Empordà. Dimarts, 15 de Novembre del 2016. Pàgina 31.
Opinió. Actualitat. Dictamen.
Entre Trump i Deulofeu.
Francesc Canet. Exdiputat al Congrés.
Francesc Canet. Exdiputat al Congrés.
Escriure una columna cada quinze dies planteja, a vegades, un problema: tens al cap dos temes dels quals et plauria parlar i, a més, penses que caducaran si esperes dues setmanes. Per tant, tiraré pel dret i escriure una mica de cadascun.
Trump. Per a un professor d’història, valorar l’elecció del magnat com a president dels Estats Units és apassionant. Bàsicament, perquè procures fer entendre a l’aula que la «història a distància» –cronològica o física– condueix quasi sempre a l’error d’anàlisi. Cal saber situar-se en (entendre) el «lloc i moment». Ara, consumat el desastre, tothom veu que Trump és símptoma d’un problema global. Un terme al qual ens hem d’habituar. President Trump és la conseqüència d’unes polítiques que han agredit sectors socials de molts països occidentals. Penso que l’encerta Daron Acemoglu (economista de prestigi mundial) assenyalant «la desmesurada influència de les corporacions i la banca en les decisions polítiques i les ajudes multimilionàries per salvar la banca, mentre que ningú no es va plantejar ajudar els milions de llars que patien desocupació o desnonaments, ni es van abordar els problemes d’abandonament i delinqüència de barris sencers». Pensem-hi. El mal és global. La resposta, a les urnes del món occidental, també pot ser-ho.
Deulofeu. Dissabte, en un Teatre Jardí ple de gom a gom –agradable sorpresa– es va estrenar el documental dedicat a l’insigne figuerenc. Farmacèutic, home del renaixement, alcalde en temps de convulsió, historiador del futur… són alguns dels epítets que se li dediquen al llarg dels 53 minuts del treball periodístic. Una feina documental rigorosa, que posa en relleu una vida de treball i compromís, en la qual l’estudi d’una matemàtica de la història és el traç que més sobresurt intel·lectualment. Lògic, perquè engresca pensar que es poden fer prediccions de futur a partir de l’anàlisi històrica. Per bé que en el mèrit hi ha també la penitència en forma de cert desdeny del món de la historiografia. Per això, perquè va viure una vida de compromís amb unes idees –república, Catalunya, preocupació pels febles…– i perquè va desafiar el món acomodatici dels historiadors, el documental feia falta. Sense imatges d’arxiu massa solvents, el resultat té molt mèrit. L’heroi de tot plegat ha estat Juli Gutièrrez Deulofeu, nét de l’Alexandre, sense la tossuderia del qual el documental no s’hauria ni plantejat. Felicitats.