L’era de la distòcia (II).
Cicles Generacionals. Diumenge, 27 de Setembre del 2020.
L’era de la distòcia. Josep Bou Ferreiro.
«Un començament és un temps molt delicat en què s’ha de tenir la més gran cura per tal que tots els equilibris siguin els correctes».
Frank Herbert, primera frase de «Dune».
Diu la religió que la mort és només el principi, la porta cap a una altra vida. Així doncs, un temps en què tot sembla acabar i morir, en realitat és difícil de distingir d’un temps en què tot és a punt de començar i néixer ¿no els sembla? És el que simbolitza la carta de la Mort en aquest encapçalament.
A la nostra entrada anterior especulàvem sobre el futur dels Estats Units i predèiem el tipus de canvis que es produiran a partir dels propers mesos.
Els Estats Units d’Amèrica són una d’aquelles associacions conegudes com «imperis» (almenys en terminologia deulofeuniana) i com a tal travessa etapes diferents en la relació entre els seus components. D’acord amb el model cíclic de la Matemàtica de la Història, aquesta associació romandrà al voltant de 550 anys en la cronologia, període obtingut com una mitjana comparada amb diferents pobles i civilitzacions. Per tant, el seu final hauria d’esdevenir abans de l’any 2400, o sigui, durant el segle XXIV.
Nosaltres, en aquest bloc, hem anat un pas més enllà i hem establert pautes més curtes de 39 i 40 anys per aquest cas, d’acord amb la Teoria de la Circulació de les Elits de Wifredo Pareto i les nostres pròpies observacions. D’elles es desprèn que la primera fase imperial, o «Primer Procés Agressiu» s’inicia amb la seva independència, en 1781 i continua durant 160 anys fins la seva entrada en la Segona Guerra Mundial.
Vegin aquí el diagrama de tensió (en primera aproximació) que resulta d’aplicar una suma de funcions trigonomètriques, fent servir com coeficients els cicles interns del període generacional (en taronja), al mateix temps que marquem (en vermell) la seva derivada: els màxims i mínims són punts d’inflexió en l’esmentada tensió.
Esquema intern d’una generació històrica nord-americana de 40 anys.
Parin atenció en què els punts en vermell són moments de canvi, especialment al voltant de 2040, amb un alliberament de tensió abans de 2044 (ho definim en l’anterior post com «intensificació»). Es troba en el centre del període i correspon a èpoques importants, com l’era Jeffersoniana, l’era Kennedy o l’atemptat de les Torres Bessones. En aquestes circumstàncies es registra la mort o assassinat d’aguns presidents nord-americans: Harrison i Harding, o Garfield i Kennedy.
Cap al final de període veiem que la tensió tendeix a disminuir, però siguem conscients que, si bé el canvi de 2061 serà més suau, ha d’inscriure’s en el macrocicle de 80 anys, el qual reinicia en 2101 tota la tensió. Por aquest motiu, hem de revisar el cicle major i el de concentració demogràfica (imperial) per fer-nos una idea més exacta.
L’etapa unitària, el segon naixement.
Després del cicle de 80 anys des de la Guerra Civil americana, s’assoleix el màxim dins l’expansió del «primer procés agressiu». Més tard, el que hauria haver estat un lent declinar des de la Gran Depressió dels anys 30 del segle XX, fou interromput per l’economia de guerra, que volcà recursos i planificació estatal per revifar l’activitat. Aquesta, si bé es recuperà, no deturà la degradació del poder polític, militar i fins i tot econòmic en les dècades posteriors, que podem resseguir en un període de 80 anys fins 2021, data en què preveiem una ruptura, el període previ al rebot històric. Aquest «rebot» és denominat «2n procés agressiu» o «fase absolutista» i conclourà en funció de com ràpid i agressiu es mostri el govern resultant.
Per evitar o reconduir la situació de declivi, sistemàticament els imperis veuen l’aparició de grups que decideixen unificar tots els recursos i forces disponibles en una sola forma, una sola identitat, com a resultat d’una reformulació integral.
Disculpin la imatge gràfica, però seria com tornar a posar totes les parts del cos en una matriu artificial i realitzar una segona part. Tràgicament, s’han donat casos en què es tritura tota la societat per poder aprofitar artificialment els bocins i sintetitzar un organisme nou, o bé es prova de fer-ho.
Per aquest motiu titulem aquesta entrada com distòcia, un part difícil i dolorós.
Però si ho prefereixen, poden veure-ho com la crisi de l’edat adulta en el cos social, decidint què seran quan siguin grans.
També hem triat la carta de l’Emperadriu com símbol d’aquella dualitat de possibilitats. Chris-Anne en fa unes meravelloses il·lustracions que identifiquen el nou món a venir, el que considerem l’oportunitat de crear quelcom nou sense necessitat d’anorrear ningú.
En el cas nord-americà, hem dit que el període natural d’aquest segon ascens és de 80 anys, fins 2101, però pot escurçar-se en funció del grau d’enfrontament que assumeixi amb la resta del món, donat que la seva vocació és la d’englobar tot Occident. D’excedir-se, afrontarà una reacció violenta, que podria contrarestar tot plegat tan aviat com 2041 mitjançant un desastre militar per ells. O en 2046, any clau que pertany al seu altre cicle generacional.
De tal contratemps en sortirien ben parats, amb una recuperació espectacular i una capacitat econòmica abassegadora, però militarment menys agressiva.
La resta del període imperial, la «plenitud» esdevindria en relativa pau durant un període indefinit entre 40 anys (el seu cicle generacional típic) i alguns segles. En qualsevol cas, serà una època turbulenta i la crisi final que desencadeni la descomposició, la guerra civil interna i la inestabilitat té una data com a millor candidat: 2261. Tanmateix, el final de l’imperi podria donar-se en 2301 (any que escollim per altres motius, que aclarirem en el seu moment), o bé en any clau del període de 39 anys, en 2319. En qualsevol cas, no més enllà de 2341.
De tota manera, la durada de les etapes imperials sempre depèn de la convicció dels individus que viuen sota l’Estat i de la interacció amb altres formacions humanes, a més del seu coneixement de la Matemàtica de la Història.
Per exemple, l’etapa de gran depressió de l’imperi alemany és situada por Deulofeu entre 1918 i 1933 (la República de Weimar). Degut a la presència de diversos imperis en plenitud pressionant contra Alemanya, accelerà la caiguda i escurçà la durada de l’etapa agressiva posterior (1933-1945).
Des del nostre punt de vista, tanmateix, tot aquest procés es pot incloure dins d’una sola generació històrica (1909-1949), perquè s’inicia amb el fracàs per establir una reforma constitucional i financera dins del marc imperial (1908-1909) i finalitza en 1949 amb la divisió oficial d’Alemanya després de la desfeta. El seu cas és especial i mereix ésser comentat en una altra ocasió.
Tinguem en compte una altra dada: l’agressivitat sempre serà present, però no de la manera tradicional, doncs s’han acabat els temps de les heroïcitats i l’èpica militar. Això és perquè les armes, malgrat presents, sofisticades i mortíferes, deixen pas a d’altres més subtils, en un context general d’ideologies dominants i en oposició. Un context que explicarem properament.
Fins llavors (espero que aviat), salut.
Enllaç de l’article original en castellà i en anglès:
https://timecycleblog.wordpress.com/2020/09/27/la-era-de-la-distocia-the-age-of-dystocia/