La llibertat primer toca als pobles ibèrics.

e llibres de capçalera, jo no en tinc. Quan em poso al llit sóc com una nina d’aquelles que quan s’estiren se’ls tanquen els ulls, però n’hi ha uns quants que sempre tinc a l’abast, un és la Bíblia i altres la Matemàtica de la Història d’Alexandre Deulofeu.

Vaig conèixer el Sr. Deulofeu l’any 1967, fent de linotipista a Can Trayter. Durant anys li vaig compondre, corregir, etc., els vuit primers volums de la seva obra cabdal, a part d’altres relacionades amb l’art romànic, els dos volums de les seves memòries, i la que era un resum de la Matemàtica, de cobertes blaves i amb el dipòsit legal de l’any 1967.

En aquesta darrera obra, i també en altres, es pot veure la precària situació de la nostra llengua. Per una banda, jo acabava de sortir als tretze anys i mig de les escoles nacionals, on el meu únic contacte amb el català escrit eren els llibres d’escola del meu pare d’abans de la guerra, i la col·lecció de cromos de la Història de Catalunya de la xocolata Juncosa, amb un català força arcaic, i les primeres lliçons que aprenia amb la Maria Verdaguer i l’Ernest Fortiana a La Cate. Per l’altre costat, el senyor Deulofeu, interessat, sobretot, en fer entendre la seva idea, per damunt de la sintaxi i l’ortografia: «Voleu dir que s’hi fixen?», deia quan li suggeria quelcom relacionat amb això.

Amb tot aquest llarg introit vull dir que conec una mica la teoria de la Matemàtica de la Història del meu admirat, per això i per tota la seva activitat cívica i política, del Sr. Deulofeu.

Entro ja en el tema que volia desenvolupar relacionat amb la situació del nostre país i dels darrers esdeveniments a Escòcia, situats dins l’esmentada Matemàtica de la Història. Segons Alexandre Deulofeu, els imperis tenen una mitjana de vida d’uns 550 anys, repartits en un primer procés agressiu en fase federal, una depressió, un segon procés agressiu i plenitud en fase unitària i tot seguit decadència i desaparició.

El procés esdevingut a Escòcia aquestes darreres setmanes, segons la meva modesta opinió, posen de manifest la validesa d’aquesta teoria. L’imperi britànic comença el seu primer procés agressiu en fase federal el 1607, o sigui, uns quants anys després que l’imperi francès i uns 130 anys després que l’imperi espanyol.

Això vol dir que tot just ara ha començat la seva decadència i desaparició. Vindran temps on els pobles que conformen l’antic imperi aniran assolint diferents graus d’emancipació, sovint, dues passes endavant i una enrere.
És per això que Escòcia no podia assolir la independència en aquest intent, però malgrat tot aconseguirà algun avantatge que fins ara no tenia.

L’imperi espanyol, molt més antic, es troba en una situació totalment diferent, s’ha d’acabar de fragmentar cap als anys 2025-30, igual que el portuguès.

Diu Alexandre Deulofeu: «Cal que tots plegats ens adonem del que ens assenyala la Llei de la Història. Els darrers governants del poder centralitzat haurien d’ésser els primers a facilitar aquesta descentralització, no pas d’una manera gradual, sinó total. És a dir, la posició del govern espanyol hauria d’ésser de dir als pobles hispànics que elegeixin el Govern que desitgin començant per donar la plena independència als pobles hispànics que la vulguin».

Tot això escrit a màquina fa moltes dècades en uns papers prims i esgrogueïts, ho veig com una sentència, com quan també en uns fulls semblants diu: «Alemanya es troba en plena recuperació i continuarà el seu procés ascendent del qual l’aspecte polític més important serà la reunificació de les dues alemanyes, fet que ocurrirà als voltants de l’any dos mil, alhora que es desintegrarà la URSS…, després de l’enfonsada del règim soviètic, es desintegrarà en un mosaic de pobles eslaus independents, en un règim feudal-sacerdotal, en el qual constituirà aquesta aristocràcia la minoria del partit comunista».

Deulofeu dixit.

Amb tot això vull dir, resumint, que els qui desitgem tenir una pàtria sencera no hem de defallir, perquè tenim el vent de la història a favor nostre, i malgrat els entrebancs, interns i externs que pugui haver-hi, ja sigui per les amenaces i el joc brut dels poders fàctics o econòmics exteriors, o per la incompetència i egoisme dels nostres dirigents, només poden fer que retardar allò que ja està escrit a les estrelles.