La Vanguardia. Dijous, 1 de febrer 1962. Pàgina 4.
L’Arquitectura Romànica.
Monestir de Sant Martí del Canigó.
Quan les muntanyes unien.
Volem referir-nos aquí a certes construccions religioses, recentment visitades per nosaltres, datades de l’època en que els Pirineus no eren frontera. No ens referim, certament, al temps en que Lluís XIV feu la seva famosa afirmació al veure acomplerts els seus desigs que s’entronitzés un Borbó a Madrid, sinó a l’Edat mitjana quan, fins i tot abans que Europa s’endinsés a Espanya, amb les fundacions de Cluny, al llarg de la ruta de Sant Jaume, des d’un exigu nucli territorial que, ni tan sols coincidia amb els límits de Catalunya, irradiaven més enllà de l’actual confí hispano-francès, unes formes culturals inèdites representades per un estil arquitectònic molt definit: el romànic. Una irradiació d’anys pressentida pels erudits, però que ara Alexandre Deulofeu demostra —segons sembla d’una forma irrebatible— en un llibre en què defensa la tesi que l’arquitectura que anomenem romànica, la característica fonamental de la qual és la utilització de la volta de canó, va néixer a l’Empordà i no a la Llombardia, com venien repetint els tractadistes.
;
Són dos monuments radicats en la rient comarca que va merèixer la qualificació maragalliana de «palau del vent», els que assenyala el farmacèutic, matemàtic i avui arqueòleg figuerenc: Sant Quirze de Colera i Sant Pere de Roda, construïts abans del segle desè, els primers edificis religiosos d’aquella Europa que comença a caminar, vacil·lant, com un nen que aprèn a caminar que fou l’Europa del romànic, en tant que en ells la teulada plana, encara emprada en les esglésies visigòtiques i carolíngies, fou substituïda per la coberta de volta.
El mossarabisme.
Aquesta innovació artística es difon, gradualment, per ambdues vessants del Pirineu. Constituïren un dels més eficaços mitjans d’expansió d’aquella, els constructors d’ofici, els picapedrers o tallistes itinerants d’origen mossàrab, els artesans cristians que emigraren del califat cordovès, cap al Nord, per allà l’any mil, al accentuar-se la intolerància musulmana. Les empremtes del seu treball són evidents, per exemple, en les tosques però emocionants llindes esculpides que representen el Pantocràtor amb els apòstols, en dos humils temples rossellonesos: Sant Genís les Fonts i Sant Andreu de Sureda (pobles que es troben al peu de la carretera que uneix Le Boulou amb Argelés) en els capitells de l’interior i en els del claustre —més tardans— de la catedral d’Elna, temps ençà seu episcopal (un dels titulars del qual fou el simpàtic polígraf franciscà Eiximenis) i a la porta del claustre de la decrèpita abadia de Sant Miquel de Cuixà, a les immediacions de Prades.
Les relacions monàstiques i comtals.
Els vincles familiars que lligaven els membres de les cases comtals que exerciren el domini dels territoris que s’anaren independitzant-se de la Marca Hispànica, tan profundament estudiats pel nostre Ramón d’Abadal, i les múltiples relacions que, entrecreuades amb aquelles del tipus polític, deriven del moviment monàstic i especialment del cluniacenc, contribuïren en una altra bona part, a la difusió de les formes del romànic.
Recordem l’impuls donat pel comte Sunyer de Cerdanya a la comunitat de Cuixà posant, al seu capdavant, a l’abat Gari que va completar la construcció del temple i va dur amb ell, en una solemne i atzarosa peregrinació a Roma, un «dux» venecià, disposat a finalitzar els seus dies en el cenobi pirenaic.
Al morir Sunyer, les possessions d’aquest passaren al seu germà Oliba, sobreanomenat «Cabreta», comte de Besalú, a qui succeïren, alhora, Bernat «Tallaferro», comte de Girona i Besalú (les relacions artístiques entre l’esmentada vila gironesa, cap del comtat, i les comarques transpirinenques s’endevinen comparant els arcs de la porta de la col·legiata de Santa Maria de Besalú amb els del pòrtic d’accés de la que avui és església parroquial de Cornellà de Conflent, al peu del Canigó) i Guifré, comte del Rosselló i la Cerdanya, home violent del qual es diu que va assassinar al seu propi fill, encara que Verdaguer, en el seu grandiós poema del temps de la Reconquesta, fa que la llegendària víctima: «Gentil» sigui el seu nebot, el fill de «Tallaferro». Tan horrible crim tingué, no obstant, la seva benèfica contrapartida en el camp de l’art, doncs per expiar la seva falta va fundar, el 1026, el monestir de Sant Martí del Canigó, en un emplaçament tan superb, en una de les vessants d’aquella muntanya, que produeix al visitant una fonda impressió, com la que va produir a «mossèn Cinto», que ens el descriu, en la seva Immortal llegenda:
De migdia en l’horrible precipici
penja son peu de pedra l’edifici
que fa glatir l’abisme devorant,
i amb l’altra ferm en roca más segura,
creix y s’aixeca en l’asprada altura,
noi que ha de fer creixença de gegant.
El tercer dels fills del «Cabreta» fou una personalitat extraordinària: Oliba, que, successivament, fou abat de Cuixà i de Ripoll i més tard, bisbe de Vic, els monestirs i la catedral del qual semblen lligats en el món de les significacions artístiques per uns campanars molt semblants que, al seu torn, es corresponen amb el de Sant Martí, tal com el percebé el poeta que va imaginar, sota la forma d’epíleg del «Canigó», que sostenien un elegíac diàleg lamentant la seva ruïna i recordant el seu antic esplendor, les dues abadies, la cuixanenca i la fundada per Guifré, si be aquesta darrera fou restaurada, a finals del passat segle, pel benèfic bisbe de Perpinyà, mossèn Carselade.
Una inacabable sèrie d’interferències.
Són molts els suggeriments que es desprenen de consideracions, fins i tot tan sumaries com aquestes aquí esmentades, respecte el floriment del romànic en una i altra banda dels Pirineus, doncs no sabem quan ni on comença el joc de les mútues interferències artístiques. No ens sabem explicar, per exemple, perquè determinats temes de decoració escultòrica en els capitells del claustre de la catedral d’Elna —recordem concretament unes sirenes— es repeteixen en els del monestir de Ripoll. El tema —repetim— és apassionant i de gran complexitat, però aquest no és l’indret més adequat per tractar-ho ni nosaltres som els més assenyalats per discutir-ho.
Enric Jardí.