Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (I).

Un paper en blanc a l’espera de vint-i-quatre cròniques, històries, reflexions… Com a rera fons, ara, la Música aquàtica de Haendel. George Friedrich la va compondre vers el 1715 per amenitzar les passejades fluvials del rei. El rei, i la seva família, embarcats per el Tàmesis, remuntant el riu cap a Chelsea. Al costat i durant la passejada, en una altre barca, cinquanta músics interpreten la partitura. El trajecte es veu, d’aquesta manera, embolcallat per una atmosfera de majestat i alegria profunda. El rei no se’n sap avenir i mana que la música fluvial sigui repetida tres cops seguits. Bravo, bravo, i bravo!.

Fa pocs dies recuperava una vella pel·lícula de súper 8. En el muntatge sonor de la mateixa s’escolta la peça musical abans esmentada. En les imatges, una precària embarcació solca les aigües de la maltractada riera de l’Alguema. L’improvisat operador era en Paco Garcia, el masover del mas Deulofeu, d’Ordis. Les prenia des dels turons que envolten una peça de terra anomenada La Closeta que va enamorar al farmacèutic de la Plaça de la Palmera fins el punt que li va dedicar una composició poètica que podem llegir a les seves Memòries. Aquest poema va originar-lo la tristesa, l’enyor que l’acompanyava a tot hora des de l’exili estant. Bé, suposo que el lector haurà endevinat que l’intrèpid mariner que solcava les aigües de la riera de l’Alguema, no era el rei d’Anglaterra, sinó el que serà protagonista de les nostres històries al que, també se li escauria algun títol, encara que no sigui nobiliari, n’oblidem la seva adhesió a la causa republicana. Per exemple, el de patriarca del romànic empordanès. Es clar, parlo d’Alexandre Deulofeu i Torres. Segur que aquell dia l’atmosfera també s’embolcallava de quelcom transcendent. Imagino a Deulofeu entre cop de rem i cop de rem, dirigint l’embarcació a bon port i repensant les solucions de les incògnites de la seva teoria històrica. Curiós personatge, aquest apotecari.

Segueixo garbellant en la memòria, tot sovint massa oblidadissa i m’ajudo de papers i retalls, no prou ben endreçats i trobo, una altre referència musical que pot ajudar a comprendre una mica més el tarannà, lliure pensant d’Alexandre Deulofeu. Devia ser l’any 1935, una nota dels diaris de l’època ressaltava que en un concert que va tenir lloc a l’Escola d’Arts i Oficis Clerch i Nicolau, i prengué part, entre altres, l’alumne violinista Agapit Torrent, de 12 anys, el qual, per cert amb gran mestria executà la «Fantasia de Mignon». Continuava el cronista esmentant la participació en el concert d’acomiadament del curs dels professors Srs. Ricard Pichot, viola, Enric Sans i Alexandre Deulofeu, violins, que, acompanyats per la senyoreta Margarida Gratacòs de Massot, executaren un lluït programa. El fet destacable era que Alexandre Deulofeu exercia aleshores de conseller de cultura a l’Ajuntament i de professor de física i química a l’Institut Ramon Muntaner, a més d’ajudar de tant en tant al seu pare a la farmàcia. Però en el fons, primava per sobre tot la seva preocupació per entendre els perquès de tot plegat. Per aconseguir-ho calia carregar-se a les espatlles una feinada ingent, més pròpia d’un gegant que no pas d’un esperit que s’aixoplugava sota una còrpora més que esquifida. De fet aspirava a molt, havia d’aspirar amb el pas del temps a portar la pau al món a partir de la seva teoria filosòfic-històrica, La Matemàtica de la Història. Els seus alumnes de l’Institut Muntaner el definien com un professor despistat. De la memòria de Joan Gratacòs recuperem una anècdota inversemblant. Com tantes altres que envolten la llegenda de Deulofeu. Una de les seves infinites passions, era el seu mas d’Ordis, no se’n podia estar d’anar-hi. Qualsevol excusa era bona, li calia doncs, aprofitar tots i cada un dels moments del seu aparentment caòtic dia a dia, esgarrapar-ne espais que esdevenien eterns. Però clar, aquestes apretures horàries provocaven que tot sovint hagués de tornar a corre-cuita a l’institut. Les seves entrades a la classe provocaven la hilaritat dels alumnes, quan el veien aparèixer amb els pantalons arremangats i les sabates plenes de fang. Era, podríem dir-ne, el tarannà Deulofeu. Però no voldria caure en el parany. No ho voldria posar fàcil als detractors, molts, de Deulofeu. La polifònica activitat de Deulofeu era prodigiosa, de fet al bell mig d’una generació d’empordanesos inoblidables brillava amb llum pròpia, però vet aquí que havia de patir d’allò que Fernando Garrido va queixar-se tantes vegades, del tracte –o del no tracte– que dispensaren als vells lluitadors, els nous polítics de 1975 ençà. I sens dubte, i encara, sense cap explicació convincent, intel·ligent, enraonada, Deulofeu continua essent tractat, en els millor dels casos amb un excés de commiseració, amb un temor gairebé malaltís, amb una por exagerada. Perquè?. Molt probablement, per no dir del tot segur, per la incapacitat d’entendre, d’assimilar, un ideari, un imaginari, tan complex, com precís, tan senzill com, aparentment caòtic. El pensament, quan es lliure, ha fet sempre mal. Abans i ara. Les cotilles ideològiques i sectàries provoquen la ceguesa i la impossibilitat d’expandir la consciència. La lliure interpretació del fet existencial xoca, i més ara amb la tutela, brutal, per part de l’Estat de totes les activitats, dels vicis, de les passions dels ciutadans que es consideren lliures, aixoplugats sota el xacròs, decadent i oblidable món occidental. Un Estat, el paper del qual sembla irremissiblement en crisi. Deulofeu ja ens va avisar de la irremeiable tardor de la nostra societat. Però el silenci va ser la resposta. Ara doncs, no ens ha d’estranyar la histèria col·lectiva que s’instaura a les Espanyes davant la presentació d’un Estatut que per poca cosa esdevé irrellevant, o per les exclamacions dels polítics i ciutadania francesos davant la legitima revolta, si volen inconscient, si volen que no sap on va, si volen que no resoldrà res, de les «banlieues» franceses. I aquí, els quatre visionaris de torn pronosticant apocalipsis imbècils. Tot torna, i França ha de pagar encara els crims horribles de la guerra d’Argèlia. I mentre Corea del Nord amenaça als EEUU, la cancellera Merkel, s’adona que el temps del federalisme alemany toca a la seva fi, i decideix canviar la constitució, retallant poder als landers, i així, a poc a poc, de mica en mica l’oracle deulofeulià es precisa més i més.

Caram, tant de bo tots els savis, intel·lectuals, moralitzadors actuals fossin capaços d’arribar a les seves feines amb les calces arremangades i les sabates brutes de fang.

Publicat al Setmanari de l’Art Empordà.
30 d’octubre del 2006.

Anar a l’article següent: «Del polifònic imaginari d’Alexandre Deulofeu (II). Llibertat + igualtat. Una equació de difícil (però no impossible) solució».