L’escenari esta preparat (II)
Catalunya i Alemanya: els fonaments de l’Europa futura.
Juli Gutièrrez Deulofeu
Anar a l’article anterior: «L’escenari està preparat (I)».
Ja torna a passar. Altre volta el desconcert dels analistes de política internacional. No dic res dels polítics professionals peninsulars, catalans inclosos. Naveguen desconcertats, superats per una riuada que se’ls ha d’emportar, a tots, a tots aquells que van recollir el testimoni del dictador i que ens han portat a aquesta insuportable situació. Les mateixes cares des de fa massa temps, la necessària transició política que no ha arribat mai i ara quan gràcies a la societat civil Catalunya desperta, volen fer-se seu el canvi, ens volen manipular altre volta i posar-se al capdamunt d’un procés que han estat evitant, i eviten encara, volent-ho portar al seu camp.
A Arenys la societat civil va decidir que volia la independència de Catalunya. L’acte va transcendir i es van sacsejar consciències. L’Espanya decimonònica va aparèixer. Aquella caverna, mítica, platònica va tornar a aparèixer, i despertaren els vells fantasmes. Hi ha qui tenia por, però la va vèncer i va anar a votar. Ni ha, m’expliquen, que van preferir marxar aquell dia, no fos que els vells records de la Guerra Civil es fessin presents altre vegada, i es va fer present el feixisme, i al seu costat els dirigents d’alguns partits polítics que volien treure suc d’aquella circumstància. Allà no hi pintaven res, però l’enrenou internacional imposava la seva presència, no fos que les càmeres només recollissin les imatges dels herois, dels valents, dels causants del definitiu despertar de la nostra pàtria. Els traïdors, els covards també volien ser-hi presents, a primera fila, com sempre. Desprès, com sempre a l’hora de la veritat, amagats, tergiversant els fets, cercant un immerescut protagonisme.
L’èxit d’Arenys havia de silenciar-se. La marea de consultes va continuar, però va anar baixant la participació. No m’estranya. El silenci per resposta, poca publicitat, poca presència als mitjans de comunicació, l’intent de segrest de les mateixes per part dels partits polítics… malgrat tot, prop d’un 20% de catalans han decidit que ha arribat l’hora del canvi.
La democràcia representativa està ferida de mort. Si aspirem a un món millor cal que la substituïm immediatament per una forma més real de democràcia, la participativa. Això de cedir la nostra sobirania a uns representants, els quals durant quatre anys fan el que volen, i bàsicament és enganyar-nos sistemàticament, només ens podia portar a les portes d’una nova tragèdia, una tragèdia que fa temps que anunciem però que ara ja és una terrible realitat. Una tragèdia que amenaça amb enfonsar Europa. L’imperi americà, pressionat per tot arreu, però sobre tot des de dins, amb un president que diu una cosa i en pensa una altre totalment diferent es frega les mans veient com tot va a favor seu. Europa es qüestiona la seva raó de ser. El seu aparent gran competidor la Xina es presonera del deute americà. Si els americans no paguen, si els americans s’enfonsen la Xina va tota darrera. I d’Espanya?. Del decadent Estat espanyol que en podem dir?. Una sola trucada va provocar que el pobre president espanyol capgirés de cop i volta tot el seu discurs, i al seu darrera tota la classe política peninsular. La sobirania de la nació-estat, d’aquesta entelèquia política ha desaparegut. Ara és el moment de finiquitar-la per sempre, definitivament.
Acabo, per ara. Alemanya salva de la desfeta a Grècia, començant d’aquesta forma la colonització de l’espai territorial europeu. Comença per Grècia el darrer sospir d’una cultura, mil·lenària, que ara ja periclita definitivament. Alemanya assentarà les bases de la nova Europa, però no pot negligir d’una obligació que l’ha de permetre no cometre les mateixes errades que han comés totes les grans potències al llarg de la història. No pot oblidar d’on ve, no pot oblidar qui va inventar-se Europa, no pot negligir de l’essència europea, de l’esperit d’Europa, del seu Bressol. No pot caminar sense Catalunya.
Juli Gutièrrez Deulofeu, matinada del 11 de juny de 2010, inspirat per una trobada amb 17 amics i patriotes. Mas Deulofeu.