La Vanguàrdia. Dissabte, 21 de febrer del 2009. Cultura. Pàgina 33.
Isabel-Clara Simó revisa el seu recorregut vital amb una sèrie de retrats aliens.
Rosa Maria Piñol
L’autora parla de la seva trajectòria i del seu ofici a «Els racons de la memòria».
Barcelona.
«Escriure és viure», declara Isabel-Clara Simó com a colofó de la seva obra Els racons de la memòria (Edicions 62), que arriba el dimarts a les llibreries. «He escrit amb plaer i amb dolor… m’he deixat la pell en això perquè quan no escric estic com perduda». L’autora alcoiana embasta aquestes reflexions des de la perspectiva de la seva maduresa i amb més de quaranta obres publicades, entre elles èxits de vendes tan rotunds com la seva novel·la Júlia (un longseller que du 23 anys viu) o la juvenil Raquel, amb quasi 50 edicions.
Aquest nou llibre («fou un encàrrec de l’editor Fèlix Riera») té molt d’autobiogràfic, perquè en ell l’escriptora repassa, encara que sense voluntat exhaustiva ni cronològica, la seva trajectòria vital, fent especial èmfasi en les persones —fonamentalment del món literari i cultural— que més empremta l’han deixat. «No m’agrada parlar de mi, i de fet no he inclòs confessions subjectives, excepte en dos o tres casos, perquè hauria resultat fals ometre-les. Però el més important per a mi era retre homenatge públic a tantes persones d’enorme intel·ligència que han marcat la meva vida», explica Simó.
La vivència més íntima que evoca és la mort fa tres anys en accident del seu fill Xavier. «Vaig dubtar en incloure-la —diu— perquè pensava que convertir aquest dolor personal en matèria literària era com una manca de respecte. Però callar-ho hauria estat falsificar la meva vida. Per això vaig optar pel show, don’t tell, per explicar-ho d’una forma distanciada».
Però el fil conductor del relat són els breus retrats que traça d’una llarga nòmina de persones, al seu pas pels indrets on ha viscut: Alcoi, València, Figueres —on amb el seu marit Xavier Dalfó s’embarcà en l’aventura del setmanari Canigó— i Barcelona. Josep Pla, Dalí i Gal·la, Joan Fuster, Manuel Sanchís Guarner, Jaume Miravitlles, Ricard Salvat, J. V. Foix, Maria Aurèlia Capmany, Alexandre Deulofeu, Frederic Marès, Maria Àngels Anglada, Ovidi Montllor, Montserrat Roig… són alguns dels personatges que evoca.
Compromís i necessitat. «He escrit només en la meva llengua, per patriotisme, sí, però sobretot per necessitat», diu Simó. Foto: Ana Jiménez.
No amaga que Fuster ha estat «la persona més important» en la seva vida, doncs «mitjançant ell i el seu grup a la universitat vaig descobrir la llengua valenciana». Reivindica a figures que en la seva opinió han quedat injustament «arraconades», com Espriu o Salvat. I lamenta l’«injust menyspreu» amb el que crítics com Joaquim Molas, Joan Ferraté o Pere Gimferrer tractaven «a tants escriptors d’aquest país». De Jordi Pujol ofereix un retrat ambivalent: una figura «amb grandesa política i home d’Estat, a la que li manca grandesa humana». I desvetlla un episodi «amarg»: «Aleshores ell era banquer i ajudà econòmicament a Canigó. Però després, pretextant que havia pagat sobrerament el preu, va voler quedar-se amb la capçalera de la revista».