Deulofeu no farà la nostra feina.
He assistit a la presentació del documental «Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur», dilluns 16 de gener de 2017, aquest cop a Barcelona, on he escoltat les diferents intervencions del públic i les respostes d’en Juli Gutièrrez Deulofeu, nét d’Alexandre Deulofeu i historiador.
La sensació que pot donar la visualització del documental i algunes de les intervencions dels assistents és el que el camí cap a la llibertat de la nació catalana serà relativament fàcil i el desenllaç inevitable. Sembla que tot ens vindrà donat i la veritat és que no és així.
Si analitzem la principal proesa que es pot atribuir al mateix Alexandre Deulofeu, que és avisar els Estats Units de la propera fi de la Unió Soviètica amb l’objectiu que els estatunidencs no provoquin una guerra atòmica contra la URSS, ens adonem que el secret de la Matemàtica de la Història va ser gelosament guardat pels nord-americans, i que els soviètics probablement ni tan sols es van assabentar d’aquesta descoberta.
Fins a tal punt va ser guardat el secret que, per tal que els seus rivals soviètics no estiguessin al cas de la futura fi de l’imperi de Moscou, probablement per aquest motiu Alexandre Deulofeu no va rebre el reconeixement que mereixia en vida. Contràriament, si Alexandre Deulofeu hagués rebut en vida seva, per exemple, el Premi Nobel de la Pau, la Matemàtica de la Història hagués estat pública i notòria als ulls de l’entera Humanitat abans de la caiguda del mur i no sabem què hagués passat si aquesta teoria hagués estat compartida per aquells a qui Deulofeu vaticinava la fi del seu poder.
Contràriament, en el cas de la probable fi de l’imperi espanyol, ens trobem amb què els principals defensors de la seva continuïtat coneixen completament els plantejaments d’Alexandre Deulofeu i han elaborat una doctrina oposada basada en l’eternitat dels imperis, similar a la pretensió hitleriana de l’imperi dels mil anys. No vol dir que tinguin la raó, però sí que estan apercebuts i no tenen cap intenció d’establir una transició pacífica cap a la fi de la preeminència de la nació dominant, com Deulofeu defineix la fi de l’imperi. Com en Juli Gutièrrez afirma en el documental, els imperis són arrogants.
Com a exemple, ens hem assabentat que algun banquer manifesta el seu desig de traslladar a fora la seu social de la seva entitat si la nació catalana, en virtut de la llibertat relativa que pot aconseguir, ho fa en un primer moment sortint de la Unió Europea. No sabem si un nou Estat català sortiria o no efectivament de la UE. Tampoc si aquest banquer acompliria aquesta mesura de pressió, tenint en compte que alguns banquers ja van fer una declaració similar poc abans de les eleccions del 27S, quan les enquestes donaven la majoria absoluta en vots i en escons a les candidatures independentistes. A posteriori, un rotatiu català va donar a entendre que aquests tipus de declaracions havien estat fetes com a conseqüència de pressions exercides per l’Estat espanyol.
El que sí que és just és que si aquests banquers volen gestionar les nòmines, les pensions i els estalvis dels catalans, han de contribuir amb els seus impostos a facilitar la sanitat, l’educació, les pensions, les infraestructures i els serveis públics dels mateixos catalans, entre ells els mateixos treballadors, comptecorrentistes i petits i mitjans accionistes catalans de les entitats bancàries afectades. Aquesta actitud justa no és només exigible als banquers, sinó que ens obliga a ser honestos amb nosaltres mateixos, exigint-nos-la a tots els catalans que en veritat volem col·laborar en la suficiència pressupostària de la nostra administració i en la prosperitat econòmica de la nostra nació.
En justa correspondència, els catalans que volem la llibertat de la nostra nació, i alhora tenim compte o comptes corrents en entitats bancàries, ens hem de proposar mantenir relacions amb entitats bancàries que mantinguin la seva seu social dins la nostra nació, mentre perduri aquesta situació. Cal que ens comprometem, per tant, a no recórrer a l’evasió fiscal, ni a deslocalitzar els nostres recursos, a més de canviar d’entitat o entitats bancàries si un dia les entitats que gestionen els nostres recursos retiren la seva seu social de la nostra nació, en virtut de la llibertat relativa recentment aconseguida per aquesta.
Finalment, encara que la nació catalana es mantingui dins la Unió Europea, no podem confiar de disposar d’una economia equilibrada si continuem depenent d’una moneda generada mitjançant un deute amb interès com és l’Euro. La nostra feina serà també col·laborar en aplicar alternatives que facin viable aquesta economia, ja sigui a nivell local o nacional.
Brauli Tamarit Tamarit.
Dimecres, 18 de gener de 2017.