Profèta dins son ostal.

Dins las sieunas plasentas memòrias, escrichas per Artur Bladé, lo filosòf, escrivan e umorista Francesc Pujols, exiliat a Montpelher, defendiá lo profèta del positivisme, Auguste Comte, de las atacas d’un jornal que l’aviá tildat de «neurotic constant e baug intermitent». «A raca-còr dels sieus cambiaments subtes e de la sieuna foliá, èra un gèni que, coma totes los gènis, delirava sovent». Pujols se referís, coma avèm dich, a Comte, que èra de Montpelher, mas tanben auriá pogut parlar d’el meteis coma exemple de gèni delirant. E egal que l’empordanés Alexandre Deulofeu (1903-1978), lo sieu companh de reünions, farmacian, quimista, politic republican e «matematic de l’istòria». Nos los podèm imaginar totes dos a l’exili, al mièg del malastre, entre tants compatriòtas dedicats a se far mutualament la pèl: un, Pujols, romiant la sciéncia universala catalana; l’autre, Deulofeu, en cèrca de la formula que expliquèsse per totjorn l’istòria dels òmes. Totes dos amb quicòm olimpic e titanic, e a l’encòp patetic, per la distància entre çò que pretendián e çò que obtenguèron. En lo cas de Deulofeu, qué se’n salvèt de las sieunas teorias? Se fasèm cas de la responsa que recebèt de la màger part d’istorians istorians academics, i a pas cap de dobte: la matematica de l’istòria es un pur deliri. Se fasèm cas del sieu rèire-filh, Juli Gutièrrez, qu’ara a volgut resumir La matematica de l’istòria, sèm davant una òbra decisiva pel cors de l’umanitat, e d’un autor qu’es, en paucas paraulas, un sabent coma n’i aguèt pauques al sègle XX.

En Catalonha, coma filosòf de l’istòria o macroistorian, Deulofeu es un personatge rar. Nos cal anar mai luènh per trapar aquels qu’an somés a un patron l’istòria umana, d’Agustí d’Hipona e Vico a Hegel, Marx e Spengler, entre los que considèran que l’istòria progrèssa e los que veson un va e ven d’epòcas de creissença e decadéncia: los linears e los ciclics. Deulofeu aperten als darrièrs. Degun, ni dels unes ni dels autres, es anat tan luènh coma el en la temptativa de redusir la fabulosa diversitat umana a un mòtle, a un patron, a un grafic.

Cada civilizacion dura exactament, segon lo sieu calcul, 5.100 ans, devesits en tres fases egualas que correspondon a la formacion, la maduretat e la decadéncia. Cada fasa passa per dos cicles: un de fraccionament demografic e un d’unificacion imperiala. Fa pas res se es la civilizacion chinesa, l’indiana, l’egipciana, la classica o l’occidentala: cada cicle es calcat. Quin que siá empèri, per exemple, comença èssent federal, deven absolutista, patís un desastre militar, se redreiça e arriba a la plenitud, descai e se desintègra. Tot assomat, 550 ans. Per quin motiu? Per la meteissa rason qu’un embrion uman, après nòu meses de gestacion, empenh endefòra, uèi e fa mil ans. L’istòria progrèssa pas, ditz Deulofeu: bascula. En aquestas oscillacions i a de moments mai o mens brilhants: a Catalonha li toquèt èsser lo breçòl de la cultura europèa, l’origina meteissa del romanic… Lo centre del mond, que Dalí situava a Perpinhan e Fages de Climent a Vila-sacra, foguèt, per Deulofeu, dins las planas de l’Empordan e lo Rosselhon.

La mania pitagorica de Deulofeu es lo mai delirant de las sieunas teorias e tanben lo mai atrasent, per que se projècta en forma d’oracle. Coma profèta, Deulofeu es realament un cas insolit: s’escond en versets escurs, a la manièra de Nostradamus, en qué, segon qui siá l’exegèta, tan pòt èsser un buòu coma una vaca… Per contra, el s’explica amb pròsa clara e amb tanta precision que lo legeire rèsta gòrjabadat. Se totes los empèris duran 550 ans, e l’espanhol comença a comptar lo 1479, amb l’ascension als tròns respectius dels reis catolics, la data del sieu «esfondrament» inevitable serà lo 2029. Espanha se desfarà «coma un bolado»¹, escriu Juli Gutièrrez, que mòstra una granda passion per la vena profetica del grand Deulofeu. Catalonha devendrà una província del IV Reich, Anglatèrra e França s’amicalharan, los EUA patiràn una revolucion, la China una catastròfa…

La perplexitat del legeire aumenta, e arriba al gra d’estupefaccion quand sap qu’als ans 40 Deulofeu vaticinèt que l’URSS s’ensablariá e qu’Alemanha tornariá èsser una a finals del sègle XX…! «Dieu lo faguèt², e Dieu li dictèt / qu’Alemanha serà invencida», se’n trufava Fages de Climent. Pla i perdiá la paciéncia, amb lo «farmacian de Figueres», e lo tildava de primari. Tancat dins la rèirebotiga o dins la sieuna bòria, amb viatges frequents per Euròpa, Deulofeu contunhava la sieuna òbra monumentala, amb l’esperança que los poderoses aprenguèsson un jorn la lei de l’istòria. Li caliá pas legir lo jornal: ditz que sabiá ja quinas nòvas portariá.

¹Un bolado o esponjat es una massa mofla a basa de glària e de chuc de limona barrejada a d’aiga per ne far una beguda refrescanta.

²En catalan, Déu lo féu, coma Deulofeu.