L’incòmode ressorgiment d’Alemanya.
Juli Gutièrrez Deulofeu, 10 de novembre del 2015, 05.00 h.
«Deu lo feu i Deu li dicta que
Alemanya serà invicta»
(Carles Fages de Climent).
«Existeix la llei que hem anunciat, llei que presideix el destí dels pobles, llei que farà ressuscitar la grandesa del poble alemany en un temps llampec davant els ulls esbalaïts dels seus antics vencedors»
(Alexandre Deulofeu. La Matemàtica de la Història. 1945).
Va ser a la mitjanit del dia 9 de maig de 1945 quan Alemanya signava a Berlín la seva capitulació definitiva. Acabava la guerra, però els horrors tot just es presentaven. Ho feien amb la pitjor de les seves cares. D’alguna manera la Humanitat deixava aparcada la seva principal accepció. El final de la guerra va destapar l’infern dels camps de concentració. El periodista Carlos Sentís afirmava, després d’haver trepitjat Dachau, que si Dante hagués vist allò mai hagués escrit les seves patètiques planes de l’infern. «Jo, -deia Sentís- sí he vist Dachau i potser per això no ho sàpiga escriure».
Les conseqüències havien de ser excepcionals. Ja res podia continuar igual. Així ho va entendre l’inconscient col·lectiu. Va perdre Alemanya? No! Va perdre Europa i varen guanyar els EEUU. Calia, com sempre, al llarg de la Història, legitimar aquesta nova realitat amb imatges. I així el poble americà començava a forjar la seva identitat, tant política com artística. La situació internacional obligava a acceptar que Amèrica es convertia en el darrer reducte dels valors democràtics i morals occidentals. I a més a més esdevenia el nou centre artístic mundial, desplaçant París, nucli de la modernitat artística i de l’avantguarda fins a aquell moment.
Realment semblava impossible que l’averany deulofeulià s’acomplís. Malament començava la Matemàtica de la Història. La Història del futur s’ensorrava enfront d’un present tant contrari als esdeveniments esperats. Res feia pensar que els alemanys del futur poguessin considerar-se dignes hereus de Bach, Mozart, Kant o Hegel. Però ben aviat les coses havien de canviar i amb el poble alemany com a subjecte passiu. Es demostraria que el fluir de la Història tornava a reivindicar la seva autonomia.
(Portada de la primera edició de «La Matemàtica de la Història» d’Alexandre Deulofeu publicada el 1951 però escrita el 1945).
Deulofeu afirmava que al llarg de la Història les rivalitats entre els antics vencedors es convertien en les causants de les recuperacions dels imperis vençuts. I així havia de tornar a ser. Ben aviat l’URSS i els EEUU es convertiren en enemics irreconciliables. A més, l’Europa desfeta per la guerra s’ensorrava en la misèria. El proletariat occidental s’emmirallava en el comunisme i EEUU, per salvaguardar els seus interessos particulars, inventava el Pla Marshall i es convertia en el principal aliat alemany. Alemanya, en poc temps recuperava el domini dels territoris perduts durant la guerra i es convertia en una potencia econòmica i política de primer ordre assumint el paper que reivindicava des d’abans de la Gran Guerra i, així, França es veia apartada del primer pla de l’escena internacional.
L’entrebanc que va representar la construcció del mur era una demostració més de la incapacitat dels dirigents mundials, dels historiadors, dels pensadors, d’entendre l’esdevenidor històric. Deulofeu es tornava a reafirmar aleshores en la seva tesi: «Alemanya es reunificarà als voltants de l’any 2000 quan l’URSS, darrer acte de l’imperi dit de Moscou, esclatarà en mil pobles».
El 22 d’agost de 1991 més de vint mil persones envoltaren el parlament rus seguint la crida feta per Boris Ieltsin. Fracassava d’aquesta manera el cop d’estat militar a l’URSS. Tot seguit aquesta es desintegrava.
Uns mesos abans, el 9 de novembre de 1989 queia el mur de Berlín. Feia vint-i-vuit anys des d’aquella matinada d’agost de 1961 quan es va començar a separar un poble. Vint-i-vuit inútils i innecessaris anys. Un altre gran error històric. Calia recuperar el temps perdut, calia seguir el camí de la Llei de la Història. El canceller Helmut Kohl publicava el 28 de novembre un programa de 10 punts l’objectiu del qual era la reunificació. Als carrers de la nova Alemanya s’escoltava una sola veu: «Som un sol poble».