La matemàtica de la història, Alexandre Deulofeu i Anatoly Fomenko.
Tot just acabo de llegir, sense interrupció, el llibre La matemàtica de la història, Alexandre Deulofeu o el pensador global, escrit per en Juli Gutiérrez (2014) en honor a l’obra de son avi. Estic emboirat d’idees desordenades, com qui s’acaba de despertar d’un gran somni que vol raonar. I el somni parla de la història global de la humanitat, d’una manera d’entendre-la, per comprendre el present com a resposta a un passat que, seguint un procés cíclic, permet deduir quin és el futur que ens espera.
No sé per on començar.
El primer que se m’acut és, fent honor al títol d’aquest breu article, que el professor Anatoly Fomenko hauria gaudit molt parlant sobre la matemàtica de la història amb el professor Alexandre Deulofeu. El primer és matemàtic de professió, el segon farmacèutic, però ambdós són uns apassionats de la història i comparteixen un treball comú: l’han volguda entendre en la seva totalitat. Les seves motivacions principals segur que no tenen res a veure, però el resultat és el mateix per a tots dos. L’observació de la història els ha canviat la vida, es pregunten el perquè de molts episodis, i el seu aprofundiment els hi dóna respostes que volen compartir. En Fomenko hi ha trobat patrons, i en Deulofeu també. En tots dos l’estudi és especialment intens des de les arrels de l’Edat Mitjana, però abraça la història de les principals civilitzacions, des dels seus orígens més remots. Fomenko hi troba la manipulació de la història, i li troba un sentit, i Deulofeu la lògica dels processos cíclics que acompanyen a les grans cultures, trobant-li un altre de complementari, filosofant la història. Parlen d’imperis, del constant procés d’expansió i desplaçament del poder i dels orígens i les tendències de les formes de govern que ens han conduit a un món intervingut per l’activitat humana.
Deulofeu deia, recollint una cita del seu nét Juli, que «quan la llei de la història hagués arribat al coneixement dels ciutadans del món, les guerres desapareixerien». Ell entenia que aquesta comprensió esdevindria una eina útil per no repetir els errors passats, tal i com la història ens mostra amb la caiguda estrepitosa de grans imperis i civilitzacions. D’alguna manera, segueix el procés d’anàlisi històrica de la lluita de classes que Marx realitza un segle abans, i que conceptualitza G. V. Plekhànov més endavant sota el nom de «materialisme històric». Deulofeu hi troba els processos comuns a les cròniques de les històries de les civilitzacions grega, índia i xinesa, i els processos equivalents als diferents imperis que sorgeixen d’Europa, en especial des del 1450, coincidint amb el desplaçament del poder cristià provinent de Constantinoble, que cau el 1453 en mans dels otomans. I en Juli destaca, especialment, el trasllat dels poders grecs, provinents d’Egipte, fins a l’Occident, que arriben a Catalunya i després es desplacen a terres franceses per aterrar, finalment, a terres alemanyes. El seu relat és integrat dins d’un procés de creació, desenvolupament, decadència i destrucció cultural que tendeix a enllaçar totes les civilitzacions, i mostra els patrons que es repeteixen, en un cicle pautat que es repeteix inexorablement seguint una lògica absoluta, matemàtica. Per aquest motiu, per evitar la capacitat devastadora d’aquests processos, es pregunta per què cal repetir-los, i ens convida a aprendre del passat, per concebre i conduir un futur millor. El seu horitzó imaginat versa sobre una confederació universal dels pobles, que al final de la seva vida (dècada de 1970) situa en el lideratge d’una Argentina que, segons ell, és l’única cultura emergent dirigida a la plenitud democràtica. Deulofeu considera que l’esperança és un món liderat per una renovada cosmovisió de la democràcia global capaç de promoure la pau al món. Va deixar escrit (llibre Catalunya i l’Europa futura, de l’any 1934, cita de Juli Gutiérrez al llibre La matemàtica de la història, de 2014, pàgina 215):
Com arribarem a la confederació universal? Quina ha de ser la futura organització mundial? Evidentment, una federació voluntària de pobles lliures, dins de la qual tots ells tinguin la mateixa categoria i, per tant, la mateixa influència.
Amb aquestes paraules Deulofeu recull l’esperit il·lustrat del segle XVIII, on resultat d’un «contracte originari» de tots els pobles (I. Kant) s’erigeix un ideal cosmopolita que enllaça amb el «contracte social» idealitzat per J. J. Rousseau, en què la voluntat general es posa al servei de tothom de forma efectiva. I, tècnicament, s’hi identifica l’esperit revolucionari de la solidaritat internacional, a mig camí entre la visió comunista i globalitzadora de K. Marx i l’esperit anarquista de M. Baukin. Una federació voluntària de pobles lliures, si fos possible, prenent de referència el marc conceptual del «Model Mental Global» de L. M. Xirinacs, representa l’equilibri tàcit entre la «Globalitat abstracta» i la «Totalitat concreta», entre els principis d’Holicitat, Alteritat, Identitat i Totalitat que configuren la seva esfera conceptual. En aquesta esfera tot està en equilibri, en harmonia, des del pensament a la realitat que s’hi articula.
Fomenko, en canvi, construeix un altre «mapa». No és un «mapa dels cicles culturals» (de Deulofeu, per dir-li d’alguna manera), ni un «mapa global de la realitat» (d’en Xirinacs). El seu és un únic «mapa cronològic global» on les civilitzacions es fusionen en una única font principal, Egipte, i totes elles es contrauen en el temps fins a donar l’extraordinari resultat de situar el salt del politeisme grecoromà al cristianisme monoteista al segle XVI. Sí, al segle XVI després de Crist. Els processos que identifica Deulofeu hi són visibles i ben reconeguts, però amb la diferència que el cicle global que els explica tots ells és un de principal, a partir del qual sorgeixen tots els que la història oficial documenta, en un espai temporal que en prou feines té poc menys de nou segles. Deulofeu dóna per bo el mapa cronològic oficial que s’imposa al segle XVI amb J. J. Scaliger (i amplia D. Petavius), que dialoga obertament amb la Bíblia. Fomenko se’l qüestiona, com ho han fet diversos científics (i també religiosos), com ara I. Newton (l’eminent científic anglès) o A. Morozov (matemàtic rus). Fomenko es fa la necessària i gran pregunta científica de quin és el rigor de la cronologia oficial (que ningú es fa) i si hi pot haver-hi motius per haver-la manipulat. La seva pregunta no és casual, i neix el 1972, quan la Royal Society of London encarrega a R. Newton (un científic i historiador de la NASA) comprovar si els centenars eclipsis solars i lunars citats a les cròniques antigues es corresponen amb la cronologia oficial, d’acord amb els coneixements del moviment dels astres i les eines que ofereix la incipient tecnologia computacional. R. Newton no hi troba cap coherència, però Fomenko, incorporant-hi el factor de la manipulació del temps, segons el procediment del seu compatriota A. Morozov (que recupera gràcies a l’accés a la biblioteca de la Universitat Estatal de Novonosov, a Moscou, on hi treballa), hi troba salts cronològics que, situats en un nou mapa cronològic global, dóna com a resultat una història antiga sobreposada amb la Baixa Edat Mitjana (segles XI-XV), fins al segle XVII. Fomenko hi segueix treballant intensament fins a l’actualitat, i rep, com en Deulofeu (o potser més), una forta resistència del món acadèmic. Des de Rússia, promou una nova cosmovisió del passat que té a veure amb la història de les repeticions de la història antiga que identifica en Deulofeu, però li dóna un altre sentit: indica que es tracta de repeticions artificials d’episodis ocorreguts entre els segles XII i XVII, que són traslladades al passat per raons de poder simbòlic. Tanmateix, hi ha més similituds.
Curiosament, en Deulofeu indica que al voltant del 2000 acabarà l’imperi de Moscou (que inicia el 1450), fet que es confirma amb la caiguda del bloc soviètic (a la dècada de 1990), donant lloc a l’inici d’una nova etapa on apareixerà un renovat sentiment religiós que el seu nét Juli no acaba d’identificar. Curiosament, en Fomenko documenta intensament l’inici de la reconstrucció de Rússia el 1450 i ens dóna motius per comprendre perquè, després d’un procés comunista que ha debilitat enormement l’ortodòxia cristiana russa, pot aparèixer una nova religió que no serà un nou Déu, sinó una resposta científica a l’etapa final de la comprensió de l’activitat humana que ens ha dut on som ara. El «nou mapa cronològic global» de Fomenko pot ser (qui sap) la clau de la comprensió de la història que Deulofeu identifica amb el camí vers una pau mundial, en què Déu deixarà de ser el que promouen els llibres sagrats. El veritable Jesús serà descobert i (seguint la recerca de Fomenko) s’unirà amb el Buda i el Krishna (reflexos tots tres d’un mateix imperi original), en honor a l’inici d’un llinatge imperial custodiat per Egipte fins al segle XIX (i mantingut en secret fins al XXI). En aquest procés revelador, Catalunya esdevindrà lliure (tal i com pronostica Deulofeu), i enderrocarà el seu passat comtal per emmarcar-lo en el passat d’un imperi ara fragmentat, que té nom català des de, probablement, el segle XV, desmitificant al seu torn les icones de Maria Magdalena, Sant Joan Baptista i el Papa de Roma.
Dedicat a la Dolors, a en Brauli i a en Juli, per aquest ordre, i a la colla reunida a Can Deulofeu, prop de la capella de Sant Nicolau, a Ordis (Girona), el 19 d’agost de 2017.
Andreu Marfull.
Dilluns, 21 d’agost de 2017.
Enllaç de la pàgina original en català:
Treball relacionat:
Recerca sobre la Nova Cronologia. Maria Magdalena:
https://andreumarfull.com/2016/11/23/investigacio-sobre-la-nc-maria-magdalena/
Més informació sobre la Nova Cronologia:
La cronologia oficial posada en dubte al llarg de la història. Brevíssim resum:
https://andreumarfull.com/la-cronologia-oficial-posada-en-dubte-al-llarg-de-la-historia/
L’evidència i la negació de la Nova Cronologia. Brevíssim resum:
https://andreumarfull.com/levidencia-i-la-negacio-de-la-nova-cronologia/
Què és la Nova Cronologia. Brevíssim resum:
https://andreumarfull.com/que-es-la-nova-cronologia-brevissim-resum/