El Punt. Dimecres, 9 d’abril del 2008. Punt de vista. Tribuna. Pàgina 17.
L’etern recomençar.
Si la democràcia és el millor sistema, la insatisfacció o les insatisfaccions, pel seu funcionament, signifiquen un problema que no es pot obviar i que s’ha d’intentar resoldre tantes vegades com calgui. És l’etern recomençar.
Narcís Oliveres i Terrades. Doctor en dret
.
Vaig acabar el meu darrer article a El Punt fent una citació del sempre enyorat Josep Pallach: Malgrat tot, no et descoratgis mai, i que res no et descoratgi. L’home es fa en un etern recomençar. És el mite de Sísif, si vols. Però és la seva gran dignitat». La recomanació de Pallach era una recomanació política, referida a l’acció democràtica. Hem d’entendre que la democràcia està predestinada a un perpetu recomençament, sotmesa a processos cíclics propis, en definitiva, a tots els sistemes polítics? Un altre empordanès, contemporani de Pallach, de qui va ser professor de matemàtiques i química entre 1933 i 1936 a l’institut de Figueres, Alexandre Deulofeu, va desenvolupar una teoria dels cicles, referida a les cultures, que Francesc Pujols anomenà «matemàtica de la història», segons la qual les cultures que han existit (i les que han d’existir) responen a uns processos biològics perfectes. Les cultures neixen, creixen, arriben a la maduresa, decauen i moren. Aquesta extinció no és pas el resultat d’una causa externa, sinó d’un moviment específic inherent a tot fenomen polític. Les teories cícliques, tot i generar una certa forma de fatalisme, contribueixen a plantejar la qüestió de l’evolució quasi cíclica de la democràcia moderna occidental. Considera Deulofeu que el règim democràtic porta en el seu si el germen de la seva pròpia destrucció. En el cicle evolutiu de la democràcia occidental s’ha de tenir molt present, però, una matisació important de Raymond Aron, el qual observa que els sistemes despòtics es desgasten i que les democràcies es corrompen.
L’autor analitza l’abstencionisme de la ciutadania. A la foto, un grup de persones preparant les urnes per a una consulta.
La noció de democràcia imbrica les de participació, sobirania, representació, poble, nació i totes elles incideixen en les de legitimitat del poder polític, en tant que la democràcia caracteritza una forma de govern que titlla d’il·legitimitat totes les altres. Tots els ciutadans de les diferents democràcies diuen que és el millor sistema, però consideren que en el seu país no funciona satisfactòriament. Es constaten certs símptomes: l’abstenció, la despolitització, la davallada dels partits i altres que denoten una erosió de la confiança en els representants, que constitueix un dels grans problemes del nostre temps. Signifiquen aquests símptomes una crisi de la democràcia? Jo no ho crec. Els ciutadans no han esdevingut passius. Són capaços de manifestar-se massivament als carrers, d’exercir pressió. La democràcia està consolidada. I la seva consolidació és la base del recomençar que predicava Pallach. Si la democràcia és el millor sistema, la insatisfacció o les insatisfaccions, pel seu funcionament, signifiquen un problema que no es pot obviar i que s’ha d’intentar resoldre tantes vegades com calgui. És l’etern recomençar. L’abstenció, la despolitització, la davallada dels partits, l’oblit dels valors és conseqüència de la manera de fer política, una manera que podria ser el germen de la seva pròpia destrucció. No es pot, però, recomençar res cometent els mateixos errors que van provocar la reculada de la bola de Sísif (per mantenir-nos en l’exemple invocat per Pallach). I per no cometre’ls s’ha de tenir el coratge de denunciar-los. La meva afició a la política comparada i l’ajuda d’internet m’han portat a descobrir l’expressió «llengua de fusta», que és l’art de no dir res, la manera d’emprar paraules pretensioses que, la majoria de les vegades, ningú no comprèn, ni per elles mateixes ni per la seva oportunitat. No solament no expressa la realitat, sinó que impedeix expressar-la, és l’instrument de l’abominable «políticament correcte». Si la democràcia troba la seva base en el lloc que es dóna a l’argumentació, en la capacitat de convèncer les persones, tant individualment com col·lectivament, la «llengua de fusta» és un element negatiu. L’expresident Pujol afirmava que la ideologia dominant que impera a Catalunya i que es tradueix en «allò políticament correcte» és «caduca» i demanava un esforç de renovació sobre els drets col·lectius.
Fa escassos dies es feien molts comentaris en què es constatava un increment de les aspiracions independentistes a Catalunya. Ara es considera que el catalanisme, el nacionalisme i el sobiranisme polític estan passant potser els pitjors moments des de la transició i s’afirma que la causa és una manca de projecte polític. L’expresident creu que Catalunya viu un moment de gran incertesa i que en aquest context s’ha de dur a terme una profunda i enèrgica rectificació, i no només política. S’apropen els congressos de dos partits nacionalistes catalans. Si les seves militàncies respectives plantegen una acció independentista, els dirigents l’hauran d’adoptar sense eufemismes, sense «llengua de fusta» i actuar en conseqüència. Qui vulgui ser ministre a Madrid, que ho intenti, però no pas representant una opció sobiranista. I qui vulgui sostenir al govern de la Generalitat una força política espanyolista, que no es manifesti independentista. Deia Mendès-France que un polític pot relaxar- se, infravalorar les relacions i els diàlegs entre ell i els que representa, pot ser que segueixi sent diputat o ministre, però, sigui quina sigui l’amplària de la seva tasca i de les seves responsabilitats, no podrà mai fer res, si no aplega darrere seu la immensa voluntat, la immensa adhesió i la confiança del país.
Alexandre Deulofeu, l’any 1951, quan Alemanya es trobava totalment vençuda, afirmava que es convertiria en deu anys en la primera potència europea. També va pronosticar que l’imperi soviètic aniria cap a la desintegració, fet que tindria lloc al voltant de l’any 2000. Al capítol final del volum VIII («La segona onada imperial a Europa») de la Matemàtica de la història, anunciava la desaparició del poder centralitzat espanyol al voltant de l’any 2029. Si també té raó, ja hi haurem arribat. Ja no haurem de recomençar. Haurem aconseguit el retorn a la llibertat i els pobles ibèrics es podran sentir agermanats, entre ells i amb els europeus.