat en un quart cicle històric. Els pròxims 600 anys viurà una etapa de fragmentació territorial.
Per saber-ne més: Per endinsar-vos en el món de Deulofeu el millor que podeu fer és llegir-lo directament. El seu llibre es diu La pau al món per la Matemàtica de la Història. També n’hi ha un altre de molt aclaridor escrit pel seu nét, Juli Gutièrrez: La matemàtica de la història. Alexandre Deulofeu o el pensador global. A Youtube està disponible el documental coproduït per Visiona TV i TV3: Alexandre Deulofeu: l’historiador del futur.
Pere Puig Periodista.
Notes:
1Alexandre Deulofeu va preveure en un principi la publicació de 22 volums de la versió extensa de la seva Matemàtica de la Història, però a mesura que passava el temps i anava publicant volums se’n va adonar que no arribaria a temps de publicar-los tots i en va publicar 8, més un que es va recuperar pòstumament. Entre la resta de volums que va publicar hi ha les seves memòries i els relatius a l’origen català de la cultura europea occidental o romànico-gòtica.
2L’editorial Pòrtic va publicar unes versions resumides, condensades en volums únics de la Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu. Una edició en català de l’any 1970 titulada La pau al món per la matemàtica de la història i una edició en castellà de l’any 1973 titulada La paz mundial por la matemática de la historia.
3Les civilitzacions o cultures de la Xina i de la Índia es troben al final dels seus respectius tercers cicles, però a partir de l’anomenada Revolució Cultural va néixer a la Xina un nou imperi, de la mateixa manera que hi ha un nou imperi a la Índia.
4Segons Alexandre Deulofeu, en la zona compresa entre l’Argentina, Uruguai i el sud del Brasil hi ha una nova cultura en el seu primer cicle, que actualment es troba en la fase creativa de fragmentació demogràfica. Encara li queda un temps per entrar en la fase de gran unificació.