Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (V).

Anar a l’article anterior: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (IV). Sobre la decadència d’Occident, un festival de l’esperit».

Reconec la meva fascinació per l’univers deulofeulià, idealitzat, potser, en alguns moments. Ara sé, però que no és per sort un fet lligat a la genètica. Prefereixo deixar aquestes limitacions a la lliure voluntat d’escollir a les bestioles. Per la mateixa raó discrepo d’aquells que donen tanta importància a l’instint en les eleccions de l’ésser humà. Una fàcil i feble excusa per explicar tantes falles i propensions.

Bé, estic satisfet perquè, de lluny, més enllà de les contrades empordaneses, hi ha qui s’adhereix incondicionalment a la causa deulofeuliana. Que és el mateix que dir, a la causa del lliure pensament, de les no lligadures a dogmes i doctrines, a la del dubte continuat, a la de l’exigència d’escoltar la consciència, a no afirmar cap veritat com absoluta, però en cap cas, renunciar a la seva recerca. Penso en uns quants noms, no hi són tots, però els traspasso al paper. Crec que s’ho mereixen. En Brauli Tamarit, infatigable treballador que salvaguarda el futur de tot el pensament deulofeunià, en un sentit universal del mateix. Amic també. I els escriptors, i defensors de la universalitat també, però des de la individualitat del nostre país, amics també: Xavier Garcia, Jordi Salat i Jordi Solé i Camardons. Penso que calia anomenar-los.

Segueixo el vell costum de llegir els diaris. Van plens de notícies diverses. La majoria descoratjadores, plenes de contradiccions i assenyalant, dirigint el pensament dels lectors. I trobo a faltar la queixa, la veu crítica dels columnistes. Allò que era blanc es converteix en poc temps en negre i a l’inrevés. I no passa rés. Però sé positivament que aquesta crítica existeix, amagada sota la dermis d’una societat poruga i espantada. I rera aquest «Estat de por» hi ha la mà negra dels nostres governants que afavoreixen cada cop més les pors més particulars. Això sí, sempre ho fan pel nostre bé. Tot és pel nostre bé.

Aquests dies el Partit Popular amenaça amb omplir el país de manifestants contraris a l’excarceració, al perdó, digueu-li com vulgueu de l’assassí, terrorista, patriota? De Juana. Vint-i-cinc morts en la seva consciència. Són molts. Segur que seran molts els espanyols que sortiran al carrer, fracturant una mica més la nostra societat. I, no ens equivoquem, no tots seran de l’ultradreta cavernària. Mentrestant, el govern de Zapatero, en una altre dels seus increïbles capgirells, intentarà donar una resposta creïble al perquè de l’excarceració de l’etarra. I tampoc, com ha demostrat fins ara, sabrà dir-nos on vol anar a parar. O potser sí ho sap, però no ens ho vol dir que encara es pitjor. Això en diuen intel·lectualisme moral.

I tot seguit un exemple de les múltiples contradiccions de la nostra societat, que només sap queixar-se, sortir al carrer a expressar les seves pors particulars i que, en canvi, resta impassible davant els abusos que pateixen els innocents. Fa pocs dies els diaris es feien ressò, no massa, de la violació, perdò, abús sexual d’un pederasta que sodomitzava nadons. Clar, no podia parlar-se de violació perquè les criatures no podien defensar-se, això atenuava el càstig del malfactor. Així ho afirmava el fiscal, el qual no qualifico per evitar-me problemes. Es curiós tots aquells que sortiran al carrer queixant-se pel perdó a l’etarra –que per cert ja havia complert la condemna pels assassinats passats–, tots aquells periodistes que s’encarreguen d’escalfar a la massa denunciant el perill de trencament de la nació espanyola, callen i s’amaguen davant un fet que és molt més lamentable i execrable. Les dades són esfereïdores, més de cent milions de nens són explotats sexualment al món. Aquesta indústria de la por només es superada per altres dues que donem encara més beneficis: el tràfic de drogues i el tràfic d’armes. Jo encara espero una manifestació contra els crims que afecten als innocents. Però sé que ara per ara no arribarà. Tant de bo m’equivoqués.

Acabo amb un afegitó. Molt probablement, bé, segur, d’aquí uns vint-i-cinc anys Euskadi sigui un país, un Estat lliure. Del que coneixem ara com a Espanya, només en restarà el record. Europa haurà agafat unes formes impensables. Amb això el que vull dir és que les morts provocades per De Juana hauran estat totalment inútils, gratuïtes, indecentment gratuïtes, com totes aquelles causades pels interessos polítics i per la incapacitat de pensar que vivim en un món en constant moviment, que no s’atura mai. De fet i, salvant les distàncies, podríem assimilar a De Juana amb el famós cura Merino1… El que em temo, es que d’aquí vint-i-cinc anys no haurà baixat la xifra de nens explotats sexualment al món i per tant la manca de reacció de la nostra societat envers aquest fet certificarà definitivament la mort, la defunció de la mateixa. I avui, en aquest nou passeig pel polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu, la música que s’escolta, de lluny, però que sembla acostar-se cada cop més de pressa són les notes, tenebroses d’una marxa fúnebre.

1El cura Merino, un dels molts exponents de la guerrilla peninsular que van lluitar contra Napoleó, es caracteritzava, com explica l’historiador Joseph Pérez per la seva lluita despietada, feta de brutalitat i crueltat. Es clar, però que lluitava contra l’invasor francès i potser eren altres temps. No tan diferents?

Publicat al Setmanari de l’Art Empordà.

Anar a l’article següent: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (VI). Nosaltres, tots junts, vencerem».