El bressol del romànic.

Demà passat, i en un dels actes finals de la celebració del centenari de l’Ateneu Barcelonès, dissertarà sobre Barcelona i l’Exposició internacional de l’art romànic volguda pel Consell d’Europa el que és comissari per la mateixa —en la seva doble vessant barcelonina i compostel·lana— Juan Ainaud, director general dels nostres museus d’art. No és d’aquesta secció ponderar l’abast que revestirà la mostra magna —setena de las decidides per l’alt organisme continental— que des del 10 de juliol i durant els tres mesos consecutius atraurà a Espanya, sens dubte, el més representatiu del món de les arts i la cultura i al romànic valdrà, d’ací en endavant, indret força més destacat dins la història de l’art. Però l’ocasió se’m plau propicia per atreure a col·lació una teoria del farmacèutic Alexandre Deulofeu, matemàtic de la història i un dels quatre grans «esventats» figuerencs —com elogiosament els titula Josep Maria Garrut—, les primícies del qual ofereix la revista «Canigó» de la ciutat de la Santa Creu.

Enfront de l’antiga pretensió de l’origen francès de l’art romànic oposa Deulofeu la cronologia dels monuments més antics d’aquest estil: Sant Pere de Roda (947?), Santa Maria d’Amer (949), Santa Cecília de Montserrat i Sant Esteve de Banyoles (957), Ripoll (977), Sant Martí del Canigó (1005), immediatament seguits del monestir de Sant Miquel de Cuixà, Santa Maria de Ripoll i Sant Benet de Bages i en el temps en que cap rastre del mateix art es troba en cap altre punt de la Península, de França i menys d’Itàlia, on fins mitjans el segle XI es manté el tipus basilical romà de columnes i coberta plana. Significa amb això que el focus natal del romànic es localitza en un triangle la base del qual marquen Santa Cecília de Montserrat i Sant Pere de Roda tenint per vèrtex de l’altura Santa Maria de Ripoll; o més concretament, en la part nord-est de la província de Girona i uns pocs quilòmetres del Rosselló, segons un procés cultural que, juntament amb l’arquitectura, desenvolupa una escola de miniaturistes (Ripoll, Sant Pere de Roda) i, a manca d’escultures, cobreix els murs amb decoracions pictòriques sent la més antiga de les conservades la de Sant Quirze de Pedret. No sobri com en els seus inicis sinó esplendorós, produeix en el segle següent les grans esglésies d’aquesta àrea i properes; i seguint una constant històrica que Deulofeu ha formulat per les terres mediterrànies —val a dir, que l’activitat humana avança en direcció orient-occident i de sud a nord—, el romànic s’estén per Andorra cap el Rosselló, cap els confins aragonesos i el Llenguadoc, i ja en la segona fase de desenvolupament dona lloc a les meravelles de la catedral de Jaca (1083), San Juan de la Peña (1094), Santa Cruz de la Seros (1076), catedral de Roda (1067). etcètera, penetrant a continuació dins Navarra (Pamplona, 1100), San Vicente de Ávila, Sahagún, León, etcètera, fins Santiago (1075-1128). Paral·lelament, de Jaca irradia a la regió tolosana des d’on amb l’avenç cap Occident, penetra novament a la Península pels Pirineus occidentals.

Vençut el terror del Mil·lenari, quan a dir del cluniacense la cristiandat es va revestir amb la càndida túnica dels nous temples, Catalunya, que al compàs de la seva Reconquesta fou l’avantguarda d’aquest moviment a Occident, va podar donar mà a la refecció de les seves esglésies rurals i, des de l’albada del segle XII, propiciar el segon romànic, resum d’una evolució realitzada al llarg de més d’un segle. D’aquest moment de plenitud conserva la nostra regió un número considerable de monuments; majoritàriament a l’alta Catalunya, on la vida monàstica era més intensa que en els països de recent alliberament, però amb les conquestes de Ramón Berenguer el Gran assoleixen la Catalunya Nova, com l’acusaran més tard, si més no en l’àmbit decoratiu, València i Mallorca.

Estil exquisidament català, o més concretament empordanès —com propugna Deulofeu— es compren que les seves fonts fossin autòctones, si pel conjunt de pintures romàniques més important de tota Europa n’hi havia prou amb la de l’escola de miniaturistes, que mitjançant meravelles com la Bíblia de Sant Pere de Roda o de la de Farfa (realitzada a Ripoll) inspirarà les decoracions en els monuments romànics de la resta del continent. I a aquest punt Deulofeu addueix el testimoni de G. Richert quan, en les nostres pintures murals percep «la facultat de selecció, la materialitat de la representació, la concepció racional que trobem sempre dins l’art català» i «un anhel de claredat i senzillesa que es innat en el país».

Que la tesis empordanesa tan càlidament sustentada per Deulofeu, amb l’extrema projecció d’aquest art català cap el Llenguadoc, i la resta d’Europa pel nord, fins Compostel·la, Extremadura i Portugal per l’altre banda, tingui poc o gens en compte del precedent asturià de l’aportació mossàrab singularment a la conca del Duero, de les miniatures dels Beats, de la gran obra cluniacense, no és cosa per a debatre en aquest indret. Valgui només com gràfica explicació d’una densitat cultural que, aliada amb la que les Creuades aparellaran, donaria seguidament l’esplendor dels trobadors i, després del drama albigès, l’eclosió d’una literatura de rang universal, altres dues manifestacions senyeres del geni català. Valgui també de pòrtic al solemne reconeixement que ens tributa el Consell d’Europa. — M.