Del polifonic imaginari d’Alexandre Deulofeu (VII).

Anar a l’article anterior: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (VI). Nosaltres, tots junts, vencerem».

El 29 de desembre de 1874 el general Martínez Campos va proclamar a Sagunt a Alfons XII com a rei d’Espanya. La Restauració borbònica, conseqüència dels fracassats assaigs anteriors, suposava un sistema nou basat en l’equilibri entre dos forces aparentment distintes. Començava el pacífic torn de partits, de governs, ara, per fi, civils. Volia allunyar-se per sempre, la qual cosa no es va aconseguir, el soroll de sabres, la intervenció dels militars. Es signava l’anomenat Pacte del Pardo entre el partit conservador de Cánovas i el partit lliberal de Sagasta. En aquest joc d’equilibris, restaven fora els dos enemics del nou règim: per la dreta els carlins, per l’esquerra els republicans. Doncs bé, sota aquest sistema el darrer quart dels segle XIX oferia una estabilitat quasi completa. Es demostrava un cop més que estabilitat i prosperitat solen anar de la mà.

Serà ara quant la burgesia agafarà un protagonisme determinant i, a les zones més deprimides, gairebé arreu, el caciquisme s’instaurarà com a forma perversa del nou sistema. El capitalisme apareix per primer cop a Espanya i ho farà sense calibrar les futures conseqüències. Efectivament, el creixement econòmic marcadament unidireccional provocà la bipolaritat de la societat. La industrialització alienava cada cop més a les masses proletàries que veien com les seves necessitats no eren les d’aquells que manaven. La seva redempció passava per les pròpies mans, no podia confiar-la a ningú més. Ningú va adonar-se’n, o potser sí van adonar-se’n i van decidir aprofitar la conjuntura en el seu benefici propi. Les revolucions, sempre, sempre són burgeses.

L’estabilitat econòmica no podia durar sempre, perquè mai ha estat possible. Va ser la pèrdua de les darreres possessions colonials, sobretot la manera com es va produir, el catalitzador que abocà a Espanya a una llarguíssima crisi, la conseqüència final de la mateixa va ser la Guerra Civil. Deu n’hi do amb el bipartidisme!.

Sens dubte, l’impacte moral de la pèrdua de Cuba va ser més gran que no pas l’econòmic, però Espanya torna a equivocar-se i, com feu el Comte-Duc d’Olivares, va tornar a buscar la solució a la seva misèria a Catalunya. La resposta catalana no es feu esperar, –Es tanquen les caixes–. Quin valor, el dels nostres avantpassats. Però els problemes tot just començaven. Pocs anys més tard el tancament de la revista el Cu-Cut i la conseqüent llei de Jurisdiccions provocaren el naixement de Solidaritat Catalana. Catalunya encara estava viva.

Dia 9 de març de 2008. Eleccions generals. La realitat confirma els pitjors presagis, es consolida el bipartidisme i es castiga a aquells que van equivocar el camí. Ho parlava un dia amb l’amic Martí Armadà, alcalde de Vilabertran. –Aquest no és el camí– li deia. Ens acompanyava un dirigent provincial d’Esquerra. No em feien massa cas. El temps m’ha donat la raó, la patacada és molt important, però servirà per a posar a tothom en el seu lloc. Cal començar a agafar les regnes del futur si no volem ser arrossegats pel mateix. Ara, però, el panorama no és gens afalagador. La presència de la perifèria en el Parlament ha estat reduïda pràcticament al no res. Només Convergència se’n salva. El president Montilla s’omple la boca parlant del catalanisme socialista a Madrid. Francament, penso que mai, mai, el PSOE català ha votat en el congrés de manera diferent al PSOE de Madrid, per la qual cosa queda clar que no s’hi pot comptar. Curiosa estratègia la del PSC. Pels carrers aquests dies veiem les fotos del futuribles parlamentaris gironins acompanyats dels seus caps de fila. Canet-Ridao; Xuclà-Duran; Sanchez-Rajoy; ?- Herrera. Lògic i normal, però curiosament la parella del PSC eren la Chacón i en Zapatero. Particularment Vilafant es va veure inundada del colors vermells i blancs de la propaganda socialista. Però cap referència a la realitat gironina. El jacobinisme d’aquesta gent frega la malaltia. I sorprèn que hi hagi gent catalana al darrera. Que assumeixi aquest falta de respecte pel territori, clar que això no ens ha d’estranyar si donem un cop d’ull a un document anomenat «P.D.U.S.U.F.1» i a qui han estat els principals impulsors, però deixaré per un altre paper aquest tenebrós assumpte. De fet, el PSC tampoc va tenir cap escrúpol a l’hora d’assassinar políticament al president de Catalunya, Pasqual Maragall. Però curiosament han aconseguit a Catalunya una victòria sense precedents. La Catalunya riallera, o la d’aquells catalans, o de gent que viu a Catalunya que se’n refot de la mateixa. I aquí ERC s’ho hauria de fer mirar. Estic convençut que són molt pocs els votants d’Esquerra que han votat al PSC. És molt més probable un traspàs de vots cap a CiU, que ara té la possibilitat de recuperar, consolidar un espai polític a Catalunya, però només ho farà bé si no oblida que el més important és Catalunya. La Catalunya vernacle, i que entengui qui vulgui o pugui. ERC no ho va entendre i ara s’ha confirmat la fractura. Estic convençut que molts votants independentistes, que n’hi molts, no han anat a votar. Que qui realment s’ha mobilitzat és el vot espanyolista. Espanya continua fent feina… il·legalitza partits i després lamenta la mort d’un pobre home, que només com diu la cançó, «pasaba por allá». Se m’acaba el paper, i ja continuaré un altre dia, però l’ombra del Pacte de El Pardo s’allargassa massa, i els dies d’estabilitat econòmica i social estan tocant a la seva fi. Cal estar molt atents al que s’acosta.

Publicat al Setmanari de l’Art Empordà.

1(Pla Director Urbanístic del Sistema Urbà de Figueres).

Anar a l’article següent: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (VIII). Sobre la fi de la diversitat».