Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (VI).

Anar a l’article anterior: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (V). Del cura Merino a de Juana Chaos».

Era un 8 de juny d’un ja una mica llunyà 1963. Una data que ha esdevingut històrica. Probablement ja ho era abans que aquest títol li fos atorgat. Ho va ser des de que van sonar les primeres notes, des que el fraseig del seu banjo va trencar el silenci arrancant els aplaudiments primers d’aquella vetllada màgica. Era un Concert que va tenir lloc al Carnegie Hall. Oficiava Pete Seeger: «No us puc dir quines cançons cantaré, perquè ni jo mateix ho sabré fins que em trobi a dalt de l’escenari». Van ser velles cançons, interpretades per un «banjo» casolà. Cançons que ja havien estat cantades abans, per altres veus, cançons que es cantaran sempre. Cinc cordes que sentien i transmetien allò que els seus dits que es movien a dalt i a baix volien expressar. Però també hi havia cançons noves, noves idees que calia incorporar a un imaginari col·lectiu, que ell esperava que arribés a ser global. Una gran comunitat d’homes i dones, una gran comunitat d’éssers humans lliures i respectuosos amb el proïsme. En aquesta ben entesa comunitat no hi podien faltar cançons dites amb llengües estranyes, però clar, aprenent la llengua d’altres homes, també aprenem quelcom del seu esperit. Seeger no ho podia expressar millor «Descendim d’un grup de gent que va parlar moltes llengües meravelloses i, per tant, no hi ha cap raó per a oblidar-les». La màxima de la diversitat!. Quina pena que avui només es defensi, i encara tant malament, la biodiversitat aplicada al medi ambient!.

En aquell concert Seeger s’acomiadava del seu públic americà. Iniciava una gira pel món, trepitjaria Austràlia, el Japó, el Mediterrani i la Vella Europa. També la Índia i alguns dels nous estats africans. El motiu era molt senzill. «Aprendre més sobre els mils de milions d’éssers humans que comparteixen aquest globus; aprendre del seu passat i el seu present i conèixer les seves aspiracions futures». També aspirava donar a conèixer una altre cara d’Amèrica i a acabar cada concert amb una paraula, una paraula dita en cada una de les llengües parlades per tots els humans dels globus. La paraula era pau. «Tots per la pau, la llibertat, treball per a tots, sort…». Però en aquest pensament global també hi havia lloc per a preservar la tradició, apresa dels seus pares, a estimar-la i per a aconseguir que els demés la respectessin i l’estimessin també. Tot això passava a l’any 1963. A punt de començar l’estiu.

Un altre estiu. Aquest estiu, al mas d’Ordis. Assegut sota l’ombra de cedres del Líban, Xipresos de Monterrei, tots ells centenaris, en una plaça davant de la casa, de façana blanca i teulada vermellosa. Finestres i portes verdes. Tot un collage, allunyat del classicisme imperant. Aquesta casa vella, molt vella; a la llinda de la porta, llinda feta amb pedra calcària, hi té el testimoni de milions d’anys d’història. Plena de asilines i nummolites, regal i record d’unes aigües que sembla que fa milions d’anys arribaven fins a la «Meseta». Zones endorreiques, sense sortida al mar, fins que un dia degut a la pressió de les plaques africana i euroasiàtica la Península Ibèrica va d’haver-se d’adaptar a la nova situació, i va vascular vers occident. Les aigües van recular, però d’aquelles èpoques prehistòriques van restar-ne els fòssils de la llinda del mas Deulofeu. Mas Pagès, en deien fa més de més de tres-cents anys. De 1674 n’és la inscripció… El mas era, quan Deulofeu el va comprar, una ruïna. De la compra en va donar fe el Notari Dalí, el pare del pintor. Era l’any 1934, adquisició important com el temps s’encarregaria de demostrar. Ben aviat el va posar en peus una altre vegada i la vida va tornar-hi. Pocs mesos després va esclatar la Guerra Civil i la família Deulofeu va aixoplugar-s’hi. I allà es trobava Deulofeu quan en Jaume Ros, un pagès veí d’Ordis va dir-li que s’havien revoltat uns facciosos contra la República… Deulofeu va córrer cap a l’Ajuntament. Començava un llarg calvari per a molta gent innocent i començava una fase històrica per Catalunya que a hores d’ara ben pocs catalans han entès. Imagino, per el que deien els papers de l’època, que la societat catalana era una societat plena de vida, activa, orgullosa, que s’estimava el país i la llengua. Ho imagino, però no n’estic massa segur. La societat catalana d’aleshores, com la d’ara no va saber fer pinya. Hi ha un fet lamentable que Deulofeu cita en les seves memòries. La divisió dels catalans, les picabaralles que es repeteixen a França quan el que calia era anar tots junts i derrocar al dictador. No ens calien els aliats, només calia que nosaltres creguéssim en la nostra força. Però no hi crèiem prou, potser perquè ja no en teníem gaire. I la poca força que teníem, que tenim, la feien, la fem servir en una direcció equivocada. Avui els joves, catalanistes, independentistes, progressistes, ells, cremen fotos del rei. Un rei, que va saber parar el darrer «pronunciament» del segle i que probablement, poques hores abans, com diuen que sempre ha fet, exercia d’empaitador de senyores dalt de la seva moto a la illa de Palma. Esport que no és olímpic, però que podria ser-ho perfectament. Mentre aquests joves cremen fotos del monarca, el jutge Garzón, exemple d’equanimitat i de respecte a la llibertat d’escollir i d’opinió, engarjolava uns quants dirigents de la cúpula de Batasuna, molt probablement com a resposta al desig d’Ibarretxe de portar a terme un Referèndum. La resposta no es va fer esperar, i Batasuna augura guerra. I en Garzón tan tranquil. A ell ningú li crema les fotos. Ningú gosa dir res. I saben, d’aquí pocs anys, l’Estat espanyol ja no existirà. I aleshores sabrem qui és que es va equivocar. Pràcticament, tots. Pràcticament tots caminant en una direcció equivocada. I és que només, tots junts, només tots junts, vencerem.

Publicat al Setmanari de l’Art Empordà.

Anar a l’article següent: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (VII). Zapatero & Rajoy o l’herència de Cánovas i Sagasta».