D’Orriols i Deulofeu.
El Punt Avui+. Dimarts, 26 de març del 2019.
Opinió. La galeria.
D’Orriols i Deulofeu.
Joan Ferrerós.
«Els dos autors són part del retrat que la Tercera Restauració Borbònica ha pretès escamotejar».
La Retirada, l’escapada pel Pirineu de centenars de milers de fugitius del cop d’estat de 1936, ha fet 80 anys. La Retirada –els francesos també usen el mot– i el posterior exili, en la literatura catalana és d’una comprensible insistència perquè és l’afer negatiu més important patit per la llengua al llarg de mil anys d’història; Palau i Fabra va escriure «sóc d’aquí, sóc estranger» i Espriu va cantar a l’idioma unes absoltes de luxe a Primera història d’Esther. Evocarem dos notaris que van redactar, pràcticament mentre caminaven dificultosament cap al nord, sengles dietaris de les misèries a què els va abocar l’aventura forçada si volien salvar la vida. Són Memòries de la guerra i de l’exili (1974) d’Alexandre Deulofeu, catedràtic, químic, farmacèutic, violinista, historiador de l’art romànic i de la matemàtica de la història, i Les fogueres del Pertús (2014) d’Àlvar d’Orriols –el Piscator català durant la guerra–, periodista, popular autor teatral i de sarsueles, traductor de Lorca i del Cyrano a la llengua catalana. Són dues topobiografies de primera i perfectament desconegudes, sense afectacions ideològiques ni planys polítics, atenent només el dolor, la por, la gana, la fred, les mullenes, les incerteses, les arbitrarietats, les humiliacions. En el trànsit cap a l’exili, que va ser de nou anys per a Deulofeu i de trenta-sis –fins a la mort– per a D’Orriols, el primer anava acompanyat per col·legues soldats i el segon per la família –més maldecaps, més sofriment–. Admirablement ben escrites, en qualsevol llengua raonablement normal, els seus usuaris les haurien ungit com a clàssics de la literature-vérité. Aquí, les Memòries del farmacèutic del carrer dels genis de Figueres van quedar ombrejades per la matemàtica de la història i pels orígens del romànic, dues projeccions de Deulofeu que el franquisme trobava innòcues, oimés si eren tractades amb enriolada condescendència. Quant a Les fogueres… de D’Orriols, se n’havien publicat dues edicions en francès i una en castellà fins que més tard l’hoteler Lluís Duran, remenant llibres a Chez Coste de Perpinyà –llibreria Torcatis–, es va entrebancar amb Les Feux de Perthus, el va llegir, li va agradar i va fer que es publiqués en la llengua que havia estat pensat. Com a artistes de la ploma pertanyen al registre més modest, lluny dels Riba i dels Carner, i també a distància dels Calders o els Riera Llorca. Però, o precisament per això, resulten apassionants i són part del retrat que la Tercera Restauració Borbònica ha pretès escamotejar.
Enllaç de l’article original en català:
http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1576418-d-orriols-i-deulofeu.html