El rellotge de la història.

A l’any 1978 naixia el Setmanari de l’Alt Empordà. A l’any 1978 moria Alexandre Deulofeu. Avui, any 2008. 30 anys, a penes un sospir. Però deu ni do quins anys! Són els anys de la confirmació d’un fet indiscutible. Tan poc científic, des del punt de vista de la lamentable ortodòxia acadèmica com vulguin, però són els anys que demostren allò que el malaguanyat Brunet havia dit fa més de 50 anys: «Deulofeu sens dubte li ha pres el pols al rellotge de la història».

A les darreries de l’any 1978, el dia 6 de desembre, pocs dies abans del traspàs de Deulofeu, els espanyols aprovaven la Constitució del consens. Feia quatre dies el dictador havia mort i l’Estat espanyol donava aparentment un cop de timó. Una aparença que esdevenia realitat quan uns mesos més tard, el 25 d’octubre de 1979, el «sí» a l’estatut retornava l’autonomia a Catalunya. A Euskadi el referèndum celebrat sota una intensa pluja també legitimava l’Estatut de Guernica. El nombre de vots favorables va fregar en ambdós casos el 90%. Un 60 per cent de ciutadans catalans i bascos desafiant la climatologia van anar a votar. Alguna cosa començava a canviar. Però probablement més en les formes que no pas en el fons. Si efectivament el govern espanyol s’inventava allò del «café para todos» i tant contents. El greuge vers Catalunya continuava i s’esvaïa un cop més la possibilitat d’avançar vers altres formes d’autogovern. Malgrat tot, Espanya continuava sent Espanya i la vella tradició dels «pronunciamientos» havia de tornar-se a fer present. El 23 de febrer de 1981 el tinent coronel Tejero ocupava el Congrés i a València el capità general Milans del Bosch treia els tancs al carrer. A la una i catorze minuts de la matinada del dia 24 el rei Joan Carles desautoritzava qualsevol acció contraria a la legalitat vigent. Va fer cas a la trucada del seu pare, que li recordà que si no feia alguna cosa podria perdre la corona. El país es va apaivagar i el PSOE aprofitava la deteriorada situació per arribar al poder. La progresia arribava al poder i de la seva mà ingressàvem a l’OTAN. També al juny de 1985 Espanya signava el tractat d’adhesió a la CEE. Assumia d’aquesta manera el desafiament de la seva modernització. Integració en una estructura supraestatal que s’està demostrant totalment errònia. Perquè, on queden les nacions?. Sens dubte ha arribat l’hora de finiquitar l’Estat, sinó la idea d’Europa no reeixirà. Però d’això en parlarem mes endavant. Espanya és modernitzava?. Potser sí, però continuava sent incapaç d’aturar la violència d’ETA que continuava atemorint l’Estat i aquest, en un prodigi de democràcia, s’inventava els GAL. Però clar que, anys més tard, fins ara mateix es dedicarà a il·legalitzar partits. Visca la Democràcia! I d’aquesta manera en un anar i venir de dretes a esquerres hem arribat a l’any 2008 i jo, penso, que volen que els digui, que no sols estem allà mateix sinó que estem una mica pitjor. L’averany deulofeulià esdevé altre volta terriblement eficaç. Espanya no va bé. Però algú ha aconseguit el que volia: dividir les comunitats històriques, és a dir, les nacions vernacles en dos bàndols irreconciliables. La lluita per les banderes tot just comença, no només aquí sinó a tot Europa. Ens acostem a una crisi econòmica de considerables dimensions, amagada pels dirigents estatals. Alguna cosa, un cicle s’acaba. Per tant indefectiblement n’ha de començar un de nou.

Europa canviava. Començava a escletxar-se el comunisme. Ho feia a Polònia amb l’aparició de Lech Walesa. I amb la mort de Tito s’anunciava la tragèdia dels Balcans. Tot això passava a l’any 1980. I al 1985 apareixia Mihail Gorbatxov i, amb ell, la Guerra Freda començava a acabar-se. L’acompanyaven noves paraules: «Glasnost» i «Perestroika». El President americà Ronald Reagan es fregava les mans. La URSS claudicava, ja només quedava una gran potència. Això es demostraria uns anys més tard quan l’Exèrcit Roig va haver de retirar-se de manera vergonyosa de l’Afganistan. La desfeta s’anunciava aquell diumenge 15 de maig de 1988. Altre volta un poble de pastors derrotava a un imperi en crisi. A un imperi i a un concepció filosòfica. El comunisme ja no s’aguantava. Si espectacular va ser l’execució de Ceaucescu a Romania, més important per definitiva va ser la reunificació alemanya. El mur ja no existia i s’endegava una nova plana en la història d’Europa. Alemanya, la nova Alemanya, ocupava l’espai que la URSS estava a punt de deixar a l’Europa Central. En aquest moment els analistes polítics van quedar ben retratats. Es fregaven les mans amb les seves lamentables anàlisis polítiques quan a Tiananmen els estudiants van treure el nas. Tothom afirmava que el comunisme xinès continuaria el camí iniciat a la URSS. La revolta va durar ben poc. El temps d’autoritzar una nova carnisseria. La Xina prescindia de la opinió internacional. Res a veure Beijin amb Moscou. Deulofeu ho sabia. Els doctes analistes encara no entenen què va passar. D’aquesta manera la dècada dels 90 confirmava les previsions polítiques de Deulofeu. Alemanya tornava a estar unida i la URSS, el darrer imperi multinacional, veia com tot s’acabava. El premi Nobel de la Pau enviava els tancs a Lituània en un intent desesperat per deturar allò que era inevitable. Sí, Lituània, Geòrgia, Bielorrússia, Ucraïna, Rússia, liquidaven la URSS. Gorbatxov dimitia i Boris Eltsin s’erigia en el nou líder del país quan va ser capaç de mobilitzar, amb una ampolla de vodka a cada mà, a 20.000 persones que van rodejar l’edifici del Parlament i d’aquesta manera deturar el cop d’estat i evitar conseqüentment una sagnant carnisseria. Avui, Eltsin encara espera el seu Nobel de la Pau. Paral·lelament, la fragmentació de Iugoslàvia originava la tragèdia balcànica. Ja res tornaria a ser igual.

Trenta anys sense Deulofeu. Trenta anys que han canviat la faç d’Europa, que ens permeten assistir al nou repartiment de poders per establir el nou ordre internacional que ha d’implantar-se. Europa es baralla entre dues concepcions aparentment contradictòries. La Europa Unida i la desintegració dels Estats. Aquesta és l’única realitat possible. Europa només existirà al voltant de l’Alemanya reunificada, però ho farà assistint a la defunció dels vells estats nascuts amb la modernitat i amb la reaparició pública de les nacions vernacles. Que entengui qui vulgui. Llegiu a Deulofeu. Avui em falta espai. Però no només la va encertar a Europa. Els EUA continuen el seu camí cap a l’autodestrucció. Un país que basa tot el seu creixement econòmic, tot el seu futur en la indústria de guerra i en la restricció de les llibertats individuals, accentuada dramàticament desprès del trist espectacle de l’11-S. Un país que veu com al voltant del president veneçolà Hugo Chavez s’està formant una força, la Gran Colòmbia bolivariana, que l’ha de substituir en un futur proper en aquella àrea geogràfica. I una mica més avall, el futur de la Humanitat, l’esperança, el far del mon. L’Argentina, primer, però també l’Uruguai i el Brasil. Els vertaders països emergents. No pas aquestes dues civilitzacions caduques i salvatges que són la Xina i l’Índia. Països superpoblats que basen el seu creixement econòmic en l’esclavitud, això sí, amb el vist-i-plau de les potències occidentals. Dues civilitzacions que porten en el seu sí el germen de la seva destrucció. La Llei de la Història es inexorable. Ho deia Pujols: «quan cau, cau».

Trenta anys i un futur… quin futur. Vivim en el món occidental, el nostre món, l’època de màxima despersonalització del ser humà. Aquest, renuncia a les seves prerrogatives i demana un aparell administratiu que li faci tota la feina. La burocràcia, sí, podeu llegir l’acudit fàcil «la burrocràcia», agafa el paper rellevant i de la seva mà ens arrossega a la més gran de les misèries. I ara quan l’any finiquita, ara, la terrible crisi financera es fa senyorívola. Assistim a la fi del temps. Efectivament assistim des d’un lloc de privilegi a la fi d’una era, d’una manera d’entendre la vida. Quan l’Imperi Romà va claudicar tota Europa se’n va ressentir. Va iniciar-se un somni de segles del que només es va despertar quan alguna cosa va fer que l’ànima catalana, el vernaclisme latent tornés a treure el nas. I Catalunya, concretament L’Empordà, va iniciar un camí, una aventura que si no hi posem remei està visquent els seus darrers episodis. La Catalunya perplexa es fa preguntes i no troba les respostes…, respostes que només trobarà quan abandoni la perplexitat i s’emprenyi de veritat, sense complexos… respostes que passen per acceptar que tots i cadascun dels ciutadans d’aquest país, han d’agafar les regnes de la seva vida, individualitzar-la i fer-se sobirà, fer-ho malgrat que això impliqui, i ja seria hora, que l’actual classe política , aixoplugadora majoritàriament d’incapaços, acientífics, incultes, agafi les maletes i ens deixi tranquils d’una vegada… que ja ens sabem tutelar, que ja n’estem farts de pagar una i altra vegada els plats trencats de la seva incompetència. Però veureu, ara ve Nadal i és el moment de demanar desitjos. De no perdre l’esperança. Podria demanar moltes coses. Però pensant en clau territorial, molt propera… penso en la gent de Tarragona i Reus que s’han de desplaçar no sé quants quilometres per agafar el TGV, als que els hi costa més car el taxi que els bitllets del tren. Tarragona i Reus han quedat fora del procés civilitzador i del camí del progrés. I jo no vull que als figuerencs ens passi el mateix. Jo espero que d’aquí 30 anys Figueres visqui una magnífica època d’esplendor, estrenant la independència de Catalunya i agafant el TGV al bell mig de la ciutat i presentant el Castell de Sant Ferran com el gran Museu de la Pau, com el centre més important dedicat a la Pau del Món, i no com aquest miserable museu de la guerra, del terror i de la por que la infumable ministra de «La Guerra» ens vol encolomar… o la presó… o la destrossa del territori… Que tothom entengui el que pugui o vulgui. Però aquest és el demolidor missatge d’Alexandre Deulofeu. O agafem les regnes de les nostres vides, exercint d’auriga platònic o els cavalls que arrosseguen els nostre carro no ens permetran recuperar les ales de glòria, les que ens han de portar a tots d’una punyetera vegada cap el cel. I si pot ser amb un somriure, foteta, com a bons empordanesos. Que tinguin un bon any.

Mas Deulofeu, novembre de 2008.
Publicat al Setmanari de l’Alt Empordà.