La Vanguardia. Dimarts, 9 de gener de 1968. Pàgina 35.
Geni i figura d’Alexandre Deulofeu.
El romànic a l’Empordà.
El pols de la Història. – Origen d’un estil. – Música i ciència. – Molts llibres en pocs anys. – Revalorització de Sant Pere de Roda i altres monuments gironins.
Alexandre Deulofeu és un dels homes del nostre temps que es ha interessat més per l’art romànic, amb abnegació, sense esperar res, fins i tot sense esperar que els seus llibres es venguessin. En té prou haver-los escrit.
El professor Deulofeu no ha recorregut els camins repassats, no ha seguit una o altra tendència historiogràfica o científica. Ha investigat sobre el terreny, no important-li un rave ni el temps ni els diners emprats. A la fi, avui el seu nom s’ha universalitzat. Podria donar conferències en diferents punts d’Europa i també d’Amèrica. Les seves obres s’han llegit en Mèxic, a Veneçuela, a Colòmbia, a l’Argentina o a Uruguai, tant o més que aquí, malgrat que la majoria dels seus llibres estan esgotats. Així mateix s’han ocupat molt dels seus llibres les publicacions periòdiques italianes, i les seves obres s’han comentat des de les pàgines de la premsa nòrdica.
Per fortuna, doncs, Alexandre Deulofeu no és un desconegut. Es tracta d’un esperit original, tens, ardent, exaltat de vegades, apassionat i constructiu. Va deixar de banda les primeres passes polítiques de la seva joventut i ara, sense notar tot just la càrrega dels seus seixanta i tants anys, treballa amb l’ardor i l’entusiasme d’un jove.
La seva personalitat científica.
Crec que és una de les persones més dignes d’aparèixer en els papers, doncs Alexandre Deulofeu representa una lliçó de vitalitat creadora, al marge de l’aplaudiment fàcil i dels resultats immediats. Per a ell els anys es compten per segles i les coses properes no l’afecten, ni amb prou feines l’afecten. Ha creat una o diverses teories audaces i sorprenents, ha estat una mena de vident de la història, i algunes d’aquestes teories han resultat extraordinàriament precises. S’ha escrit molt sobre Deulofeu, però crec que continua sent un personatge del qual es desconeix també molt.
Alexandre Deulofeu és un autèntic pou de ciència. Aquest home que manipula el pols del rellotge de la Història –la frase és de Manuel Brunet–, sap una infinitat de coses. Arran de les seves teories sobre el romànic, fixa l’origen a Catalunya, alguna veu, més en sordina que a plena veu, va parlar d’un pretès autodidactisme. Això no és cert, Deulofeu és doctor en farmàcia i en Ciències Naturals, professor, i encara crec que té algun altre títol acadèmic. La Història, l’Arqueologia, han vingut després. Aquestes darreres disciplines les professa a la Universitat de Montpeller, tan cara als catalans ja en els dies esplendorosos de Ramon Llull. Molt jove encara Deulofeu va dirigir l’Institut de Segon Ensenyament de la seva ciutat natal: Figueres, el que implica que pugui aplicar el títol de professor.
L’enorme massa del vell cenobi de Sant Pere de Roda, assentat en un dels paratges més interessants i espectaculars de la Costa Brava i, segons Alexandre Deulofeu, bressol de l’art romànic.
Els seus coneixements, posats en joc en les seves obres de concepció científica audaç i de teories històriques atrevides, demostren la vastitud d’aquests coneixements. Una vegada el nostre comú amic Manuel Brunet, llavors en funcions de crític de Deulofeu, va afegir, referint-se a la seva «Matemàtica»: «Manipula l’autor tanta quantitat de substància històrica que, tot i la claredat de l’estil, el vertigen és inevitable».
Fa uns mesos, abans que una malaltia ens estomaqués de valent, vam anar a Figueres a saludar a l’autor de «La Matemàtica de la Història», de la qual acaba d’aparèixer una traducció en català.
L’historiador en el seu ambient.
Deulofeu té una farmàcia al carrer Monturiol. La rebotiga apareix plena de llibres d’història, d’art, de filosofia –tot just literatura pròpiament dita– i ampolles, diaris, quartilles, específics, una màquina d’escriure, bombones i paquets de cotó hidròfil. Tot molt net. El clàssic desordre ordenat. Deulofeu es mou dins d’aquell món divers i dispar com cal sogre, ostentant l’hàbit de la seva carrera: la bata blanca.
Una de les torres de Sant Pere de Roda. Ha estat restaurada, mostra, graciosa, tota la seva original bellesa.
–No és a la farmàcia–ens informen–. Haurà de cercar-lo en el «Mas», o bé a la casa de Fort de Ribot. El trobarà vostè tocant. Avui és dia de música.
Una altra faceta de les sorprenents activitats del professor Deulofeu és la música, potser una de les més acusades en ell. El seu «hobby» són les feines del camp, les feines pròpies d’un pagès. Malgrat la seva corpulència –és un home alt i fort– i d’aquestes tasques que endureixen les mans, toca el violí com els àngels. Durant alguns anys adversos que va estar lluny de la seva llar, Deulofeu es va guanyar la vida –i no em sembla malament–, tocant amunt i avall al sud de França. D’aquesta llarga estada li va venir el coneixement profund, exacte, del romànic del Rosselló, del qual ha redescobert exemplars que fins i tot molts francesos desconeixen.
En música, com en altres manifestacions artístiques, Deulofeu es queda amb els clàssics. Amb un grup de figuerencs, cada vegada més reduït, conrea la música de cambra, especialment dels segles XVII i XVIII: Tartini, Vivaldi, Bach –sobretot Bach!–, Mozart, Boccherini, Pergolesi, Corelli…
El carrer de Monturiol és bastant curt, ample, buit i alegre, feliç, ventat per la tramuntana. És breu, però hi han nascut figures que encarnen l’esperit, la força, les virtuts, i també l’exaltada fantasia de l’Empordà: l’inventor del submarí, Narcís Monturiol, el pintor Salvador Dalí, el poeta Fages de Climent, cantor tel·lúric de les bruixes de Llers, i del sabater d’Ordis, i, finalment, Alexandre Deulofeu, que examina amb mirada de biòleg el llarg procés de la història, els cicles que s’encadenen, els fets que es repeteixen i que aporta en l’estudi universal de l’estil i l’art romànic unes teories totalment noves i aptes per a la discussió i la polèmica.
Els «hobby» del professor.
A Deulofeu se li pot trobar sovint en el seu «Mas», que dista uns pocs quilòmetres de Figueres. En ell hi ha molts arbres, alzines i pins, un veritable bosc. Però no va crec que Deulofeu hagi tallat mai un arbre de la seva propietat, donada la seva idiosincràsia i el respecte que té per a tota cosa viva. Li agrada treballar la terra, sembrar, renovar la fecunditat dels seus bancals, La llum del nou dia ja enxampa Deulofeu en el «Mas». Ell mateix –té una gran habilitat manual– s’ha creat les eines de treballar, una eina curiosa que li permet sembrar còmodament assegut. En els horts, allà on labora amb les mans per deixar net el cervell i el joc incessant dels seus pensaments, hi ha diversos arbres fruiters. En ells, Deulofeu té instal·lats transistors o petits altaveus –no recordo bé– per escoltar música mentre està a l’horta, però només capta la que li interessa: la clàssica.
Ara al costat el «Mas», Alexandre Deulofeu ha construït una casa originalíssima, de fusta. Els artistes que han vist aquesta curiosa creació de Deulofeu asseguren que és una cosa extraordinària, pròpia de la seva imaginació àmplia i del seu esperit creador i original.
Des d’aquesta zona de la seva masia es distingeix perfectament, en direcció a Besalú, la muralla que forma la Garrotxa, de muntanyes erosionades, dramàtiques i contrafetes, coronat un dels seus pics més prestigiosos pel santuari romànic de la Mare de Déu del Mont. Tot el que veu i tot el que vol Deulofeu és romànic. Una de les seves darreres obres es diu «L’Empordà, bressol de l’art Romànic», esgotada, i de la qual també es va editar una edició en castellà. Paral·lela a aquesta obra va publicar així mateix «Catalunya, origen de la pintura medieval», i està ultimant l’edició de «L’Empordà-Rosselló, bressol de l’escultura romànica».
Li vam preguntar una vegada, al porxo del «Mas», quants llibres portava publicats. Abstret, no ens va contestar. Vam tornar a fer la mateixa pregunta. Llavors es va posar el dit sobre els llavis indicant-nos silenci.
–Després…, ara anem a sentir el tercer temps del concert en re de Bach. La música ens arribava de les branques d’un pomer. El cel era límpid. Feia una mica de fred i la brisa, en passar pel bosc, era portadora de tota la càrrega de perfums que emanen dels romanís, els espígols i de la resina dels pins.
Quan va emmudir la veu del darrer violó, es va posar a parlar de la seva obra. Abans de la nostra guerra, poc després de la República, va publicar els seus primers llibres: quatre, tots ells esgotats. En tres assajava la què en realitat ha estat la constant de la seva vida: la matemàtica de la Història. El quart era una obra sobre química estructural. Al reprendre any més tard el feliç «retornello» de la seva producció, va publicar «La matemàtica de la Història», «Europa al desnudo» («Europa nua»), «Naixement, grandesa i mort de les civilitzacions» i els «Grans errors de la Història», que en realitat constitueixen els dos primers volums de la «Matemàtica», que constarà de disset. També va publicar una obra sobre l’àtom.
Idees i realitzacions.
Les idees de Deulofeu, en les quals es barreja l’objectivitat més absoluta i la subjectivitat més desbordada, i alhora més convincent, comencen a fer efecte en certs esperits. No obstant això són molts els que s’esquincen les vestidures davant el sol nom de l’Empordà, bressol de l’art romànic, altres, especialment els francesos, més propers al Pirineu, acullen les idees de Deulofeu amb simpatia i comencen a mirar les nostres terres com un lloc on podria haver nascut aquest art espiritual, tan vell i al mateix temps tan nou, que ha trobat en Deulofeu un entusiasta com pocs, i la teoria forma part del corpus de la seva «Matemàtica».
Alexandre Deulofeu parla, a Sant Pere de Roda, amb l’arquitecte, també empordanès, Pelayo Martínez. El sacerdot és el capellà rector de Santa Maria de Vilabertran, on hi ha un altre notable temple romànic (Fotografia Salvador Llorens).
Cap de les idees d’aquest erudit figuerenc són exposades de manera gratuïta. Les exhibeix, de vegades de manera brillant, i les argumenta a fons, amb dades, cites i testimonis històrics. Per exposar el que hem anomenat la seva teoria a «L’Empordà, bressol de l’art romànic», Deulofeu ha consultat 157 llibres. Moltes vegades ha hagut per això de creuar la frontera. Però el seu cotxe coneix els camins de tots els monuments, arxius i llibreries.
El científic de Figueres ha revaloritzat amb la seva pacient tasca i el seu entusiasme les construccions romàniques de la província de Girona, especialment de la seva zona empordanesa. Amb alguns col·laboradors fidels, Joaquim Fort de Ribot i Francisco Quiroga Trujillo, va retratar tots les restes romàniques de l’Empordà. Algunes vegades l’acompanyava un altre entusiasta del romànic i de les seves originals idees, l’escriptor i advocat Ramon Guardiola Rovira, avui alcalde de Figueres i vicepresident de la Diputació Provincial de Girona.
Propagandista d’un art.
Els descobriments van ser constants i les sorpreses continuades. Van trobar absis romànics encastats en velles masies, petits temples perduts en els boscos o al recer d’alguna muntanya, vestigis totalment oblidats. L’esforç de Deulofeu, no sempre comprès i agraït, va permetre que de nou es fixessin els ulls al monestir de Sant Pere de Roda –s’hauria d’anomenar Rodes, perquè en el seu escut figuren dues rodes– i es revaloritzen els seus camins, fins al extrem –no sé si s’han fet malbé– que fa un parell d’anys podia ascendir-fins al «Mas de la Pallera», a l’ermita de Santa Elena, a uns pocs passos, sedatiu del monestir ressuscitat, com l’Au Fènix, de les ruïnes i les cendres.
L’entusiasme contagiós de Deulofeu va fer possible la celebració d’una Setmana d’Art Romànic a Figueres, i que els poders públics, començant pels arqueòlegs i tècnics de la ciutat de Girona, van redoblar el seu ja manifest interès per Sant Pere de Roda i pels exemplars romànics de l’Empordà. Així, la Direcció General de Belles Arts va concedir diverses subvencions per restaurar les esglésies –tantes vegades esmentades en el llibre de Deulofeu– de Sant Quirze de Colera, Santa Maria de Vilabertran, Sant Cristòfol de Baget, Sant Julià de Boada, Santa Maria de Roses, Sant Miquel de Cruïlles, etcètera.
Com treballa.
La fidelitat documental de Deulofeu és sorprenent. No deixa res a l’atzar. No en té prou de llegir documents, comparar pergamins, consultar llibres. Necessita veure, una cosa que fins i tot molts famosos tractadistes en art no havien fet, almenys amb tant escrúpol i meticulositat. Abans d’escriure sobre una estàtua, sobre un monument, per important o modest que fos, per prop o lluny que es trobés, abans de formar tesi, teories, abans d’apuntar opinions, el visita. El seu cotxe va d’extrem a extrem d’Espanya o de França darrera del romànic, com el caçador va al darrere de la llebre: de Moissac a Cahors, de Sant Serni de Tolosa de Tolosa a Vezelay, de Poitiers a Autun. Marxa a la recerca del romànic dels països nòrdics, d’Itàlia; recorre les costes asiàtiques, Grècia.
Fa pocs mesos, arran del seu llibre en preparació sobre l’estatuària romànica, Deulofeu, com s’havia d’ocupar d’una escultura que mai no havia vist, i la qual es guardava al British Museum londinenc, va sortir, diríem disparat, de Figueres, sense acabar la quartilla que escrivia en aquell moment i es va dirigir acompanyat pel professor I. Maria Bordas. Un cop allà va agafar un taxi i es va fer conduir al museu. Va mirar i remirar l’escultura, va prendre uns apunts. Després va prendre l’avió i de nou a Figueres, on va tornar a teclejar a la màquina i després d’un sospir va acabar la quartilla.
Artur Llopis.