Un estudi sobre Deulofeu ressuscita la teoria que l’Empordà és el bressol cultural d’Occident.

Alexandre Deulofeu (Armentera, 1903-Figueres, 1978) havia estudiat farmàcia i química, però a la solapa d’algun dels llibres que es va autoeditar figurava com a historiador i violinista, un perfil bifront que explica la seva imatge dividida entre la ciència i el fervor. El seu nét, Juli Gutièrrez, acaba de publicar a Llibres de l’Índex un dels pocs estudis consagrats a aquest savi singular i profètic, Alexandre Deulofeu. La matemàtica de la història, en el qual reformula la teoria dels cicles històrics desenvolupada per aquest erudit autodidacte, i els seus sorprenents vaticinis, a la llum dels grans esdeveniments polítics del món contemporani.

Des de la rebotiga de la farmàcia on despatxava, a Figueres, Alexandre Deulofeu, va concebre moltes de les seves teories. / Família Deulofeu.

Si la volta de canó, tal com sostenia Alexandre Deulofeu, és l’element que singularitza l’arquitectura romànica i, doncs, el naixement de la civilització occidental tal com l’hem heretat, la data fundacional no podia fixar-se com havien estat fent els historiadors fins aquell moment en el segle XI, sinó molt abans, entre el VIII i el IX, i no pas a la Llombardia, enlluernada encara per la coberta plana i la pintura sense relleu ni contorn, sinó a l’Empordà i el Rosselló, i en la seva mostra més enlluernadora, el monestir de Sant Pere de Rodes. És des de Catalunya, doncs, i en especial de l’Empordà, segons aquest exalcalde republicà, que es propaga «el nou procés civilitzador d’Europa».

Amb un entusiasme espurnejant que semblava a propòsit perquè el qualifiquessin de Nostradamus de l’Empordà, Deulofeu solia exposar els seus descobriments als amics que acudien a la rebotiga de la farmàcia que regentava a Figueres o al mas familiar d’Ordis, on passava les hores que no despatxava medicaments concebent les seves fabuloses teories i explorant sobre el terreny les dades que la intuïció li procurava. Però cap de les seves indagacions no va trobar ressò en la comunitat científica del seu temps, esgarrifada davant una obra que posava en crisi la historiografia precedent i que amenaçava de dinamitar els fonaments sobre els quals s’alçava l’inexpugnable edifici acadèmic. Però el cas és que les investigacions de Deulofeu, que entroncaven amb les d’Oswald Spengler i Arnold J. Toynbee, anticipaven en gran manera les que anys a venir defensarien, sense mai citar-lo, George Duby, Marcel Durliart, Pierre Riche o Pierre Bonassie.

Juli Gutièrrez ha escrit Alexandre Deulofeu. La matemàtica de la història amb l’apassionament propi del nét que admira l’obra de l’avi i amb la serietat exigida per l’anàlisi d’un pensament que vulnera tota ortodòxia i, doncs, que corre el risc de ser titllat d’il·luminat. Així, amb rigor i convenciment, exposa la gran troballa de Deulofeu: que totes les civilitzacions, des del temps dels sumeris, segueixen uns processos biològics perfectes que, sumàriament, es pot dir que tenen una durada d’uns 5.100 anys, repartits en tres cicles, el segon dels quals és el de més esplendor creativa, i en fases successives de fragmentació demogràfica, imperialisme agressiu i disgregació i decadència. Aquesta llei matemàtica, desenvolupada per l’historiador figuerenc el 1948, va demostrar que era prou infal·lible per aventurar prediccions de llarg termini, com ara la reunificació d’Alemanya, la caiguda de l’imperi soviètic, l’evolució imperialista del nord-americà o l’expansió de la Xina i el seu col·lapse imminent molt abans que cap indici ho fes preveure. Aquestes valoracions soles, segons Juli Gutièrrez, bastarien per revisar l’obra completa de Deulofeu, avui introbable, encara que només fos per recordar que, així com la matemàtica de la història corrobora que tots els imperis, com els cossos vius, «porten a dins el germen de la desintegració i la catàstrofe», també permet aventurar que «l’acceptació de les seves lleis cícliques permetria als pobles regir la seva existència i avançar en la pau mundial».