La metafòra Deulofeu.

Omenatge a Alexandre Deulofeu, pensador e ancian cònsol de Figueres. / Manuel Lladó.

Fòrça recentament l’istorian Enric Pujol a coordinat un interessant libre que remembra e divulga lo pensar istoriografic d’Alexandre Deulofeu (1903-1978). Aqueste empordanés, companh de generacion e de reünions de Francesc Pujols o de Dalí, amb una solida formacion scientifica, elaborèt una complèxa teoria ciclica de l’istòria qu’ara Pujol, conjuntament amb Jordi Casassas, Francesc Roca e lo rèire-filh del biografiat, Juli Gutièrrez Deulofeu, rescatan de l’oblit e la indiferéncia dels ambients academics. Las teorias ciclicas de l’istòria parton d’un principi basic e consubstancial a la cultura occidentala. Consistirián en l’acceptacion del fait que las societats umanas traversan de fasas d’ascencion, plenitud e decadéncia, coma quin que siá autre organisme natural. Encara qu’aquesta idèa basica seriá aisidament compatible amb las cresenças socialas majoritàrias, uèi n’a pas cap d’aval academic. Benlèu influenciats encara pels principis hegelians e marxistas del progrès illimitat, o per la desacreditada idèa de la fin de l’istòria de Fukuyama, los grands defensors d’aquestas teorias, coma Oswald Spengler o Arnold Toynbee, son estudiats dins las facultats d’istòria mai coma curiositats de la matèria que coma pensadors influents.

L’empordanés Deulofeu, per contra, autor d’una òbra en quantitat e qualitat comparable amb las de l’alemand e lo britanic, es estat mesestimat pels administradors de la correccion academica, e exiliat luènh de l’Olimp dels istorians consacrats. Abans de sintetizar lo sieu complèx pensar, cal aclarir qu’una teoria istoriografica, contràriament a l’error en qué plan d’istorians cason, es pas una teologia, un sistema rigid que permet d’explicar amb precision quin que siá fenomèn social. Puslèu se tracha de construccions intellectualas que devon servir per aver de critèris pròpris a l’ora d’interpretar lo passat.

Faitas aquestas precisions, lo pensar de Deulofeu resulta iconoclasta, especialament per la sieuna obsession per aplicar de metòdes matematics a l’ora de calcular de duradas e transicions per quant als diferents estadis pels quals passa una civilizacion. Segon aquestas idèas, en qué l’autor contempla de factors socials, politics e especialament culturals, cada civilizacion auriá una durada d’uns sièis sègles e mièg², passant per mantun coordenada entre egalitat e servitud, federalisme e empèri, inspiracion e manierisme, fins a recomençar lo procès. Aquestas concepcions, realament estonantas, poirián èsser perfèctament ignoradas se non foguèsse per qualques unes dels sieus pronostics, contra tota logica, se son acomplits. Aital, en plena decada dels cinquanta, vaticinèt la reaparicion de l’Alemanha (que uèi solament patís una crisi d’assimilacion de l’Èst e la revòlta de los sieus elèits contra lo capitalisme renan), la decadéncia britanica e l’esfondrament de l’empèri sovietic. Aital, tanben devinèt lo procés de deconstruccion de la consciéncia de classa trabalhadora e de l’erosion progressiva dels sieus dreits, tal coma succedís uèi. Finalament, e coma profecia encara no acomplida, considerèt l’an 2029 coma data per una ipotetica independéncia catalana d’una Espanha en descomposicion. De tot biais, mai enlà del contengut d’aqueste petit grand libre, La matematica de l’istòria, los autors nos convidan a analisar tot ailò qu’environa un personatge tan desconegut coma fascinant. Deulofeu, un òme de sciéncia geniala —l’Empordan deu èsser una de las regions mondialas amb màger densitat d’aquesta mena de personatges—, encara que periferic. La sieuna formacion istoriografica autodidacta, e la sieuna condicion republicana, lo menèron a l’exili francés, primièr, e a l’exili interior après, en una vida reclausa dins las periferias del mond cultural e politic. Luènh dels cercles de poder, elaborant la sieuna ambiciosa teoria tancat dins la rèirebotiga de la sieuna farmacia, bastiguèt tota una òbra immensa qu’el meteis publiquèt dins la siéuna pròpria editoriala. Mespresat pels academics, ignorat pels politics en lo moment en qué lo Vichy catalan acimelava un Vicens Vives que lausenjava los elèits collaboracionistas catalans, Deulofeu contunhèt sense defallir amb las sieunas tèsis tan polemicas coma originalas. L’intellectual de Figueres, sense o saber, devenguèt la metafòra de la nacion de l’exili, de l’esperit resistent de las catacombas, sacrificada pendent la transicion per assegurar la transaccion del poder sense interferéncias. Per que, cèrtament, se qualqu’una leiçon ne devèm extraire es qu’un país e la sieuna cultura dificilament pòt viure sense lo sopluèg d’un estat e las sieunas institucions, ni pòt se basar en lo volontarisme clandestin, confinhat dins un permanent complèx d’aperténer a una anomalia nacionala, incapaça de se far sentir e respectar. Que las melhoras idèas, encara que sián fòrça genialas, sense lo supòrt d’un poder de vertat que las avalize, pòden acabar reclausas dins l’oblit.

¹, ². Remarca de l’editor del luòc wèb: Aquí s’avertís una error, per que segon Alexandre Deulofeu cada cicle de civilizacion, dels fins a tres qu’una cultura pòt arribar a aver, a aperaquí una durada de dètz-e-sèt segles, dels quals los primièrs sièis sègles e mièg apertenon a l’etapa nomenada de fragmentacion e los dètz sègles e mièg restants a l’etapa de granda unificacion.