Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (IV).

Anar a l’article anterior: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (III). Un Quintet minus violí».

D’alguna manera, Deulofeu, va anar per la vida a contracorrent. Aquest tret, característic, s’anava accentuant a mesura que l’esdevenidor històric s’entestava en caminar de bracet del farmacèutic. El que és sorprenent i destacable és que ja de ben jovenet, quan Europa i la seva àrea d’influència semblaven deixar enrera el malson de la Primera Guerra Mundial, Deulofeu anunciava la greu malaltia que patia Occident.

L’any 1929 s’encetava ple d’optimisme. Havien passat quinze anys i les ferides, profundes, causades per la conflagració mundial començaven a guarir-se, al menys, això és el que proclamaven aquells que manaven en el món en aquells dies. De fet, i això és innegable, la producció de matèries primeres i aliments superava en un 20 per cent les xifres de 1914. Ben mirat un trist ú i escaig anual, però com sempre la propaganda ven les coses com vol. De fet la societat, cofoia, pujava al carro de l’optimisme. Un carro econòmic del que tiraven amb força Alemanya i els Estats Units. Efectivament, l’Alemanya de Hindenburg gràcies a la racionalització del sistema productiu tornava a ser present en tots els mercats i als EEUU, el president Hoover eufòric, irracionalment eufòric, animava als estalviadors americans a jugar-se-la a Wall Street. I Barcelona, també, s’afegia a aquesta dolça etapa i es convertia en la seu de l’Exposició Internacional del 29. Flors i violes arreu.

Mentrestant, a casa nostra, la publicació «La Dansa més bella», portaveu del foment de la sardana dedicava part del seu contingut a explicar l’àpat de companyonia que un grup d’amics dedicava al jove –només vint-i-cinc anys– intel·lectual Alexandre Deulofeu. Era un dissabte, el que queia en el nou de març d’aquell any. El motiu del mateix era la conseqüent consagració de l’èxit que va aconseguir uns dies abans en la seva darrera conferència donada a l’Atenea sota el títol de «La decadència d’Occident».

Premonitòries, profundes paraules de Deulofeu. Sempre capaç de rascar i trobar sota l’epidermis el substrat real dels miratges en que una i altre volta decidim submergir-nos.

Poc mesos després s’acomplien els pitjors averanys. L’orgia especulativa anunciava el seu catastròfic final. Wall Street s’enfonsava. El dia 24 d’octubre 13 milions de dòlars en accions es llençaven al cubell de les escombraries. Començava la pitjor crisi econòmica de la història. Ja res tornaria a ser igual als EEUU.

A Alemanya s’anunciava també el pitjor dels holocausts. L’agitació electoral s’escalfava per sobre qualsevol forma de racionalitat. El canceller Hindenburg no pot aconseguir una pròrroga del seu mandat. Hitler s’hi nega de totes totes i anuncia que ell mateix serà candidat a la presidència –23 de gener de 1932–. En aquesta campanya electoral els partits ja no compten. La lluita és al carrer, a les fàbriques, al camp, entre quatre grups de forces organitzades i armades. El front roig, el bloc comunista amb més de 350.000 homes disposats al combat i un milió de simpatitzants. A l’altre extrem el front bru, el bloc nacionalsocialista, organitzat en unitats militaritzades, destacaments d’assalt, formidable exèrcit polític de 400.000 homes sota l’autoritat del Führer. Al mig el front de ferro, els defensors de la democràcia i el front gris, el bloc de la reacció conservadora i tradicionalista. Un any més tard, el 30 de gener de 1933, Hitler accepta la missió de formar Govern. La revolució nacionalsocialista no feia sinó començar.

El pas del temps ens permet veure com fins i tot al darrera de l’Exposició Universal de Barcelona s’amagaven les forces que marquen el camí de la història. I com els actes amaguen realitats impensables. L’exposició va portar milers de visitants i convertí Barcelona en una gran urbs mediterrània, cosmopolita i amb dues atalaies ben definides: el Tibidabo i Montjuïc. El que potser molts desconeixen és que amb motiu de la dita Exposició, el general Miguel Primo de Rivera durant la seva dictadura va fer enderrocar, al 1928, les quatre columnes catalanes de dos metres de diàmetre i vint metres d’alçada coronades amb capitells d’estil jònic projectades per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i aixecades a la muntanya de Montjuïc a l’any 1919. La raó, com explica Jordi Salat en el seu llibre «Les quatre columnes catalanes», és molt senzilla: perquè eren un símbol català i fent-les enderrocar els milers de turistes mencionats es quedaven sense veure un dels emblemes més significatius de Catalunya i, per tant, es diluïa un mica més la cada cop més feble realitat nacional catalana…

…Aquell dissabte, nou de març, malgrat els foscos presagis que anunciava l’oracle deulofelià, una cinquantena de comensals es reuniren a l’Hotel Comerç per gaudir d’un esplèndid menú. Menú, celebrat i elogiat per tots els comensals entre els quals hi havia, segons explicaren els presents, una interessantíssima representació femenina. Aspecte aquest pel que sembla prou important, ja que el mateix cronista remarcava la presència de simpatiquíssimes senyores que acompanyaven a l’homenatjat a la taula presidencial. Imagino que en aquells moments s’hi escauria la música que Jordi II va encarregar a Haendel per celebrar el tractat d’Aquisgrà, la coneguda com a «Música per als Reals Focs Artificials». Sortosament i a diferència del que va passar el dia de l’estrena de la dita composició, –es va calar foc en una part de les construccions edificades per a les celebracions–, a l’arribar l’hora dels brindis, i potser per aparcar aquella eufòria que amenaçava amb encendre les passions dels presents, van decidir de suprimir-los i substituir-los per la lectura de pàgines literàries originals d’alguns dels assistents a la festa. Àngel Trèmols, Ernest Galter, R. Xifra, Joan Subias, Joan Moner, president d’Atenea, i Puig Pujades aconseguiren entusiasmar a la resta de comensals que els escoltaven i, per acabar, l’homenatjat coronà les lectures amb unes espirituals quartilles d’agraïment per l’homenatge de que era objecte i que l’acceptava solament per que creia volia encoratjar-se amb aquesta festa, a tota la joventut que treballa.

Perllongats aplaudiments acompanyaren les darreres paraules de Deulofeu. D’aquesta manera s’acabava aquest, podríem dir-ne, «festival de l’esperit», passada ja mitja nit, entre la satisfacció de tots els assistents.

Publicat al Setmanari de l’Art Empordà.

Anar a l’article següent: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (V). Del cura Merino a de Juana Chaos».