La cultura europea a Catalunya.

El farmacèutic i químic (i violinista) empordanès Alexandre Deulofeu va començar, als anys 1930, una recerca sobre les relacions històriques entre la cultura catalana i la cultura europea. El primer llibre que publicà fou prologat per l’historiador i polític Antoni Rovira i Virgili. A l’exili, iniciat el 1939, connectà a Montpeller amb el filòsof i erudit Francesc Pujols. La seva visió global de la història de la humanitat entesa com la història dels grans cicles de les diverses civilitzacions es va començar a publicar el 1951. Fins 25 anys més tard, no va sortir de l’impremta Hostench de Barcelona un títol clau: Catalunya, mare de la cultura europea (Figueres, Editorial Emporitana, 1976). Deulofeu combina la recerca positivista amb les hipòtesis fortes i explícites. I en treu conseqüències. Segons Deulofeu, a la Catalunya pirinenca de l’any 800, com a la Creta del 2.700 aC, s’origina una nova cultura, un nou gran cicle històric que tindrà, com tots els cicles, uns 1.700 anys de duració: fins al 2.500. Una cultura que, a partir de la revolució de l’any 1.000, es va anar estenent per tota l’Europa occidental, fins als confins del món eslau. Aquesta nova cultura inclou: la literatura (els primes trobadors, l’origen de la lírica europea), la construcció (el romànic català i, més tard, el gòtic català, que arriben fins a Wells, Anglaterra; Osnabruck, Alemanya; Murano, Itàlia, i Èvora, Portugal), la ciència (Ramon Llull, Arnau de Vilanova), la música (l’Escola de Ripoll, amb una notació musical que es difon).

Només caldria afegir-hi, la cartografia marítima, el codi internacional de navegació, els primers bancs públics, els primers parlaments, la primera novel·la moderna…

Francesc Roca és professor d’economia de la UB.

Portada del llibre.