Pròleg d’Antoni Rovira i Virgili al llibre
«Catalunya i l’Europa futura». Pàgines 3 a 6.
Cada vegada que, en funcions de conferenciant o en missió política, he anat a Figueres, alta ciutat de l’Alt Empordà, he hagut de reduir la meva estada a unes quantes hores. Entre les presses del viatge, he pogut saludar vells amics i conèixer joves amics nous. L’any 1930, amb ocasió d’una conferència política, coneguérem, entre altres homes de la jove generació figuerenca, Alexandre Deulofeu, que en la conversa que hi tinguérem se’ns mostrà com un esperit selecte, inquiet, apassionat pels estudis polítics i socials. L’any passat, després d’una conferència meva de caràcter cultural, en la tertúlia d’amics que es formà, l’estimat Puig i Pujades, cap de l’intel·lectualisme liberal i catalanesc de Figueres, em parlà d’una obra sobre el problema universal de les nacions, que Alexandre Deulofeu tenia escrita. Allò va ésser per a mi una ben agradable sorpresa.
Els figuerencs, que són els més característics representants de l’Empordà, tenen una forta tendència a la discussió i a la polèmica. Són entusiastes, parladors i combatius. Senten el plaer del diàleg i l’atractiu dels debats. Els qui simplifiquen massa la definició del caràcter català, presenten la nostra gent com a reservada i curta de paraules. Una tal definició deixaria fora de la catalanitat autèntica els catalans catalaníssims de l’Empordà, del Camp de Tarragona i d’altres comarques nostres…
Quina polèmica de quinze veus, la d’aquell vespre! Alexandre Deulofeu, amb la fe jovenívola d’un convençut, exposava tes idees principals contingudes en el seu llibre. Les unes eren aprovades per aclamació, les altres eren acollides per una barreja d’adhesions i dissentiments. Jo estava encisat de veure que aquells temes de doctrina política i d’interpretació històrica, eren plantejats i debatuts en una petita sala d’un casino polític comarcal. I com que el cor se me n’hi anava, vaig prendre part en l’amistosa discussió.>
La meva admiració per Alexandre Deulofeu encara cresqué en comprovar que era un català nacional perfecte i un home radicalment esquerrista. En les seves paraules i en les seves idees es revelava la plenitud de la consciència patriòtica i l’enllaç pregon de la concepció nacionalista amb la concepció liberal i democràtica. De catalans així, n’hi ha menys del que sembla. Àdhuc molts patriotes abnegats i molts catalanistes literaris i polítics presenten el senyal trist que ha deixat en llur ànima la influència dels temps de desnacionalització. Fou per a mi una alegria de trobar en aquella ciutat comarcal un esperit tan ben format com el d’Alexandre Deulofeu.
—Voleu que us trameti l’original del meu llibre? Em plauria saber què en penseu— em digué el jove autor.
Vaig acceptar l’afectuós oferiment; i poques setmanes més tard tenia sobre la meva taula de treball el munt de les quartilles d’aquest llibre.
* * *
La catalanitat essencial de l’autor apareix ja, amb una lloable gosadia, en les primeres planes de l’obra. El seu camp d’estudi és amplament europeu; però el seu centre espiritual és Catalunya. Una posició de català nacional i liberal, que és com dir d’un català europeu i universalista. L’autor té plena consciència de la seva posició, i per això mateix s’adona de la falla que en aquest aspecte presenten encara un gran nombre de catalans d’avui, a través del temps i de l’espai, a través de la història i de la geografia, estudiant els segles successius i els pobles múltiples, Alexandre Deulofeu pensa en Catalunya, es manté en el seu punt de mira nacional. Veu que cal alliberar Catalunya, no solament de la submissió estatal o política, ans encara de la submissió moral enclosa en la lletja tara del provincianisme. Tot ciutadà que no és nacional, és provincial. Qui no és senyor d’ell mateix, és criat d’un altre.
Conscient i valent, Deulofeu afirma que és absolutament necessària la tasca encaminada a desvetllar del tot la consciència nacional catalana. I declara que «a aquesta finalitat van adreçades fonamentalment» les pàgines del seu llibre.
Jo no he de fer pas, en aquest pròleg, una critica de t’obra interessantíssima que Deulofeu ha escrit. En tot allò que considero essencial, la trobo excel·lentment orientada. Alguns detalls concrets i diverses afirmacions rotundes em semblen discutibles. Deulofeu, que és un home d’una gran probitat mental, corregirà probablement ell mateix, més endavant, una part de les seves opinions actuals. En l’anàlisi de les idees i en la lliçó dels esdeveniments trobarà motius per a plantejar-se novament davant de si propi els problemes més difícils, i rectificarà, si hi ha lloc, algunes de les tesis que ara defensa.
* * *
Un dels encerts de l’autor és el de situar la qüestió de Catalunya en el pla europeu i mundial. Amb això aporta una prova més del caràcter universal de la nació i del valor internacional de les causes patriòtiques. Els esperits localistes i reclosos, els endarrerits i els isolats, no són pas els catalans nacionals. La Catalunya-nació és un factor de la unitat moral d’Europa. La Catalunya-província (o la Catalunya-regió, que en el fons és la mateixa cosa), és una serventa domèstica d’una nació territorialment més gran, i no té intervenció ni personalitat en el conjunt universal de les cultures.
Partint, en el primer capítol del seu llibre, de la Catalunya-nació, Alexandre Deulofeu arriba naturalment, com per un camí dret, al problema magne de la Confederació universal. És la trajectòria lògica i biològica. Una trajectòria de volada. Mai no aniran tan lluny —ni en el camp de la realitat ni en el del pensament— els qui parteixen de la fosca baixesa espiritual del provincianisme o del regionalisme. La Catalunya nacional, independent en el seu esperit, té lloc propi en el rengle dels pobles lliures, encara que no el tingui en el rengle oficial de les daurades casaques diplomàtiques. El veritable universalisme no és el de la diplomàcia. És el de la cultura i el de l’esperit.
Antoni Rovira i Virgili.
Barcelona, març del 1934.