Entrevista a en Juli Gutièrrez Deulofeu a la seu de Ràdio Contrabanda.

Aquesta entrevista va fer-se pensant per ésser difosa dins la revista mensual «Illacrua», però el seu procés de fusió amb el setmanari «Directa» va posposar indefinidament la seva publicació i hem decidit oferir-vos-la directament a vosaltres des del lloc web d’Alexandre Deulofeu.

Data i lloc de l’entrevista: Dimarts, 29 de setembre del 2009. Seu de Ràdio Contrabanda al passatge Madoz, 6 2on 2a, 08002 Barcelona, al costat de la Plaça Reial, on hi ha la placa commemorativa de la llar de naixement del filòsof Francesc Pujols, amic d’Alexandre Deulofeu. Durada de l’entrevista: 24 minuts 54 segons.

Obrir o descarregar l’entrevista en format «mp3».

Estem entrevistant a en Juli Gutièrrez Deulofeu, nét per via materna d’Alexandre Deulofeu, i li volem fer una sèrie de preguntes sobre la vida, obra i pensament del seu avi.

—A veure, Juli. La teoria cíclica d’Alexandre Deulofeu, en què et sembla que consisteix?.

Jo m’imagino que tenim un espai limitat i un temps limitat, per la qual cosa seré breu i concís, intentaré de ser el més clar possible. En que consisteix una teoria cíclica?. Evidentment, en anar i venir i estar sempre allà mateix. Deulofeu què descobreix?. Un fet que penso ningú pot discutir, que al llarg de la història de la Humanitat han aparegut grans processos civilitzadors: Grècia, Egipte, la Índia, la Xina, la nostra civilització romànica,… i algunes d’aquestes civilitzacions van desaparèixer. Això ningú li ha pogut contestar. És a dir, certament hi ha hagut civilitzacions que han nascut, han crescut, han arribat a la plenitud i han desaparegut. Que han coexistit amb altres civilitzacions en diferents moments de les mateixes. Fins aquí tothom li diu que Deulofeu no ha descobert res de nou. Però Deulofeu va una mica més enllà, i és quan comença, diguem-ne, a ferir sensibilitats o a fer mal, o a molestar, diguem-ne, a la Humanitat tota o a la Humanitat benestant, pràcticament la nostra Humanitat, o el nostre món occidental. I és quan diu que totes i cadascuna d’aquestes civilitzacions, digues Egipte, digues Grècia, digues la Índia, digues les que vulguis, les americanes evidentment també, totes tenen la mateixa durada. I ja la gent comença a arrufar el nas.

Deulofeu, que és un home que és un científic, cosa que avui en dia trobem a faltar en els nostres dirigents, els nostres intel·lectuals, arriba a la conclusió que totes les civilitzacions tenen 5.100 anys de durada. I va més lluny. I diu que, a més a més, passen per tres fases diferenciades, una primera fase de 1.700 anys, una segona de 1.700 anys i una tercera de 1.700 anys. La primera fase és una còpia de la civilització anterior. Posem un exemple, Egipte còpia de Mesopotàmia, Grècia copiarà d’Egipte, i la nostra civilització occidental, en el primer cicle històric que és la cultura ibèrica, copiarà dels pobles del mar, dels fenicis, dels pobles de l’Egeu. En el segon cicle és quan la civilització arriba a la seva plenitud. I el tercer cicle és un cicle solament de renaixement. Això és el que diu Deulofeu en quan a la seva teoria cíclica. Però a més a més, tot aquest argumentari l’acaba amb un corol·lari amb el que acabarem aquesta primera pregunta. És a dir, la Humanitat no progressa. És a dir, els egipcis van aconseguit el mateix que nosaltres probablement aconseguirem. Igual que els grecs, igual que les civilitzacions americanes. En definitiva, la teoria cíclica de Deulofeu consisteix en que la història, malauradament i degut a la incapacitat de l’home d’evolucionar conscientment repeteix les errades un dia sí i un dia també des de l’inici de les primeres civilitzacions. «La Humanitat no progressa», corol·lari de la teoria cíclica de Deulofeu.

—Quines són les prediccions que va fer Alexandre Deulofeu?.

Evidentment, podríem dir que aquest corol·lari podria ser totalment tenebrós, o nefast o negatiu. Però a Deulofeu, aquest coneixement de la Història, aquest veure el que s’ha fet, tornarà a fer-se, i es tornarà a fer en el futur, li permet establir el camí que ha de seguir la nostra civilització actual i les que hi ha actualment en el món en el futur. És clar, fer prediccions és molt senzill. Les va fer Nostradamus, i agafar un llibre de Nostradamus vol dir que cada individu pot interpretar el que vulgui i a posteriori s’interpreten moltes coses. En el cas de Deulofeu només pots interpretar allò que diu ell. Perquè a ell, a l’any 1939, 1940 quan està a l’exili a Montpeller, et diu coses tan sucoses com que el comunisme no anirà més lluny que Rússia i els seus països satèl·lits, que al voltant de l’any 2000 Rússia s’ensorrarà, o millor dit el comunisme s’ensorrarà, o la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques s’ensorraran. Que a més a més et diu que Alemanya, que semblava que en aquell moment semblava que anava a guanyar la guerra, la perdria, però que en el futur recuperaria aquell espai que la U.R.S.S. li havia tret. Anunciava, doncs, la debacle dels grans imperis, com França i Anglaterra vencedores, encara que fos gràcies als americans, de la Guerra Mundial. I en anys posteriors va anar matisant, a mesura que s’anaven provocant els fets, coses tan interessants com dir que les dues Alemanyes sorgides de la Segona Guerra Mundial es reunificaran amb la caiguda de la U.R.S.S., cosa que va passar. França i Anglaterra van perdre totes les seves possessions d’ultramar. Anglaterra va perdre la Índia, impensable el dia abans de la Guerra Civil.

L’Estat espanyol, després de la mort d’en Franco, inicia un procés, molt mal fet, això és un altre tema, que és el que en diem «L’Espanya de les autonomies» en què allò que s’havia començat abans de la Guerra Civil, els Estatuts, la descentralització de l’Estat sembla que agafa unes formes que tothom sap en aquell moment que totalment són externes, no són reals. Però és que Deulofeu va més lluny, diu que a l’any 2029, Catalunya serà independent. Això fa que els independentistes catalans tirin coets al cel. Però és clar, Deulofeu els hi diu: serem independents quatre dies, perquè serà una independència momentània, perquè en el cicle històric en que estem vivint encara ens falta quatre-cents anys abans no siguem lliures. I llavors caurem sota el gran poder unificador d’Europa que serà Alemanya. I aquí hi ha un dels grans encerts de Deulofeu. És a dir, en aquests moments estem «lluitant» per una Unió Europea, però que està fracassant sistemàticament. Bàsicament per una raó, perquè volem fer una Unió Europea d’Estats, i la Unió Europea serà de nacions vernacles. És a dir, hi ha dues forces en aquests moments a Europa: forces centrífugues que destrossen, que acaben amb els vells Estats nascuts amb la modernitat, i unes forces centrípetes que ens uneixen els pobles, les nacions vernacles, al voltant de l’única potència que hi ha realment a Europa en aquests moments que és la nació Alemanya.

Evidentment, hi ha un altre aspecte que a mi sempre m’agrada dir, que és l’esperança de la Humanitat, que és el con sud Americà. És l’Argentina, Brasil, l’Uruguai. És la gran esperança de la Humanitat. Són nacions joves, amb l’esperit del nen, amb la qual cosa, amb una capacitat de tirar endavant tot allò que els hi vingui a dalt. Des dels ulls o des del punt de vista de la mirada occidental, sembla que tot això no és veritat. Però com deia Deulofeu, com deia el seu gran deixeble que és l’Abelardo Gabancho, el que hem de fer és rascar l’epidermis i veure què hi ha a sota. Aquestes serien les prediccions que diu Deulofeu a grans trets, que per cert no n’ha fallat ni una. Que és això de fet el que li ha donat més solvència.

—Quin va ser el paper d’Alexandre Deulofeu durant la Guerra Civil Espanyola?.

És clar. Aquest és un altre tema que jo avui estava parlant amb el meu amic Salat, i que darrerament ho estic explicant a molta gent i sé que no agrada. I avui, doncs, ho direm i esperem que ningú s’enfadi més del compte.

Deulofeu té una visió de la vida i de la mort o de la existència de l’individu i de les civilitzacions completament diferent de la majoria dels mortals, molt preocupats per la seva mort física d’alguna forma. Deulofeu sap que en som part. Deulofeu sap que som part d’un procés, diguem-li còsmic. Som fills d’una llei «determinista» i que si la acomplim, rebrem allò que fem. Això ho diuen totes les civilitzacions, totes les religions. Tot allò que dones ho rebràs. Si allò és bo ho rebràs bo i si ho fas dolent ho rebràs en dolent.

Deulofeu quan es troba en plena Guerra Civil és un home catalanista. Un home que no és creient en el sentit religiós del terme. No és una persona que cregui en la religió catòlica, però és un home que creu en un altre tipus de religió còsmica, diguem-li com vulguem. Durant la Guerra Civil tindrà l’oportunitat de dur a terme allò que realment pensa, cosa que molt poca gent fa al llarg de la seva vida. La gent s’omple la boca amb coses, però a l’hora de la veritat no les porta a terme, perquè és complicat i és lleig, des del punt de vista social.

És clar, a Deulofeu què li passa el dia que esclata la Guerra Civil?. És l’alcalde accidental, està al Mas d’Ordis, gaudint d’aquell espai on s’inventa aquesta teoria. I Deulofeu què fa?. Deulofeu va a Figueres i es troba amb un aixecament militar, però aquest aixecament militar va ser aprofitat per a que hi hagués un aixecament revolucionari, que no tenia res a veure amb la defensa de Catalunya, sinó que volien aprofitar una circumstancia aliena per mirar de tirar endavant unes idees. És clar, la Història ha demostrat que eren errònies. Pensem només en la revolució soviètica i en els resultats. El cas de Hitler va ésser un assassí amb 6 milions de morts, però Stalin es va carregar 20 milions de ciutadans soviètics. És un parèntesi, deixem-ho, que tothom pensi el que vulgui, però això és una realitat.

Llavors Deulofeu pensa: jo soc un home en principi d’Esquerra Republicana, en principi d’esquerres, nacionalista, catalanista, partidari de la llibertat de Catalunya com a poble, de la mateixa forma que era partidari de la llibertat de les repúbliques socialistes soviètiques sorgides de l’obertura d’aquella presó de pobles que era el tsarisme. És clar, Deulofeu es troba que el procés engegat a la Península Ibèrica, aquella Confederació de Nacions Ibèriques que ell somia, se’n va en orris quan aquells estatuts catalans, bascs i aquell incipient estatut gallec s’ensorren perquè els facciosos s’aixequen contra aquest procés.

És clar, Deulofeu tenia dues opcions: que són les que sol fer la gent, no ens enganyem, els que són d’un cantó comencen a odiar els de l’altre, sigui quina sigui la seva circumstància, i l’altre viceversa. Deulofeu és l’alcalde de Figueres en el moment de la revolució, en el moment en que es cremen esglésies, en el moment en que es maten capellans, en el moment en que es maten gent de dretes, que no necessàriament tenien que ser catalanistes ni tenien que ser bones persones. Deulofeu, què farà durant la Guerra Civil?. Aplicarà els seus principis de la Matemàtica de la Història. És a dir, salvarà. Salvarà a moltíssima gent del gran foc de la revolució, tant d’un cantó com de l’altre.

Aquest acte de Deulofeu li serà retornat amb escreix a l’endemà del final de la guerra. Deulofeu anirà a parar a un camp de concentració, com tants d’altres intel·lectuals i polítics catalans. Curiosament, Deulofeu és dels que no hi ha forma que pugui sortir del camp de concentració. Perquè?. Perquè no era un intel·lectual reputat. Perquè no formava part dels partits que tenien poder, diguem el partit comunista. Ni era un polític important que pogués «comprar la seva llibertat». A Deulofeu qui el salva?. Doncs el salva un capellà, Mossèn Barceló, que és un mossèn mallorquí que, a més a més, és poeta, que entra en el camp de concentració amb aquella sotana blanca. I és aquest capellà que li torna el favor. I un dia Deulofeu i els seus amics surten del camp de concentració sense haver de donar explicacions a ningú, i ningú li ens dona explicacions perquè surten tranquil·lament.

És a dir, el paper durant la Guerra Civil, quin és?. És el seny. És l’esperit per sobre de la ràbia. Ens podríem estendre moltíssim. Però és una aplicació de la seva llei històrica, que en aquells moments tot just començava a entreveure, i que acabarà, a l’exili, de quadrar. I és aleshores quan entendràs que encara no ens tocava. Si els espanyols, si en Franco i els seus sabessin que encara no tocava, i els catalans haguessin sabut que encara no tocava, ens haguessin pogut estalviar una guerra civil, i preparar el futur amb germanor i, com diríem avui dia, «amb bon rotllo».

—Quin va ser el paper d’Alexandre Deulofeu durant la Guerra Freda entre l’O.T.A.N. i el Pacte de Varsòvia?.

Aviam. Arribem a un altre procés històric. S’acaba la Guerra Mundial. Aquí a Europa, la Europa que començava a principis de segle XX que havia de portar un camí cap a la perfecció absoluta es veu dividida en dos blocs. Un dolent i l’altre pitjor, en ho va demostrar la història. No ens enganyem. I a partir d’aquí, què es crea?. Doncs dues formes d’entendre la vida, i que patiran els ciutadans d’ambdós costats del mur.

Deulofeu, què ens està dient?. Què ens diu en aquells moments?. Que tot això és una altra errada històrica. Que el comunisme, ja ho diu durant la Guerra Mundial, no passarà de la U.R.S.S. i dels pobles satèl·lits, però que a Europa l’O.T.A.N. no té una raó de ser específica. És clar, Deulofeu, què ens està dient?. Que a l’any 2000, aproximadament, la U.R.S.S. deixarà d’existir. L’any 2000 el món girarà al voltant d’altres focus. Aquest multilateralisme que avui estem parlant.

Deulofeu és un convençut del poder d’Alemanya. I és convençut que els Estats Units, el gran vencedor de la Segona Guerra Mundial, en compte de seguir un procés ascendent i positiu, cada vegada més anirà a menys, i la seva actuació al món serà comparable a la d’un dictador. Tenim exemples molt recents, no?. Van a Iraq, amb un senyor que es deia Saddam, que feia les coses bastant malament, però a l’endemà de l’arribada dels americans, el nombre de morts a l’Iraq sembla que suma el milió d’habitants. Amb en Saddam això no hagués passat mai. És més, jo com cristià confés o per tradició, podia anar a Bagdad, anar al barri cristià i comprar el meu vas de vi, el meu vodka, o el meu pernil. Ara tot això és impossible.

Segurament Saddam, en aquell lloc del món que, segons Deulofeu, ja havien passat els tres cicles històrics, feia el paper que havia de fer, de control. Que sempre hi ha víctimes. Però és millor que hi hagi quatre víctimes que no un milió de víctimes. Si vols arreglar els problemes del món, els has d’arreglar amb el cor i la veritat. Tothom sap que els americans van anar allà per arreglar un problema econòmic.

—Què significa un bressol de civilització o de cultura. I perquè creu Alexandre Deulofeu que l’art romànic va néixer entre l’Empordà i el Rosselló?.

Aquí tens el General de Brigada veneçolà Víctor José Fernández Bolívar. En vols parlar?.

—Jo ho posava per si el volies citar-lo en les seves gestions…

Jo penso que és interessant. És a dir, als anys 60 o 70, si no m’equivoco. 1960 i poc. 1963, 1964, va aparèixer un General de Brigada, Víctor José Fernández Bolívar, que era veneçolà. Aquest senyor va escriure la seva tesi doctoral, i va guanyar un premi de l’O.T.A.N. El llibre es deia: «Los principios matemático-históricos y la evolución de la libertad» («Els principis matemàtico-històrics i l’evolució de la llibertat»). Sí que és veritat que no parla prou bé de Deulofeu i fa seves unes receptes que eren deulofeunianes, però penso que al Senyor Deulofeu no li va importar sinó que li va donar exactament igual. És més, estava content que, a partir de la seva teoria, un militar hagués pogut explicar perquè van haver les guerres que van haver-hi, perquè van haver les derrotes militars que van haver-hi en cada moment i què hagués tingut que fer cada cap militar en cada moment en aquelles guerres.

És més, aquest senyor, en Víctor José Fernández Bolívar, que em penso que encara és viu, quan parla de Venezuela, –és un llibre que seria bo explicar-lo públicament–, explica una cosa que no havia caigut mai, ni el meu avi en el seu moment havia donat prou importància perquè prou feina tenia, i és que en José Fernández Bolívar ens diu que arribarà l’adveniment de Chávez. En Chávez és el nom, no té massa importància, però sí que havia de aparèixer en aquella zona del món, és a dir a Centreamèrica, entre l’Amèrica del Nord dels americans ianquis i l’Amèrica del Sud del far del món: l’Argentina, l’Uruguai i Brasil. Una zona del món que actuarà com un imperi. En això, desgraciadament, Chávez ho podria canviar. Ho hem intentat anant al Consolat de Venezuela i explicant-los-hi, però sembla que el senyor no ens vol escoltar… Però al voltant del Senyor Chávez s’està formant la Gran Colòmbia Bolivariana. Que serà el substitut del decadent imperi americà en el continent americà. Que més o menys això és un fet claríssim i Víctor José Fernández Bolívar, sense dir-ho, assenta les bases per poder-ho explicar. Aquella zona del món entraria en el quart cicle històric.

Què passava en aquella zona del món?. Tots aquells llocs que havien caigut sota l’imperi espanyol, tot i que eren zones, que amb l’imperi espanyol o sense l’imperi espanyol ja portaven el germen de la destrucció, hagués passat exactament el mateix.

Però al mateix moment que a Europa, a Espanya, a la Península Ibèrica, els pobles que estan sota el jou de l’imperi espanyol, les nacions vernacles s’alliberin… automàticament està passant el mateix en aquella zona del món. Aquells pobles indígenes que, durant quatre-cents, cinc-cents anys han patit, encara que no sigui la presó mental, de l’imperi espanyol, es deslliuren. El problema és que, com que hi ha una onada creadora, uns, els del sud, crearan una nova cultura, i els del centre es deslliuraran creant un nou imperi, per tant, creant una forma no massa positiva d’evolucionar. Però això és el que crec que ens apuntava aquest senyor i que crec que està passant i que passarà i que veurem més en el futur. Vejam, la bossa de petroli que crec que acaba de trobar Venezuela en aquests moments és una causa més que ens explica cap a on anem. No és casual que hagin trobat tant de petroli a Venezuela.

—Passem a la pregunta que venia en darrer lloc…

El bressol de civilització. És clar, totes les cultures, diu Deulofeu, apareixen en un lloc determinat. Si és la cultura mesopotàmica no s’inicia al mig de Mesopotàmia, sinó a la zona més profitosa d’aquell món desèrtic en aquest moment que és la desembocadura de l’Eufrates i el Tigris, en aquell moment un lloc bonic on viure, de la mateixa forma que la cultura d’Egipte naixerà en el Delta del Nil. La cultura grega naixerà a Creta i es desenvoluparà a les costes de la Jònia. I la cultura occidental, que és la nostra, té el primer cicle a la Mediterrània, la Tartessos, cultura ibèrica, però arribarà a la seva plenitud amb la desclosa de l’art romànic.

Quan Deulofeu comença a investigar això, no té cap interès particular en dir que és a Catalunya l’origen d’aquest art, senzillament agafa els llibres d’història i li diuen: l’origen del romànic el tenim a Itàlia. Cap a Itàlia!. Se’n va a Itàlia i què troba allà?. Restes fantàstiques d’arquitectura basilical, per tant, de cultura grega. O d’origen grec o romà. Però la primera obra purament romànica que troba és Sant Ambrós de Milà. Estem parlant del segle XII. Amb la qual cosa diu: a França jo sé, –perquè ell havia viatjat per França–, hi ha esglésies romàniques més reculades.

Aquí diríem, diguem-ne, que la sort o el destí fa que la Guerra Civil el porti nou anys a França, visquent com a músic ambulant, i a mesura que, amb la «Troupe» visiten el migdia francès, i s’acosten als Pirineus ell va trepitjant esglésies. I ell se n’adona que, a mesura que s’acosta als Pirineus, les dates de consagració, l’arquitectura, la tipologia, la visual que veu, són dates més reculades.

Això el porta al convenciment que l’art romànic potser ha nascut a França, però que si ha nascut a França, potser ho ha fet als Pirineus. Quan arriba a casa nostra, amb una colla d’amics, es dedica a recórrer l’Empordà i troba la mateixa tipologia d’esglésies que troba al Rosselló. Amb la qual cosa Deulofeu arriba a la conclusió que les primeres experiències arquitectòniques de la cultura anomenada romànica són catalanes, són empordaneses i rosselloneses.

Aquest estudi, que el portarà cada vegada a fer-lo més estens, li permetrà dir que serà a la Catalunya la mare de la cultura europea. Seran catalans els primers trobadors, seran catalans els primers arquitectes, els primers científics i els primers filòsofs. Evidentment, la capacitat creadora catalana, com la de totes les civilitzacions, té un punt d’inflexió i al voltant del 1500 Catalunya, esgotada, deixarà pas, passarà el testimoni a altres zones del món. El gran Raimon Llull a nivell filosòfic doncs el pot continuar Descartes per acabar amb la desclosa filosòfica amb Kant. Això en la nostra civilització occidental.

Paper anàleg passaria en el món de l’arquitectura, de les lletres, o en el món de les ciències. Els grans científics del segle XX són alemanys. Els primers científics són catalans. Aquest seria el concepte del bressol de l’art romànic i de la cultura occidental, altrament anomenada catalana. O podríem dir-li, o hauríem de dir-li.

—Segons Alexandre Deulofeu, quina seria la culminació del projecte polític planetari?.

És clar. Deulofeu, en el llibre primer que escriu tornem a veure la ciclicitat de la seva vida. Escriu a l’any 1934 «Catalunya i l’Europa futura». Primer llibre de Deulofeu. A l’any 1978 reedita aquest llibre i es mor. És a dir, el cicle fatal deulofeunià tanca amb el llibre amb el qual comença, com havia de ser, no?.

Deulofeu, en aquell llibre que escriu quan es jove, ple d’esperança i d’optimisme, aspira a una confederació de pobles universal. Tothom sap el que vol dir confederació i el que no ho sàpiga que ho busqui, no?. Hi ha molta gent que parla de federalisme. Si us plau, confederació és una altra cosa.

Però, com podem arribar a aquest concepte?. Com podem arribar si hi ha una llei històrica que, en principi, determina els processos històrics dels pobles?.

En els cicles històrics que hem parlat hi ha una fase de plenitud, de creativitat, que va lligada a la fase de fragmentació dels pobles i una altra fase, que és d’unificació, diguem-me imperialista, on ja no es crea, però sí es difon l’art creat durant la fase de fragmentació. Curiosament, les fases de fragmentació solen anar lligades a fases més o menys turbulentes de la història dels pobles. Perquè els pobles, tot i que van creant, es barallen entre ells.

;

Arribada a la fase de unificació, malgrat que apareguin dictadors i formes de govern poc desitjables, sí que aconsegueixen una cosa que la societat de tant en tant demana: períodes de pau, de tranquil·litat i d’estabilitat. Exemples: A l’endemà de la caiguda de l’Antic Règim s’implanta la Revolució Francesa, desapareixen les llengües vernacles. Els nens comencen a treballar a les fàbriques, cosa que no passava abans. El Terror s’apodera de França. I els mateixos francesos que van exalçar a Robespierre i a altres, demanen a algú que posi ordre. I apareix el Dictador, apareix Napoleó. Napoleó portarà pau i ordre a França, i poder. I el poble francès oblidarà les seves necessitats individualistes, oblidarà el seu vernaclisme, i preferirà viure tranquil sota un imperi.

Això passa a Espanya durant el regnat de Carles III. Però és clar. Llavors quin seria el corol·lari de la teoria de Deulofeu?. Si sabem el que ha d’esdevenir. Si sabem que a l’any 1940, o abans de la Guerra Mundial, els alemanys haguessin sabut que aquell no era el seu moment, sinó que el seu moment arribaria a finals de segle. Si a l’any 1920 Stalin hagués sabut que no calia matar 20 milions de russos, però al final arribaria Ieltsin i amb dues ampolles de vodka a cada mà seria capaç d’evitar una guerra civil. És clar, tot això ho haguéssim evitat. Haguéssim assumit el que havia de venir. Però, amb això, què hagués passat?. Que els períodes de tranquil·litat serien més llargs.

Si tu i jo, en compte d’enfadar-nos, senzillament, com que sabem el que ha de venir ens seiem i fem, al voltant d’una bona taula, i xerrem, i gaudim del sol, probablement en cap moment voldrem tornar a les guerres i a les batalles. És a dir, si l’home sap el que ha de venir. Quan l’home sigui capaç de controlar la seva vida. Quan l’home sigui conscient del que passa, canviarà el seu destí. I entrarem en aquesta fase de plenitud que la Humanitat cerca des de l’albada de les primeres civilitzacions. Aquesta seria la culminació del projecte polític planetari de Deulofeu. És a dir, cada individu és igual d’important, sigui d’aquí, sigui d’allà.

És més. Els catalans tenim mèrit per haver creat la cultura romànica?. El mateix que els grecs quan van crear la cultura clàssica. Però el mateix que els castellans quan creen el que els toca crear. Tots tenim un paper, que ve determinat… perquè?. Jo no ho sé. Digueu-li Déu. Digueu-li Lleis Universals. Digueu-li el que vulguis. Però de la mateixa forma que la llei de la gravitació universal avui sabem que no es compleix quan els cossos són infinitament petits, algun dia l’home podrà canviar conscientment amb la llei de la història i fer el que ha de fer, evolucionar conscientment cap allà on li toca.

—Moltes mercès, Juli.