Espanya en un. Cicles Generacionals.

Espanya en un.

Cicles Generacionals. Dimecres, 24 de gener del 2018.

Llindars.

2014 va ser un any crític. Es van donar tal quantitat de fets, que no passarà desapercebut en la Història. Repassem:

• El rei Joan Carles I abdica; aparentment així, per les bones.

• Apareixen noves opcions polítiques que amenacen el tornisme dels partits polítics dominants.

• Catalunya realitza un acte que trenca els consensos acceptats de l’Estat, mitjançant referèndum popular no vinculant. O sigui, només aparentment inofensiu.

• Finalment, es demana a la Unió Europea un llargament esperat rescat, però amb destinació a la Banca, no al país. Significatiu. De nou, aparentment no és un rescat com els altres.

El canvi de cap d’Estat va ser la cosa més assenyalada, perquè d’alguna manera arrossega els altres i és conseqüència d’aquests. Per descomptat no hi ha casualitats, sinó premeditació. Decidit al gener (ens diuen), comunicat al març, anunciat al juny.

Només cal llegir el discurs, en el qual es destaca la frase «una nova generació reclama amb justa causa el paper protagonista, el mateix que va correspondre a una conjuntura crucial de la nostra història a la generació a la qual jo pertanyo». Per descomptat, està col·locada aquí amb tota la intenció de renovar l’estafa, la mateixa estafa, amb actors més joves que la perpetuïn. Just en el moment en què la població havia perdut prou confiança en el cap d’Estat com per plantejar-se la idea de la seva utilitat i el seu paper.

Estava clar que no es podia mantenir la situació més temps, i que tot va ser més precipitat del que ja de per si traslluïa. Per començar, es prepara l’abdicació durant 6 mesos i després resulta que no hi ha una llei de successió que la prevegi. Haguessin pogut preparar-la des de fa una dècada, després de la primera néta, però va caldre esperar al darrer minut. I llavors aprovar-la en ple estiu a corre-cuita, com si això evités el debat. Però com menys discuteixis, més guanyen.

Però importa poc, Espanya està massa ocupada en cercar-se la vida.

Per a més inri, l’hereu no semblava molt fet a la idea, i el nerviosisme se li transparentava a la gola per l’acció d’un parell d’estridents galls. Com ell, tots ens havíem fet a la idea que el joancarlisme no s’acabaria mai. I aquí ve el millor: 4 dècades abans va passar una cosa semblant amb el dictador, la qual cosa explica que li allarguessin la vida durant 40 agònics dies fins al punt de sotmetre’l a hipotèrmia en els moments més desesperats. A Joan Carles també el van coronar a corre-cuita.

No obstant això, allò interessant és la durada. Aquest bloc tracta justament d’això i és en el que ens centrarem.

El regnat de Joan Carles I ha durat 39 anys, els mateixos que la dictadura de Francisco Franco, i en tots dos casos el país ha entrat en una etapa completament diferent.

No em podia treure la xifra del cap. Estarà Espanya donant un tomb? Si retrocedim 39 anys més, anem a parar a l’esclat de la guerra civil, i amb un altre salt caiem en l’avantsala de la guerra de Cuba, o més aviat de la pèrdua de Cuba. Concretament a l’estiu de 1897, el moment més destacat és l’assassinat de Cánovas del Castillo. L’arquitecte de la 2a restauració borbònica (tècnicament parlant, la primera es va produir amb la fugida de José Bonaparte) va deixar al país políticament orfe davant d’un canvi inevitable, i els nord-americans estaven a punt per treure partit.

Aquesta era la clau, llavors: la dilació i el aferrar-se a la situació coneguda provoca una acumulació de tensió tan alta que acaba alliberant-se de manera dramàtica o violenta. Cal resoldre un problema col·lectiu i els grups de poder han de desencallar la situació empenyent els equilibris de poder mitjançant el pas a una generació nova; possiblement, hagin evolucionat com a sistema a força de completar terminis fixos per resoldre aquests temes, no importa si la següent generació és pitjor, o menys capaç que l’anterior.

De manera que l’abdicació del rei no és més que una manera d’alleugerir la pressió social, per fer-la més suportable emprant cares noves.

Això també significa que una mateixa manera de fer les coses, d’ordenar el col·lectiu, té un període de vigència limitat. Els que es troben en ocasions clau han d’aprofitar el tren perquè la seva finestra d’oportunitat és molt concreta.

Esmentem tot això perquè sempre hi ha qui creu que parlem d’esoterisme. Res més allunyat de la nostra intenció, tot i que per a qui vulgui veure les coses d’aquesta manera hi ha opcions millors.

Panoràmica de la Història.

Per què aturar-se en la guerra de Cuba? És que no hi ha història abans d’això? Què impedeix que els equilibris de poder es reestabilitzen una i altra vegada? Al cap i a la fi, en sociologia existeix el concepte de «reproducció social». El que som, el que creiem, les actituds públiques i privades o les estructures socials són transmeses de generació en generació. ¿I si ho haguessin fet des de molt abans?

Jo tenia el coneixement de la teoria cíclica de Deulofeu, la qual em porta fins al regnat dels Reis Catòlics de forma contínua. Així que només calia comptar anys en salts de 39 fins que perdés la pista. Això és el que vaig trobar:

• 2014: Abdicació de Joan Carles I.

• 1975: Mort de Franco, fi oficial del franquisme.

• 1936: Esclata la Guerra Civil Espanyola.

• 1897: Assassinat de Cánovas del Castillo. Guerra hispà-nord-americana.

• 1858: Inici del «Govern Llarg» liberal, el més llarg que hi hagi hagut a Espanya.

• 1819: Pronunciament de Riego (gener de 1820).

• 1780: Intervenció en la Guerra Civil Nord-americana (juntament amb França).

• 1741: Malaltia irreversible de Felip V. La reina governa «de facto».

• 1702: Esclata la Guerra de Successió Espanyola.

• 1663: Batalla d’Ameixial, derrota espanyola definitiva davant Portugal.

• 1624: Presentació del Memorial del Comte Duc d’Olivares.

• 1585: Guerra amb Anglaterra i amb els Països Baixos.

• 1546: Concili de Trento.

• 1507: Mor Felip I i torna Ferran el Catòlic.

• 1468: Negociacions per al casament dels Reis Catòlics (1469).

És important veure aquí que cada data marca un canvi en la forma de viure i governar-se. (Donarem més detalls de cada cas). Si podem establir una cadena amb passes de 39 anys, potser tinguem el període que uneix els punts crítics dins de l’esquema proposat per Deulofeu per a un període imperial. D’acord amb la seva teoria cíclica, l’imperi comença el 1479 amb el regnat d’Isabel i Fernando, arribant aproximadament a la seva fi el 2029, però acollir-se a la data de 1469 (el matrimoni) també és possible. Això llança com a data final 2019, i sembla probable per motius que desenvoluparem en aquest bloc. Encara que alguns són força evidents.

Per què 39?

És un fet que Espanya funciona així, però aquest nombre en concret sembla aleatori. Si es tracta d’una mateixa generació, el més semblant a aquesta xifra és el període de vida activa d’una persona. Potser.

No obstant això, el doble d’aquesta xifra, 78, s’assembla més a l’esperança de vida d’una persona. Hi ha doncs dues meitats: 39 anys de dictadura i 39 d’obertura, la qual cosa sembla tenir sentit. És el que Trevijano diu la «llei del pèndol», i li donem la raó, però volem expressar-ho d’una altra manera.

De pares a fills.

En Sociologia existeix el concepte de «reproducció social». Les estructures de la família, les culturals, les socials, les econòmiques, etc. es transmeten de generació en generació. Aquesta herència, tant de virtuts com de defectes, podem comprendre-la com propagació d’informació: un senyal. Si aquest senyal s’expressés com una ona, aquesta tindria una semiona positiva i una semiona negativa, es pot així comprendre l’analogia del pèndol com la repetició de les mateixes passes però amb un simple canvi de polaritat. «Seny i rauxa», prudència i gosadia; repressió i destape… Cada cultura té la seva dicotomia.

Això acaba de començar.

Salut i fins aviat.

Enllaç de l’entrada de bloc original titulat «Cicles Generacionals», en castellà i anglès:

https://timecycleblog.wordpress.com/2017/01/24/espana-en-unospain-in-one/