Editen el treball d’Alexandre Deulofeu sobre la Historia de l’art universa.

Alexandre Deulofeu (l’Armentera, 1903-Figueres, 1978) ha estat un dels personatges més erudits de l’Alt Empordà en el segle XX, però, com passa en molts casos, ha estat poc divulgat. Les seves tesis sobre la història de les civilitzacions o de l’art romànic que en el seu temps van ser acollides amb fredor o indiferència, amb el pas dels anys s’han certificat com a grans certeses. Ara, un grup d’entusiastes han publicat un treball seu sobre la Història de l’art universal que intenta «ordenar una disciplina caòtica i mal explicada». Es tracta d’un estudi que va presentar l’any 1966 a un concurs de l’editorial EDAF.

A l’inici de la dècada dels seixanta Alexandre Deulofeu, que fins aleshores havia tingut una gran tasca com a farmacèutic –la seva professió–, polític i, sobretot, pensador, va escriure els primers llibres sobre l’origen empordanès de l’art romànic. Ell, tan bon punt va tornar de l’exili, va emprendre una gran tasca de recuperació del patrimoni històric, arquitectònic i artístic de l’Alt Empordà. Va ser l’inici d’una tasca com a escriptor que el va portar a publicar més de trenta llibres, essent els nou volums de La matemàtica de la història la seva obra principal. Fa tres anys alguns dels seus entusiastes com ara Sebastià Delclòs, Eduard Puig Vayreda i el seu nét, Juli Gutièrrez ja van fer possible la publicació de l’últim volum de la col·lecció. Ara hi han tornat per continuar divulgant el pensament d’aquest gran intel·lectual empordanès que no ha tingut el reconeixement, segurament no tan merescut, que s’ha donat a altres coetanis seus.

Història de l’art universal és un treball en què va resumir les seves teories sobre l’art per tal de presentar-lo, l’any 1966, en un concurs editorial que premiava una síntesi sobre l’art. El mateix autor explica en unes notes que va deixar escrites que va haver de sintetitzar i el perquè de l’extensió d’algunes parts del treball, com la dedicada a la història política i el fet que havia deixat enrere allò que considerava secundari, com les èpoques renaixentistes i decadents de les cultures «en les quals l’art no passa de ser una repetició o còpia de les èpoques creadores». De fet considera que l’evolució cíclica dels pobles en el terreny social i polític té la seva plasmació en els corrents artístics.

Ara aquest treball ha agafat forma d’un volum de 323 pàgines que, com explica en la solapa de la publicació Eduard Puig Vayreda, no només ha de ser una nova fita en la divulgació de l’obra d’Alexandre Deulofeu, sinó que «com tot el que s’ha publicat fins ara no deixarà indiferent ni els seus devots ni els seus detractors».