L’exemple d’Alexandre Deulofeu.
Alexandre Deulofeu va ser una persona polifacètica que va destacar per l’estudi dels cicles històrics que ell va descobrir, però aquí abordem una altra vessant manifestada en els temps difícils que, en part, li va tocar viure.
Deulofeu era, abans de la guerra espanyola, un articulista brillant que escrivia en el diari de les esquerres de Figueres anomenat L’Empordà Federal, polemitzant contra els opinadors del diari de dretes, La Veu de l’Empordà.
Quan va esclatar la Guerra Civil l’any 1936, l’alcalde titular de Figueres, Josep Viusà Camps, estava desplaçat a Barcelona per a fer una conferència. Això va provocar que Deulofeu, que llavors era Regidor de Cultura, fos nomenat Alcalde accidental.
En lloc de prendre partit en la lluita entre els dos bàndols, Alexandre Deulofeu va convèncer al poble armat fidel a la República d’evitar enfrontar-se als militars indecisos del castell de Figueres. Com a Alcalde va municipalitzar els edificis d’origen religiós per a evitar els incendis i saqueigs comuns a altres indrets de Catalunya i l’Estat espanyol. A més, va facilitar que les persones d’ideologia contrària a la seva, que escrivien a La Veu de l’Empordà i que estaven en perill poguessin marxar a l’exili a França.
O sigui que Deulofeu, abans de mostrar-se com a home de partit, va reflectir la seva vessant més humana i compassiva cap els altres.
Les conseqüències de la seva actitud durant el seu mandat municipal les va poder viure quan, després de la derrota republicana i el posterior exili, Deulofeu va romandre pres al Camp de concentració de Perpinyà. En aquell confinament va rebre la visita d’un vell conegut de Figueres, un capellà mallorquí, Mossèn Barceló, que a més era poeta. El sacerdot fou una de les persones a qui Deulofeu va ajudar a salvar. Quan es van trobar, Deulofeu i els seus amics va començar a parlar amb Mossèn Barceló i, caminant, tots va poder sortir lliures del recinte.
Quan Deulofeu va tornar de l’exili, uns anys després, fou jutjat pel tribunal franquista per haver format part del bàndol oposat. Llavors va ser quan es van atansar persones que van poder salvar la vida degut a la seva intervenció al capdavant de l’ajuntament figuerenc i que van testimoniar al seu favor.
Més endavant, en plena Guerra Freda, un militar veneçolà que estudiava a l’Escola Superior de Guerra de París, el general de brigada Víctor José Fernández Bolívar, va descobrir en una llibreria de vell un exemplar de la Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu. Es va interessar per un llibre que donava a conèixer els cicles històrics la coneixença dels quals permetia anticipar les possibles guerres per tal d’evitar-les.
Quan Fernández Bolívar es va trobar amb Deulofeu, a aquest no li va importar cedir el protagonisme al primer per tal que aquell redactés el llibre d’una tesi que permetés donar a conèixer la Matemàtica de la Història al Pentàgon.
Fou així com aquest militar va fer editar Los principios matemático-históricos y la evolución de la libertad (Els principis matemàtic-històrics i l’evolució de la llibertat), que avisava que la Unió Soviètica, com a continuació de l’Imperi de Moscou, acabaria els seus dies aproximadament cinc segles i mig després de la constitució d’aquest imperi, o sigui cap a l’any 2000.
El Periodista David de Montserrat va exposar en una conferència que és possible que un comitè veneçolà per la pau hagués proposat la candidatura d’Alexandre Deulofeu al Premi Nobel de la Pau de l’any 1975. La dependència d’aquest guardó del poder estatunidenc devia evitar que fos concedit a Deulofeu, atès que calia que el poder soviètic no donés importància a la Matemàtica de la Història del savi empordanès.
Sembla ser, doncs, que l’administració dels EUA va reconèixer implícitament el valor de la seva teoria cíclica. Deulofeu va contribuir a fer que la Unió Soviètica caigués sense lluita i l’amenaça de guerra nuclear s’allunyés de la faç de la Terra, al menys uns quants anys més.
Ell va rebre un reconeixement públic a l’Argentina de la mà del militar i filòsof Abelardo Gabancho. Allà Deulofeu va impartir conferències amb assistència multitudinària de públic, però quan va tornar a casa seva i va morir en la seva Catalunya natal, la notícia del seu decés va anar acompanyada del silenci més pregon.
Brauli Tamarit Tamarit.
Diumenge, 13 de setembre del 2020.