Deulofeu ja prevesiá la fin d’Espanha.

Paginas 6-7.
Istòrias de fa pauc. Alexandre Deulofeu i Torres.

La Matemàtica de la Història (La matematica de l’istòria) del gèni empordanés Alexandre Deulofeu i Torres vaticinèt fa decadas l’egemonia totala d’Alemanha dins una Nòva Euròpa amb Anglatèrra e França empauridas, e pel 2029 la desintegracion d’Espanha en una confederacion de petits estats.

Deulofeu ja prevesiá la fin d’Espanha.
Genís Sinca.

El fais matinal de la lum solara penetra de biais interior de la cabana; remarca la preséncia desacordada d’un piano de coa, negre, una laissa plena de libres emposcats, quatre cadierals acantonadas, una taula petita e, sustot, lo miralh oval que milièrs de còps deu aver reflectit l’imatge d’aqueste personatge inimitable, lo còs raiat en diagonal coma se lo meteis solelh l’aguèsse onorat pel don natural qu’a de veire çò que los autres pòdon pas veire: una illuminacion que li permet devinar lo futur, far de l’istòria un jòc de miralhs allucinant, coma se en realitat l’umanitat foguèsse un èsser vivent e non un organisme inanimat.

Aital, acabat de tornar de l’exilh francés en 1947 e en un moment en qué Alemanha es estat esclafada pels aliats, assegura que non sonque ressorgirà de los sieus cendres senon que en pauc temps se metrà al davant d’Euròpa. Encara mai: amb un fum de formulas, esquèmas e parabòlas, segon los calculs de Deulofeu lo poderós empèri sovietic a los jorns comptats, l’URSS està destinada a desaparéisser devèrs l’an 2000, tombarà lo mur de Berlin e las potèncias vencedoiras de la Segonda Guèrra Mondiala simplament se desintegraran. En França i aurà una guèrra civila, las Malvinas tornaran a èsser argentinas, Ceuta e Melilla, marroquinas, las illas Canàrias independentas e la China, un dels empèris mai potents de la tèrra, envasirà la mitat orientala de Russia devèrs occident fins que la meteissa Alemanha l’arreste; los Estats Units sofriran una desbaruta (podrián sofrir una invasion), e encara que se recuperaran poiràn pas evitar que l’Argentina contra pronostic reviscole e devenga una granda poténcia dins lo mond.

Alexandre Deulofeu, dins la cabana qu’el meteis se construèt en Mas d’Ordís./Archiu familial.

Fòrça personas li dison qu’es esta baug; un autre illuminat de l’Empordà. Mas Deulofeu, quimista, fisician, apotecari de profession dins la farmacia de Figueres fondada pel sieu paire, es la imatge perfècta del superdotat. Pendent la longa experiéncia de l’exilh francés (1938-47), en qué quita de veiren l’esposa —Pepita Gratacós— e las doas filhas pendent nòu ans, s’es consacrat a estudiar istòria, a tràssegre las bibliotècas de Bordèu e de Tolosa, e mai ha sentit la pròpria actualitat fasent de païsan (arriba a plantar d’arbres sens tèrra amb una tièra d’adòbs quimics), d’obrièr en una fabrica d’avions francesa, musician ambulant (joga lo piano e lo violon) amb lo grop Les étoiles de l’Espagne; en definitiva, s’es consacrat a viure amb una empencha que li a permés de perfeccionar la genèsi de çò que ja aviá publicat en 1934 abans de s’exilhar, Catalunya i l’Europa futura (Catalonha e l’Euròpa futura), impulsat per un estrambòrd que coneis pas cap de rival. De fòrça joine se fica en politica. Es deputat d’Esquerra Republicana de Catalunya e fins arriba a èsser cònsol de Figueres pendent uns meses en 1937, mas l’exilh francés a Montpelhièr li permet d’aver una causa essenciala: temps per entreprendre una tasca d’investigacion inabastabla, brutala, subre una basa fòrça solida que li permet de mesclar la biologia amb l’istòria. De manièra naturala, raiat en diagonal per aquesta franja solara que l’institueèsse coma visionari, una mena de comptable del temps, estudia la cronologia dels egipcians, grècs, sumerians, las duradas dels empèris e los moments clau per arribar a la conclusion finala: los empèris, las civilizacions, son coma los èssers vivents, naisson, creisson, maduran e desaparéisson.

L’evolucion de l’empèri espanhòl, segon Deulofeu.
Font: La segona onada imperial a Europa. (La segonda ondada imperiala a Euròpa).

Pensa que duran un periòde gairebn exacte de 5.100 ans, devesits en tres estapas de 1.700 ans: primària, plenitud e decadéncia. Dintre aquestas, los empèris de cada civilizacion (los romans, bizantins, aital coma lo francés o l’espanhòl), totes sense excepcion passan pel meteis procès fins que se desintegran, tot assomat dins un periòde exacte de 550 ans, devesits en fasas perfèctament calculablas e que superpausadas, miralhadas, devenon replicas exactas, coma lo roman amb l’american, amb cicles biologics parièrs: primièr procès agressiu (estructura federala), granda depression, segond procès agressiu (fase absolutista, sovint frenada per un desastre militar), e fase de plenitud conservadora (Alemana ara) amb una desintegracion final irreversible (França, Anglaterra e Espana, encara que en diferents moments).

A raó d’aquestes 550 ans de cicle biològic natural, l’empèri espanhòl segons Deulofeu s’està a punt d’acabar: comença lo 1479 i, seguint los càlculs, la data de caducitat assenyala lo 2029. Per tant, en l’actualitat Espana se troba al final pel darrer cicle inevitable: la desintegracion, la fi de la imposicion unitària e l’adveniment d’una fase caòtica, plena de divisions polítiques internes, en que lo poder central viurà com un autèntic drama l’evidéncia de l’enfonsament empèrial a favor dels poblas peninsulars sotmesos durant tants ans; un procès de descentralitzacion que transformarà l’estat en una confederacion de petites comunitats hispàniques, fòrça ben avingudes entre elas e en plena comunió: Catalunya, Andalusia, Castela, País Basc, Aragó, Valéncia, Galícia, amb la inclusió de Portugal, depenent del grau de maduresa de cadascuna e totjorn sota l’aixopluc aleman, viuran uns ans de plenitud politica, econòmica e cultural després d’un periòde de caòs impressionant, amb episòdis inesperats coma poiriá èsser la pèrda de las darrièras colonias africanas e benlèu tanben la independéncia de las Illas Canàrias.

Per astre, Espanha se troba al final de l’estapa que l’empèri francés (1486) tot bèl just acaba de començar amb la pèrda fa uns ans de la colonia d’Algèria, amb la prevision de convulsions intèrnas impensablas (segon Deulofeu una guèrra civila). Çò meteis vaticina per l’empèri anglés (1536), que amb paucs ans de diferéncia està destinat a sofrir tanben un final tant inesperat coma espectacular en favor de païses emergents en aquesta nòva reparticion planetària: la pèrda de la darrièra colonia de las Malvinas, per l’Argentina. Segon La matemàtica de la història (La matematica de l’istòria) del sabent de Figueres, 16 volums dels 22 que voliá publicar, los païses del còn sud (America latina) son a mand d’experimentar un procès que los elevarà a còtas que an pas jamai imaginat.

Mas l’avançada mai espectaculara es que Deulofeu preveguèt per Alemanha. Amb la desaparicion de las frontièras politicas dels empèris vesins en recession, los alemans estan destinats a ocupar una posicion paternala d’egemonia (tal coma correspon a la fasa conservadoira en qué se troba), dirigint una Nòva Euròpa amb las cada còp mai empauridas nacions francesa e anglesa.

El sabent empordanés, que veguèt cossí los sieus libres èran pas traduits a l’alemand, de paur que las autoritats germanicas de publicar un autre Mein Kampf itlerian, preveguèt pasmens qu’en moments de convulsion lo país teuton e mai deuriá intervenir en territòri francés non coma guerrièr, senon coma gendarme, çò meteis que tanben poiriá arribar a far en la desintegracion d’Espanha.

L’actitud amistosa dels alemands s’estendrà arreu d’Euròpa per mantenir la patz dins los luòcs ont tanben ajan depausitat lo sieu capital, infiltrat dins totas las industrias europèas, sustot regions turisticas especialament del Mediterranèu, amb infinitat de proprietats crompradas per alemands. A l’excepcion dels païses nordics e de las nòvas incorporacions eslavas, las autras nacionalitats satellitàrias d’Alemanha se deurán empassar l’orguèlh empèrial de temps passats per dintrar en una epòca de benestança generala jos aquestea direccion, que respectarà las particularitats dels pòbles subjèctes amb una mentalitat totalament opausada a l’itleriana, d’un autre costat tan pròpria de l’epòca de plenitud de totes los empèris.

Çaquelà, aquesta enòrma vitalitat se desplaçarà devèrs l’Euròpa orientala e arribarà al sieu zenit en lo moment en qué de manièra irremissibla l’empèri alemand comence a descaire (2320), moment en qué en qualque punt de l’Euròpa centrala, benlèu situat en los nòus païses eslaus, aja luòc la naissença d’una cultura nòva que farà fin de l’occidentala e balharà debuta a una estapa en qué l’òme deurà assajar de trobar, un còp mai, l’impuls d’una espiritualitat que l’afronte pas e, sustot, lo despossedisca de l’aviditat materiala qu’aurà enfonzat los anteriors empèris, enclús l’alemand.

Deulofeu compausèt la siá teoria, a l’auçada d’un Toynbee o d’un Spengler (posteriors a el), per balhar a l’umanitat los elements clau per evitar las guèrras e instaurar la patz. Encara que practicament degun li faguèt pas cas, e las siás òbras se pòdon trobar, contunhèt escrivent amb lo meteis estrambòrd illuminat del primièr jorn, convençut que finalament las gents s’avisariá que çò que prevesiá a La matemàtica de la història (La matematica de l’istòria) se començava a produire. A diferéncia de Dalí, nascut en la geniala carrièra de Monturiol ont encara uèi ei a la farmacia Deulofeu, l’apotecari de Girona, malgrat l’originalitat trencaira dels cicles biologics, se sabèt pas vendre. Reflectit en lo miralh oval qu’encara i a dins la cabana qu’el meteis se construguèt en un canton del Mas d’Ordís (a nòu quilomètres de Figueres), de sobte agantava lo cotxe (un Peugeot negre) e entrepreniá en solitari (de còps amb amics) los sieus famosos viatges per investigar los territòris que li interessavan, sens lo concernir gaire que se sabèsse la importància de çò que fasiá. Evidentament trasseguèt Alemanha, recorreguèt Itàlia, e mai demostrèt, gaireben per casualitat, que lo primièr romanic se trobava a paucs quilomètres de son ostau, dins la glèisa de Sant Pere de Roda (Catalunya: mare de la cultura occidental) (Catalonha: maire de la cultura occidental), fait qu’en los ans sessanta li valèt nombrosas oposicions.

Deulofeu fasent d’apotecari dins la siá farmacia de Figueres./Archiu familial.

Sonque un còp, mercés a un sieu amic argentin, Abelardo F. Gabancho, Deulofeu recebèt un òmenatge espectacular em Buenos Aires. Lo sabio catalán, traversat de biais per aquela lum que l’onorava, se trobèt d’un còp environat d’unas gents que l’admiravan. Sèm en 1978, el a 75 ans, e pendent qualques jorns arrossega quantitats imprevistas d’auditors dins las salas de cors mai escondutas del país. Sabon qu’esta malaut (càncer), e aqueste fait apon una emocion preliminara als discorses del professor. Gòrjabadats, escotan l’avançament imparable dels argentins, la tombada dels espanhòls e dels franceses, la poissança economica dels alemanss, e çò mai espectacular: amb quadres e parabòlas que pòdon pas replicar, explica cossí los Estats Units se troban just al final de la primièra fasa agressiva, de veritabla fèbre expansionista, en la fin d’una fasa federalista qu’a en ela meteissa lo gèrme de la desintegracion e la catastròfa. Deulofeu explica que la granda poténcia americana sofrirà de malastres infinits: se veiran las orrors de la revolucion francesa multiplicats en proporcion a la nombrosa poblacion americana e lo país patirà una granda depression, lo punt mai bas de l’empèri, seguida d’una fòrça probabla invasion exteriora, amb incidents de tota mena. Per uns moments, es çò que se passa quand se coneis lo gèni empordanés, los argentins se senton trebolats; lo soscament de Deulofeu es gausard mas los miralls del temps parlan per el: l’òme que los explica, encara que l’egemonia americana tornarà a èsser impressionanta, es pas cap de charlatan, senon un pensaire de naut nivèl internacional. Despús de qualques jorns, s’assabentan de la mòrt del sabent; s’avisan, amb suspresa, que los jornals espanhòls ne parlan pas. Dins son ostau lo coneis pas degun.