L’escenari està preparat (I)
El futur de Catalunya
M’escriu en Jordi Bilbeny: –«La consulta no la vaig inventar jo»– és el primer que em diu i continua i em sorprèn i em fa somriure, riure, diria. –«Jo el que volia era un referèndum per proclamar la república independent d’Arenys de Munt»– afirma, sí, i es queda tan ample. I jo que penso que no em vaig equivocar, gens, aquella nit del 26 de gener d’enguany al Centre Comarcal Lleidatà, a Barcelona, on vaig anar convidat per l’Institut Nova Història per parlar de Deulofeu i la Matemàtica de la Història, i sobre tot per a parlar de Catalunya de la seva imminent alliberació nacional i sobre tot del paper cabdal, primeríssim en la futura construcció d’Europa.
Vaig conèixer aquella nit un seguit de persones que estic segur han de tenir un paper indiscutible en la futura independència de Catalunya. En parlaré tot seguit, però abans voldria recordar unes paraules de Deulofeu referides a la realitat peninsular. Les podeu trobar a la plana 371 del volum 8è de «La Matemàtica de la Història».
«Avui sabem el que passarà. Continuarà la lluita entre un poder centralitzat i els pobles hispànics que volen tornar al règim de llibertat… la desaparició del poder centralitzat es produirà als voltants de l’any 2029».
Avui sabem el que passarà, aleshores ha arribat l’hora de posar fil a l’agulla perquè tot el que hagi de passar passi de la millor manera possible. En els darrers anys ha quedat clar que l’encaix a dins d’Espanya, en igualtat de condicions, ha estat impossible. De fet ens continuen prenent pel «pito del sereno». Només cal veure la darrera decisió del infumable govern Zapatero, afavorint un cop més Andalusia amb l’abonament del deute històric i, el que és molt pitjor, afavorint un cop més la incapacitat productiva de l’estat revifant les «peonadas». Som, des de la pèrdua dels dominis colonials, la menjadora de l’Estat i, per si això no fos suficient, aquest s’ha encarregat, amb la connivència de part de les forces polítiques catalanes, d’arruïnar el país, tan a nivell econòmic, com, el que és pitjor, moral, anestesiant la consciència nacional, diluint el nostre imaginari col·lectiu.
Ara és l’hora d’assumir altre volta el nostre destí. Estic d’acord que portem molts de segles d’opressió, de por, de dolor però ha arribat l’hora de deixar el passat enrere. Cal oblidar allò del «pobre de mi». Ha arribat el moment de gestionar les nostres vides, els nostres pensaments, els motors de la nostra consciència i caminar plegats pel camí que a més a més ens marca perfectament el nou paradigma deulofeulià.
I ha aparegut, perquè havia d’aparèixer un nou col·lectiu d’homes i dones que tenen perfectament clar el que s’ha de fer. El temps de demanar ha passat a la història. Ara és l’hora d’agafar allò que ens pertoca, més quant, el contracte signat és incomplert sistemàticament per l’altre part. Així ho va fer el compte Borrell II després de la darrera escomesa d’Almansor contra Barcelona. El senyor franc va negligir de les seves responsabilitats i el nostre compte va tirar pel dret.
Avui, gràcies a la iniciativa dels compatriotes d’Arenys, Jordi Bilbeny, Josep Manel Ximenis, mercès a la seva valenta decisió Catalunya es fa present en l’esfera mundial. A la por de la classe política dirigent del nostre país s’hi enfronta amb força, valentia i decisió el grup de persones que han de liderar el moviment d’alliberació nacional català. Un lobby econòmic que cada dia es farà més gran, el Cercle Català de Negocis, amb en Ramon Carner, el seu president al cap davant.
No em vaig equivocar aquell dia 26 de gener. Pensava, quan tornava cap a casa, prop de les tres de la matinada, que l’oracle deulofeulià es tornava a acomplir però que per primer cop en la història de la humanitat és podia canviar el fatal destí i demostrar als pobles d’Europa quin és el camí que ha de seguir aquesta per ocupar un paper de primera categoria en l’escenari mundial, i, igual que a l’albada del primer mil·lenni, serem els catalans els que assentarem las bases de la Europa futura, una Europa de nacions vernacles, nascuda de l’enfonsada definitiva dels vells estats.
Juli Gutièrrez Deulofeu.
Mas Deulofeu, 21 de març de 2010.
Publicat al Setmanari de l’Alt Empordà.