.
La columna. El Punt-Avui+ 10/06/13
Narcís-Jordi Aragó Masó.
L’imperi espanyol té data de caducitat: l’any 2029.
Segons informava aquest mateix diari, un grup de joves músics, d’aquests que ara proliferen amb èxit, va dedicar un concert a la memòria d’Alexandre Deulofeu (L’Armentera, 1903-Figueres, 1978). És una gran notícia que les noves generacions rescatin el científic empordanès de l’ostracisme a què el van abocar els seus coetanis de les acadèmies oficials i dels cercles del poder cultural dominant. Puc donar fe del menyspreu amb què alguns historiadors titulats em van parlar d’ell quan vam publicar un article seu a Presència, després d’una trobada a la petita cabana de fusta que s’havia construït ell mateix a Ordis i on anava cada tarda a conrear l’hort i a tocar el violí.
Químic, físic, farmacèutic, d’una personalitat complexa i d’una erudició aclaparadora, Deulofeu ja havia escrit llavors vuit volums de la seva Matemàtica de la història, amb una enlluernadora teoria: les societats humanes evolucionen segons uns processos biològics perfectes -neixen, creixen, maduren, decauen i moren durant un període de 5.100 anys, bo i passant per grans fases de creixement, plenitud i desintegració. D’acord amb
aquests principi, Deulofeu feia afirmacions agosarades que el temps no ha fet més que confirmar: l’URSS desapareixerà com a potència mundial en la dècada del 2000, els Estats Units sofriran un catàstrofe espantosa, Alemanya serà la nova mestressa d’Europa… Llegida ara, sota l’ombra de Merkel, la profecia del savi empordanès és esborronadora: «A partir de l’any 2000, l’hegemonia d’Alemanya s’estendrà per tota l’Europa mediterrània occidental i sotmetrà els pobles a un nou règim de servitud».
Sostenia també que l’imperi espanyol tenia com a data de caducitat l’any 2029, moment en què «s’acabarà la imposició unitària i es transformarà en una confederació de petites comunitats». Patrícia Gabancho explica què va fer el dia en què ella li va preguntar si Catalunya seria independent: «Va agafar un tovalló de paper, va traçar les seves corbes […], va restar en silenci uns minuts mirant el paper fixament […] «El 2017», va dir, seriós, sense afegir cap més mot».
A veure si aquest cop també l’encertarà.