Profeta a casa seva.

A les seves amenes memòries, escrites per Artur Bladé, el filòsof, escriptor i humorista Francesc Pujols, exiliat a Montpeller, defensava el profeta del positivisme, Auguste Comte, dels atacs d’un diari que l’havia titllat de «neuròtic constant i boig intermitent». «A desgrat dels seus rampells de follia, era un geni que, com tots els genis, delirava sovint». Pujols es refereix, ja ho hem dit, a Comte, que era de Montpeller, però també hauria pogut parlar d’ell mateix com a exemple de geni delirant. I igualment de l’empordanès Alexandre Deulofeu (1903-1978), el seu company de tertúlies, farmacèutic, químic, polític republicà i «matemàtic de la història». Ens els podem imaginar tots dos a l’exili, enmig de la desgràcia, entre tants compatriotes dedicats a fer-se mútuament la pell: un, Pujols, rumiant la ciència universal catalana; l’altre, Deulofeu, a la recerca de la fórmula que expliqués per sempre la història dels homes. Tots dos amb alguna cosa olímpica i titànica, i alhora patètica, per la distància entre el que pretenien i el que van aconseguir. En el cas de Deulofeu, què se’n salva de les seves teories? Si fem cas de la resposta que va rebre de la majoria dels historiadors acadèmics, no hi ha dubte: la matemàtica de la història és un pur deliri. Si fem cas del seu nét, Juli Gutièrrez, que ara ha volgut resumir La matemàtica de la història, ens trobem davant d’una obra decisiva per al curs de la humanitat, i d’un autor que és, en poques paraules, una llumenera com n’hi va haver poques al segle XX.

A Catalunya, com a filòsof de la història o macrohistoriador, Deulofeu és un personatge rar. Hem d’anar més lluny per trobar aquells que han sotmès a un patró la història humana, d’Agustí d’Hipona i Vico a Hegel, Marx i Spengler, entre els que consideren que la història progressa i els que veuen un vaivé d’èpoques de creixement i decadència: els lineals i els cíclics. Deulofeu pertany als últims. Cap ni dels uns ni dels altres deu haver anat tan lluny com ell en l’intent de reduir la fabulosa diversitat humana a un motlle, a una plantilla, a una gràfica.

Cada civilització dura exactament, segons el seu càlcul, 5.100 anys, dividits en tres fases iguals que corresponen a la formació, la maduresa i la decadència. Cada fase passa per dos cicles: un de fraccionament demogràfic i un d’unificació imperial. Tant se val si és la civilització xinesa, l’índia, l’egípcia, la clàssica o l’occidental: cada cicle és calcat. Qualsevol imperi, per exemple, comença sent federal, esdevé absolutista, pateix un desastre militar, es redreça i arriba a la plenitud, decau i es desintegra. Tot plegat, 550 anys. Per quins set sous? Per la mateixa raó que un embrió humà, al cap de nou mesos de gestació, empeny enfora, avui i fa mil anys. La història no progressa, diu Deulofeu: bascula. En aquestes oscil·lacions hi ha moments més o menys brillants: a Catalunya li va tocar ser el bressol de la cultura europea, l’origen mateix del romànic… El centre del món, que Dalí situava a Perpinyà i Fages de Climent a Vila-sacra, va ser, per a Deulofeu, a les planes de l’Empordà i el Rosselló.

La mania pitagòrica de Deulofeu és el més delirant de les seves teories i també el més vistós, perquè es projecta en forma d’oracle. Com a profeta, Deulofeu és realment un cas insòlit: no s’amaga en versets obscurs, a la manera de Nostradamus, en què, segons qui sigui l’exegeta, tant pot ser un bou com una vaca… Al contrari, ell s’explica amb prosa clara i amb tanta precisió que el lector queda bocabadat. Si tots els imperis duren 550 anys, i l’espanyol comença a comptar el 1479, amb l’ascensió als trons respectius dels reis catòlics, la data del seu «esbardellament» inevitable serà el 2029. Espanya es desfarà «com un bolado», escriu Juli Gutièrrez, que mostra una gran afició per la vena profètica de l’avi Deulofeu. Catalunya esdevindrà una província del IV Reich, Anglaterra i França s’esmicolaran, els EUA patiran una revolució, la Xina una catàstrofe…

La perplexitat del lector augmenta, i arriba al grau d’estupefacció quan sap que als anys 40 Deulofeu va vaticinar que l’URSS s’ensorraria i que Alemanya tornaria a ser una a finals del segle XX…! «Déu lo féu, i Déu li dicta / que Alemanya serà invicta», se’n burlava Fages de Climent. Pla hi perdia la paciència, amb el «farmacèutic de Figueres», i el titllava de primari. Tancat a la rebotiga o al seu mas, amb viatges sovintejats per Europa, Deulofeu prosseguia la seva obra monumental, amb l’esperança que els poderosos aprenguessin un dia la llei de la història. No li calia llegir el diari: diu que ja sabia quines notícies duria.