Guerra i pau.

Estic absolutament avergonyit de pertànyer a un estat amb un president de govern que s’ha ficat allà on no el demanaven i ens ha embrancat a tots en una aventura bèl·lica que només vol ell. Què tenim a veure els catalans amb l’ardor guerrero del senyor Aznar?

Ferran Soldevila, l’any 1966, va publicar un assaig sobre el nostre esperit bel·licós al llarg de la història, i va concloure que en arribar a l’època actual s’havia aigualit i apaivagat del tot. Deu anys abans, Carles Fages de Climent va imaginar què hauria passat si el 1213, en la batalla de Muret, les tropes catalanooccitanes del rei Pere I haguessin abatut els croats francesos de Simó de Montfort. En una conferència memorable, va afirmar que la capital del món hauria estat Vila-sacra –entre Figueres i Castelló d’Empúries–, i va descriure amb detall les institucions i els alts càrrecs d’aquell hipotètic imperi català, però no va preveure que la capitalitat mundial empordanesa comptés ni amb exèrcits ni amb canons, ni amb tancs ni amb vaixells de guerra.

Quan la conferència –ara reeditada– es va publicar per primer cop, el prologuista, Alexandre Deulofeu, va fer notar que aquella desmilitarització radical era perfectament coherent amb el tarannà català, totalment mancat d’esperit hegemònic, i va demostrar amb dades històriques que en la mentalitat dels nostres grans reis, inclòs el Conqueridor, no hi va haver mai la idea d’una dominació universal.

També Soldevila, després de passar revista als fets bèl·lics de la història de Catalunya, va aplicar al present una frase dita tres segles abans pel comte d’Oñate i recollida per l’historiador portuguès Francisco de Melo, cronista de la Guerra dels Segadors: «En els temps moderns els catalans han estimat la pau, com han d’estimar-la tots els homes governats per la raó».

Ara, en canvi, sembla que tornem al clima de la Guerra Civil descrit per Georges Bernanos i contemplem com, perduda la raó, «la còlera dels imbècils omple el món».