Estat de la por (I).
Cicles Generacionals. Divendres, 11 de setembre del 2020.
Josep Bou Ferreiro.
Estat de la por.
Fem un viatge en el temps. Imagini que vostè és súbdit francès a començaments de l’any 1793. Probablement hagi presenciat esfereït (o no) com els seus propis compatriotes decapiten el rei de França i una llarga filera de personatges. Veurà amb estupefacció com, rere haver acceptat una constitució i fins i tot veure néixer una república, aquells liberals posen fi a una monarquia mil·lenària de la manera més sagnant.
Tots els costums, manera de viure i antigues normes que l’han definit com a paisà francès queden proscrites. S’imposarà violentament una sola llei, una sola llengua i una sola manera de pensar. Tot s’esfondra, fet que no en debades la història anomena «regne del terror». Quin serà el futur?
Malgrat tot, vostè pot esbrinar avui l’entrellat d’aquest episodi històric. Encara que desconegui els personatges i els fets en detall, vostè sap que després de les decapitacions de les velles elits, tard o d’hora hi haurà una purga interna i un gran caos. Efectivament, ja li avanço que el líder polític i militar carismàtic que normalitzarà la societat segons el nou paradigma i arrossegarà les energies del conjunt cap a un èxit inicial abassegador es diu Napoleó.
Però també esbrinarà que aquell èxit només era temporal. I tindrà raó. Com més impetuós en Napoleó, més fàcilment s’alien tots contra ell per derrotar-lo. Finalment, de tot plegat només en romandrà un record amarg, un nou món on es podrá tornar a viure, malgrat que sota referències molt diferents. La seva antiga vida de súbdit, ara ciutadà francès, amb tot el que tingués de bo i de dolent, haurà desaparegut o canviat completament, de tal manera que si sobreviu no haurà pas estat la fi definitiva del món.
Tornem a 2020. Les dites pautes que hagués pogut donar-li a un ciutadà francés de 1793 poden també aplicar-se a la derrota dels catalans el 1714, a l’era nazi i fins i tot a l’era industrial i colonial victoriana que visqueren els súbdits dels reis britànics. La història és feta de cicles que es repeteixen i la Matemàtica de la Història es dedica a estudiar-los.
Per això els seguidors de la Matemàtica de la Història, com ara servidor, ens atrevim a desvetllar el possible futur: ara els toca als nord-americans. Alexandre Deulofeu volia que la gent visqués aquests moments de canvi sense por, acceptant-los y dirigint-los de manera sàvia i pacífica que evités pitjors conseqüències. Veja’m quines són les Claus del que els espera i quan.
Determinisme o lliure elecció?
Quan s’entén que la transformació en la societat i els imperis és inevitable i que oposar-s’hi frontalment és tasca inútil, li envaeix a qualsevol certa resignació. La naturalesa humana és indefugible. Per exemple, eliminar una elit corrupta i degenerada com era la aristocràcia francesa –i europea– només va suposar col·locar al seu lloc una altra amb el seu propi programa de destrucció i esclavització, encara que fos en nom de la Salvació, és clar.
Totes les societats arriben a un punt de ruptura en què una generació dóna pas a una altra i cada cert nombre de relleus generacionals, es produeix un canvi més profund que arrossega tot el poble. Aquest es veu en la obligació d’enfrontar un canvi prou radical per superar conceptes esgotats. Però cadascuna escomet aquesta transformació amb un estil propi. És a dir que sabem quan succeiran una serie d’esdeveniments, però no com exactament, raó per la qual hi ha esperança. Aquesta és la principal lliçó que hem d’extreure: un mateix fet o canvi pot ocórrer de diferents maneres, per tant les nostres energies han d’anar en la direcció de fet aquest canvi el menys perjudicial per la majoria dels que hi som afectats.
Deulofeu va advertir que als Estats Units, com imperi caigut al més profund de la seva crisi, està a punt d’esclatar un possible enfrontament intern, que tant es podria manifestar en forma de conflicte racial, social o territorial. Pero en qualsevol cas desfermarà un patiment immens.
America i Amerika.
Como vam veure en posts anteriors, la història dels Estats Units d’Amèrica ve determinada per 2 cicles principals: un de 39 anys de durada, que sembla estar lligat a la colonització anglesa, i un altre de 40, que associem a la colonització holandesa i posteriorment a la immigració alemanya.
En el cicle de 39 anys alternen esdeveniments de tipus econòmic amb altres de tipus polític. Veiem un exemple para il·lustrar-ho: En 1773 esclata el Motí del Tè. Des d’un punt de vista econòmic, aquest motí és la reacció final violenta a la imposició de taxes sobre importacions de productes de consum a les colònies americanes. El 1812 (39 anys després), els nord-americans decideixen intentar conquerir la colònia britànica de Canadà, encara que sense èxit i encetant una cruenta guerra amb resultat d’empat. I és significatiu que 39 anys (o gairebé, doncs parlem de desembre de 1850), es torni a produir un un important fet econòmic: el govern federal assumí el deute de l’Estat de Texas per 15 milions de dòlars de l’època a canvi de territoris texans. No ens hauria de sorprendre, donat que el Crack borsari del 1929 i la crisi financera mundial de 2007, totes dues ocorregueren successiva i exactament 78 (39+39) anys després. Endevini què passarà el 2085…
Però quedava pendent el cicle de 40 anys, d’origen holandès-germànic. En aquest cas l’alternança és de tendència: rere 40 de polítiques d’inclinació conservadora, segueixen 40 anys de política progressista-revolucionària (independentment de quin partit governi, l’important són les polítiques de fons). Ara estem visquent el final d’una època netament conservadora que inicià el Senyor Reagan i finalitza amb la mateixa filosofia el Senyor Trump. Preveiem que a partir de 2021 s’iniciarà un canvi de signe polític que durarà 40 anys i podria tenir la forma de revolució on aflorin tots els greuges continguts fins ara.
Intersecció entre els cicles de 39 i 40 anys.
Potser vostè s’estigui demanant si existeix relació entre ambdós cicles y quina és. Les èpoques progressistes segueixen a anys de conflicte. Els punts clau del cicle de 39 anys provoquen un període de transició de pocs anys que culmina en els anys clau del cicle de 40 anys. Així, el Motí del Te desemboca el 1781 amb la rendició anglesa i posterior retirada, és a dir, la independència americana de facto. Dues generacions mes tard, veiem quelcom semblant: l’aprovació el 1850 d’una nova llei sobre l’esclavatge (New Fugitive Slave Act) encén el conflicte Nord-Sud, que s’estava gestant des del principi dels Estats Units. El 1861 esclata la Guerra de Secessió, tot just 80 anys després d’expulsar als britànics i guanyar la independència.
Fixin-se que aquests salts de 80 anys sempre coincideixen amb guerres: 1781, 1861, 1941. Serà preocupant, pero no pas sorprenent que esdevingui una guerra civil americana el 2021. El que veurem en els propers mesos respon a una convulsió del conjunt nord-americà que, evidentment, esquitxarà la resta del món. El conflicte necessitarà 2 anys (fins 2023) para orientar-se cap a la solució, pero aquesta no arribará definitivament fins el 2029. L’any 2026 serà un punt entremig. O sigui, si la revolució del proper any porta a una època de caos, aquesta podria començar a revertir el 2023 amb una contra-revolució o una reconducció cap a un govern més estable, que podria canviar, entrar en crisi o posar fi a la part més violenta del conflicte al voltant de 2026, sense que quedés del tot resolta la situació fins 2029, any en que podria produir-se un lideratge més estable i definitiu.
Camins encreuats.
Aquell any és especialment important, perquè diversos països tenen allà un punt de canvi: Rússia i Alemanya alhora el 2029, Xina el 2025, França i la monarquia britànica el 2026, sense parlar d’altres punts entremig. Potser ens sorprenguin amb una altra pandèmia per fer que la població s’estigui ben quieta mentre actuen els mecanismes del relleu. Mai se sap, perquè el futur és un arbre de decisions, no cap seqüència tancada. Tanmateix, tinguem en compte que el propi cicle de 40 anys es pot considerar dividit en 2, de forma que els anys 2041 i 2043 seran importants, amb una intensificació dels canvis començats el 2021.
Ens basem en l’experiència prèvia. Per exemple, tendim a pensar que els Estats Units sempre han sigut com són ara, però el cert és que van començar com a confederació i llavors el 1786 van haver de plantejar un canvi que va culminar 3 anys després, el 1789, amb la ratificació de la seva Constitució actual i les primeres esmenes, que l’estableixen com a federació centralitzada. El mateix passa amb la Guerra Civil: el punt crític es produeix en 1863 amb la batalla de Gettysburg, mentre la contesa acabà el 1865, però les esmenes constitucionals que realment finalitzaven el conflicte es van allargar fins la ratificació del dret a vot per la 15a (març de 1869 a febrer de 1870). I per últim, deixem al lector que refaci la cronologia de la Segona Guerra Mundial, sabent que desembocà en la Guerra Freda (1949).
Cursa de relleus.
En definitiva, res d’esotèric si no biològic. Els grups al voltant del poder són reemplaçats per una nova generació, que s’ha format sota els mateixos paradigmes que els seus antecessors. Si bé el canvi es desferma en la cúpula de la societat o per decisions de la cúpula, es transmet a la resta en forma de desequilibri. Per recuperar un nou equilibri són necessaris períodes de temps definits en els que es restableix l’acord dels grups, els seus objectius i intencions. Com que aquests grups operen sempre sota els mateixos referents, els períodes de temps necessaris són gairebé idèntics.
És semblant a una cursa de relleus. A cada carrer hi ha un equip de corredors que es passen el testimoni i es troben situats a distàncies precises. Han de recollir el testimoni amb habilitat i aprofitar el moment per competir, de forma que al final avancin com més millor; l’últim relleu és el decisiu, però els altres són necessaris. I com a les curses, el resultat dóna un nou ordre en la jerarquia dels equips, o sigui que la lluita per mantenir o millorar la posició a la meta és ferotge.
Però a diferència de la cursa de relleus que veiem en atletisme, la història/els cicles generacionals mai no s’acaben, es repeteixen un cop rere un altre. Els nous corredors aprenen mirant als altres en el circuit, de forma que han de córrer en sentit oposat en una recta per poder tornar a agafar el sentit d’avançada en l’altra. En acabar una cursa no es detenen, pel que els últims fiquen nous corredors en les posicions de relleu i han de recuperar terreny amb més esforç mentre que els primers poden jugar a mantenir la posició. En certa manera és dramàtic i està relacionat amb la «Teoria de la Circulació de les Elits», de Pareto.
Aquests cicles són segments a dins del cicle civilitzatori que ens va ensenyar Deulofeu, però hi ha a més una ideologia de fons, alimentada per elits en conflicte i transformació permanents.
D’ells parlarem extensament en el proper post, però aplica l’expressió «els diners són porucs» (i molt) en aquest cas. Vivim en l’època triomfal de les elits financeres i mercantils, és evident, però els mecanismes que les porten a l’èxit i a la decadència no ho són tant. Un cop amunt, qualsevol canvi els sembla una amenaça, per això transfereixen la seva por provocant confusió, terror i tensió. Si a més pretenen abassegar la riquesa eliminant consumidors no prou productius, la inestabilitat en la primera potència militar serà per ells una oportunitat, a la que devem oposar-nos per assolir l’èxit d’una alternativa millor.
Els canvis als Estats Units són més dramàtics perquè el món sencer es veu afectat, però coneixent d’entrada el desenvolupament dels esdeveniments, potser es poden evitar els pitjors efectes, de la mateixa manera que es va poder evitar una guerra nuclear justament perquè es coneixia el resultat.
Figura 1: Proposta de cronologia pels EUA en relació a d’altres països durant els propers 25 anys.
Fi de la primera part.
Enllaç a l’article original en castellà i anglès:
https://timecycleblog.wordpress.com/2020/09/11/estado-del-miedo-rule-of-fear/