Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (VIII).

Anar a l’article anterior: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (VII). Zapatero & Rajoy o l’herència de Cánovas i Sagasta».

Escric aquest paper des de Saragossa. Estic assegut en un banc a la Plaça d’Espanya, vaig abillat quasi d’estiu, assegut en un banc i fa fred. He arribat amb el TGV, l’eficàcia d’aquest enginy em fa posar en dubte moltes coses. No dubto de l’impacte de les grans infrastructures sobre el territori, però passa que he tardat menys de 80 minuts per arribar des de Barcelona a Saragossa. Menys que no pas de Figueres a Barcelona. Per tant, s’imposa la pregunta: volem viure al segle XII o al segle XXI?. M’acompanya en aquest paper el consell savi d’una bella amiga, biòloga, que estudia veterinària a la capital aragonesa. El problema, diu, és que no es pensa mai en fer corredors ecològics. Aleshores les bestioles queden encerclades per aquestes construccions i les poblacions queden fragmentades i aïllades, impedint l’intercanvi genètic. Les conseqüències: la diversitat genètica dins de cada nucli poblacional disminueix i les poblacions esdevenen genèticament insostenibles. Augmenta l’endogàmia i aleshores totes són igual de sensibles davant d’una pertorbació. Una solució pal·liativa, però no la única ni definitiva, són doncs els corredors ecològics que possibiliten que els animals puguin travessar aquestes infrastructures i que les poblacions estiguin comunicades unes amb les altres i, també, dissenyar recorreguts que intentin fragmentar el territori el menys possible, clar que donarien més voltes, costarien més diners i no serien tant ràpids, per tant ens trobem de nou amb la paraula màgica: sostenibilitat i equilibri.

Més curiositats. Tot just arribat i mentre faig temps passejo per el «Paseo de la Independencia». Tinc gana i entro en un cafè que pertany a una d’aquestes cadenes distribuïdes arreu. Tan se val el nom. El fet destacable és que no he hagut de fer servir el castellà per res. He estat atès per un valencià afable i rialler. Existeix realment un conflicte lingüístic real i provocat pels demés?. Cada cop estic més segur que la culpa és només dels catalans, d’aquells catalans que s’avergonyeixen de qui són. Jo he entrat i m’he adreçat al senyor amb un bon dia i ell ha contestat amb un valencià musical i impagable. Més tard, a l’hora de dinar, en el restaurant «La Toscana» desprès d’un àpat pantagruèlic composat per una excepcional «provoleta», pensada amb l’esperit i d’uns nyoquis amb salsa de bolets i tòfones, acompanyat d’un Lambrusco rosat de clares reminiscències mediterrànies, demano, oblidant on soc, suposo que feliçment il·luminat pel tiberi i la companyia, el compte amb un català impecable. El cambrer somriu i me’l porta. La meva acompanyant mou el cap i em mira un cop més. Sortim del restaurant i passen pel nostre davant els autobusos. Un fa la ruta «Compromiso de Caspe». Altre volta se’m revolta l’estómac. A Barcelona ja no existeix el carrer Compromís de Casp. A Barcelona hi ha el carrer Casp, no fos que a algú li donés per preguntar que carai significa tal compromís… i la Plaça del rei. Quin rei? Juan Carles I? Podria ser-ho, de fet qualsevol turista possiblement ho pensi. Però resulta que fins fa poc… a començaments de la restauració democràtica, la plaça s’anomenava del rei… Martí l’Humà. I així anem. Acabant de mica en mica amb el nostre imaginari col·lectiu, amb aquells referents que ens atorguen l’originalitat de la diversitat, però sembla que els que manen s’entesten amb acabar amb la diversitat d’espècies, races i cultures. I és que aquests que manen donen pel que donen. Per cert, mentre dinàvem comento a la meva acompanyant una nota petita que surt en La Vanguardia. Explica que hi ha un ocell, la mallerenga carbonera (Parus major), que s’anticipa al canvi climàtic. L’animal ha modificat el seu calendari de cria per adaptar-se al canvi climàtic. L’estudi demostra que el carboner s’anticipa als canvis en el medi ambient amb l’objectiu de mantenir la seva població i els nivells de reproducció. Ella comenta que les mutacions, els canvis, aparentment atzarosos, sempre precedeixen al canvi. I penso que la natura és sàvia, però no pas els homes. I com exemple paradigmàtic els grisos responsables dels departament de medi ambient de l’Ajuntament de Vilafant. A Vilafant hi ha nombroses rotondes. Fins ara, cobertes de herba verda. Doncs bé, els responsables d’aquest departament i molt probablement aconsellats pel seu pitjor enemic, han substituït la gespa que hi havia, per espècies suposadament adaptades a la manca de pluges que algú s’entesta a convertir en la gran amenaça del segle. Doncs bé, en aquest cas la mutació no ha estat atzarosa, ni s’ha avançat al canvi anunciat. Senzillament, perquè aquest hivern ha estat especialment plujós, plujós tractant-se d’un hivern mediterrani, sec per definició. Entenc, doncs, que la mutació ha esdevingut una solemne presa de pèl per la ciutadania que ha vist un cop més com els cabals públics s’utilitzen tan malament com saben. Per acabar-ho d’adobar s’ha endegat una campanya adreçada a localitzar totes les piscines il·legals, entenent per il·legals aquelles que s’han construït sense permís, per tant sense pagar la corresponent llicència, sense haver fet els projectes visats, en definitiva, evitant engreixar les arques de l’ajuntament i del col·legi d’arquitectes, units clarament per desigs inconfessables. És clar que aquest afany recaptador té la seva explicació en la davallada brutal de la construcció, un altre fet que ningú en els darrers consistoris vilafanencs va saber preveure. Ara Vilafant, que pràcticament viu d’aquests ingressos, haurà de fer exercicis malabars per a poder subsistir sense escanyar a la ciutadania. Però, és clar, en un municipi on un percentatge elevadíssim d’habitatges són unifamiliars i amb magnífiques teulades, a ningú se li ha ocorregut subvencionar la col·locació de canaleres que recullin l’aigua i, en comptes d’abocar-la al carrer, carrers que es converteixen en rius torrencials massa sovint, aboquessin l’or blau en cisternes situades en llocs discrets dels habitatges. D’aquesta manera, i sense cap despesa, l’estalvi d’aigua esdevindria una realitat i fora possible eliminar el tan poc democràtic cànon d’aigua.

Ja que parlo de Vilafant, tot repassant la revista Ressort d’ERC de Figueres, veig els excel·lents sous dels regidors de l’Ajuntament de Figueres. Déu ni do, però, també, Déu ni do amb els sous que es reparteixen a Vilafant!. A Vilafant i a tants de municipis del Principat. Les grans escoles de negocis parlen de l’excel·lència professional, un mínim de deu anys per assolir uns ingressos adequats als seus coneixements. Doncs resulta que a Vilafant, i a tants altres llocs de la nostra geografia, n’hi ha que, sense ofici ni benefici, incapaços de triomfar en la seva vida professional, troben en la mamella dels consistoris municipals la solució a tots els seus mals. I amb aquest rodolí, fins aquí.

Publicat al Setmanari de l’Art Empordà.