Un nou estudi sobre Deulofeu reivindica el mètode científic de les seves prediccions.

Enric Pujol ha coordinat els assajos reunits en un llibre sobre la teoria de la matemàtica de la història publicat per Brau.

Alexandre Deulofeu continua sent un historiador mal conegut.

Eva Vázquez. Figueres.
Mentre es continua recuperant la monumental obra completa de l’historiador Alexandre Deulofeu (Armentera, 1903-Figueres, 1978), en gran part autoeditada a la dècada dels cinquanta, Brau Edicions acaba de publicar un estudi crític sobre les teories profètiques de qui va ser farmacèutic i alcalde de Figueres. El llibre l’ha coordinat el també historiador Enric Pujol, i hi fan aportacions Jordi Casassas, Francesc Roca i Juli Gutiérrez Deulofeu, nét del singular teoritzador de la matemàtica de la història. L’objectiu del treball és revalorar un pensador «gens vulgar i immensament imaginatiu», segons Pujol, i salvar les afinades prediccions polítiques que va proporcionar-li el seu mètode de la pura fetilleria a què sovint les redueix avui el món acadèmic.

Com Francesc Pujols, Jaume Miravitlles o Marià Rubió i Tudurí, Alexandre Deulofeu pertany al grup d’investigadors que formen el col·legi invisible: aquells que, al marge de les escoles constituïdes, van reflexionar profitosament sobre els fenòmens històrics de llarga durada fins a elaborar, en el cas peculiar de Deulofeu, arriscades elucubracions profètiques que el temps ha acabat sancionant com a certes, encara que tan febrosa dedicació i tant d’afinament en el pronòstic no hagin servit ni perquè el seu treball sigui conegut ni en gran part acceptat.

Aquesta és una de les valoracions que Francesc Roca, professor de política econòmica de la Universitat de Barcelona (UB), divulga en el seu article de La matemàtica de la historia. La teoria cíclica d’Alexandre Deulofeu (Brau Edicions), que engroseix la bibliografia que els últims anys s’ha consagrat a recuperar el pensament de l’historiador empordanès, començant per la miscel·lània editada per l’Institut d’Estudis Empordanesos amb motiu del centenari de l’autor, el 2003, i continuant pel breviari divulgatiu sobre la seva principal teoria que ha publicat aquest mateix any a Llibres de l’Índex el seu nét, Juli Gutièrrez, incansable propagador del pensament d’aquell famacèutic que, com ha difós la llegenda amb força màniga ampla, s’abstenia de llegir els diaris perquè els càlculs de la seva teoria ja li permetien saber amb antelació de què informarien.

Tot i que aquest nou llibre sobre les teories de Deulofeu neix d’una pretensió inevitablement reivindicativa, Enric Pujol, coordinador del volum i autor també d’un dels estudis, adverteix que l’ha dirigit sobretot la voluntat d’oferir una visió equànime que no fos temptada ni per l’apologia ni per la reticència. Es tracta d’inserir el pensament de Deulofeu en la Catalunya i l’Europa del seu temps, marcades per les guerres i la confrontació entre capitalisme i comunisme, i de revelar-ne la filiació teòrica, clarament alienada amb els postulats d’Arnold Toynbee o Oswald Spengler. Les afinitats entre el pensament de Deulofeu i el d’aquests altres formuladors del caràcter cíclic i, doncs, predictible de la història ocupen, precisament, el cos principal de l’estudi d’Enric Pujol. Jordi Casassas, catedràtic d’història contemporània de la UB, analitza en canvi el context polític i cultural en què l’intel·lectual empordanès va gestar la seva obra, així com Francesc Roca revalora les seves prediccions, com ara la reunificació alemanya, el demembrament de la Unió Soviètica o la puixança asiàtica, sense renunciar a l’anàlisi crítica del seu mètode. Juli Gutiérrez, per acabar, projecta les tesis del seu avi fins al present i, en particular, fins al vaticini que l’any 2029 serà el de la fi de la tutela de l’Estat espanyol sobre Catalunya.

Reedició del mateix article el divendres, 19 d’agost del 2005.