La matemàtica de la història, una mirada desinteressada

any 1934 Alexandre Deulofeu publicava la seva primera obra, Catalunya i l’Europa futura. Uns papers sens dubte indispensables per a entendre tot l’entrellat d’aquells temps, però també dels actuals. Però aleshores aquest llibre va passar desapercebut i l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, com qui diu, s’ho va emportar tot, també Deulofeu, que a cops de canonada va haver de traspassar la frontera.

En aquesta obra, Deulofeu ja plantejava sense embuts la seva hipòtesi, la qual esdevingué un model històric de primer ordre en els anys següents. A l’exili es dedicà en cos i ànima a bastir la seva teoria i d’aquesta manera la va poder presentar públicament a la Résidence des Intellectuels de Montpeller. Era el mes de novembre de 1939. Diuen que va ser aleshores quan Francesc Pujols, admirat per l’exactitud de la teoria, la va batejar amb el nom de la Matemàtica de la Història.

A partir de les dades històriques, de l’arqueologia i en definitiva de fonts diverses, Deulofeu es va mirar la història, l’esdevenidor, des d’una mirada particular, sense apriorismes, objectiva i desinteressada. Segurament va tenir en compte un fet imprescindible a l’hora d’interpretar qualsevol fet més o menys històric, més o menys reculat. El fet que la història ha estat escrita a partir de fonts diverses, fonts cada cop més allunyades de la nostra realitat, fruit de testimonis, això sí, però la veritat és que, testimonis directes dels fets, n’hi ha molt pocs, i que siguin de fiar encara menys. I és que la història, la vida, es redueix sempre a un joc de mirades, sempre particulars i quasi mai desinteressades. D’exemples n’hi ha molts: penso ara en Goya i també en David. Tant el quadre Els afusellaments del tres de maig com La mort de Marat són escandalosament partidistes. Val la pena pensar-hi.

Però no em vull apartar del discurs que ara toca. Deulofeu considerava la història com un etern retorn. La humanitat, incapaç de trobar respostes a les preguntes més reculades, repeteix una i altra vegada els mateixos errors. D’aquesta empírica observació, Deulofeu en dedueix les claus per a entendre els perquès de tot plegat. Ajudat d’uns gràfics matemàtics i d’unes poques xifres, ens revela els arcans més amagats de la història.

Totes les civilitzacions que han existit i existiran tenen una durada de 5.100 anys, dividides en tres cicles de 1.700 anys, dels quals el segon és el principal, el genuí. Aquests cicles es divideixen també en dues fases oposades. La primera, de 650 anys, és l’època de creació, de desenvolupament de la personalitat humana, de llibertat individual i col·lectiva. És l’època de fraccionament demogràfic i s’oposa a la que segueix, la d’unificació demogràfica o imperialista. Ara les energies creadores desapareixen i la llibertat individual i col·lectiva és substituïda per formes de govern alienadores, i alhora l’ésser humà viu els moments de màxima despersonalització deixant la guia de la seva vida en mans de l’aparell estatal, burocràtic i totalitzador, sigui quina sigui la forma de govern emprada.

D’aquesta manera, Deulofeu serà capaç de diagramar el futur de les nacions i dels imperis. I així va ser capaç de preveure fets tan importants com la caiguda de la URSS, la reunificació alemanya o la independència de Catalunya i el seu paper principalíssim en la construcció de l’Europa futura sota l’ègida alemanya.

I tot això ho diu i ho escriu tot just acabada la Segona Guerra Mundial. Deulofeu, sens dubte, va prendre el pols al rellotge de la història, i aquesta va caminant per on ho ha de fer.