Deulofeu ja preveia la fi d’Espanya.

Pàgines 6-7.
Històries de fa poc.

La Matemàtica de la Història del geni empordanès Alexandre Deulofeu i Torres vaticinà fa dècades l’hegemonia total d’Alemanya en una Nova Europa amb Anglaterra i França depauperades, i pel 2029 la desintegració d’Espanya en una confederació de petits estats.

Deulofeu ja preveia la fi d’Espanya.
Genís Sinca.

El feix matinal de la llum solar penetra de biaix interior de la cabana; remarca la presencia desafinada d’un piano de cua, negre, una prestatgeria amb tot de llibres empolsinats, quatre butaques arraconades, una taula camilla i, sobretot, el mirall ovalat que milers de vegades deu ha ver reflectit la imatge d’aquest personatge inimitable, el cos ratllat en diagonal com si el mateix sol l’hagués condecorat pel do natural que té de veure allò que els altres no poden veure: una il·luminació que li permet endevinar el futur, fer de la historia un joc de miralls al·lucinant, com si en realitat la humanitat fos un ésser vivent i no un ens inanimat.

Així, acabat de tornar de l’exili francès el 1947 i en un moment en que Alemanya ha estat esclafada pels aliats, assegura que no només ressorgirà de les seves cendres sinó que en poc temps es posarà al capdavant d’Europa. Encara més: amb tot de fórmules, esquemes i paràboles, segons els càlculs deulofeunians el poderós imperi soviètic té els dies comptats, la URSS esta destinada a desaparèixer cap al 2000, caurà el mur de Berlín i les potències vencedores de la Segona Guerra Mundial simplement es desintegraran. A França hi haurà una guerra civil, les Malvines tornaran a ser argentines, Ceuta i Melilla, marroquines, les illes Canàries independents i la Xina, un dels imperis més potents de la terra, envairà la meitat oriental de Rússia cap a occident fins que la mateixa Alemanya li pari els peus; els Estats Units patiran un daltabaix (podrien patir una invasió), i encara que es recuperaran no podran evitar que l’Argentina contra pronòstic reviscoli i esdevingui una gran potencia al món.

Alexandre Deulofeu, a la cabana que ell mateix es va construir a Mas d’Ordís./Arxiu familiar.

Molts li diuen que esta boig; un altre il·luminat de l’Empordà. Però Deulofeu, químic, físic, apotecari de professió a la farmàcia de Figueres fundada pel seu pare, és la imatge perfecta del superdotat. Durant la llarga experiència de l’exili francès (1938-47), en que deixa de veure l’esposa —Pepita Gratacós— i les dues filles durant nou anys, s’ha dedicat a estudiar història, a rastrejar les biblioteques de Bordeus i de Tolosa, i a més ha olorat la pròpia actualitat fent de pagès (arriba a plantar arbres sense terra amb una sèrie d’adobs químics), d’obrer en una fàbrica d’avions francesa, músic ambulant (toca el piano i el violí) amb el grup Les étoiles de l’Espagne; en definitiva, s’ha dedicat a viure amb una empenta que li ha permès perfeccionar la gènesi del que ja havia publicat l’any 1934 abans d’exiliar-se, Catalunya i l’Europa futura, impulsat per un entusiasme que no coneix rival. De molt jove es fica en política. És diputat d’ERC i fins arriba a ser alcalde de Figueres per uns mesos el 1937, però l’exili francès a Montpeller li permet tenir una cosa essencial: temps per emprendre una tasca d’investigació inabastable, brutal, sobre una base molt sòlida que li permet barrejar la biologia amb la historia. De manera natural, ratllat en diagonal per aquesta franja solar que l’institueixi com a visionari, una mena de comptable del temps, estudia la cronologia dels egipcis, grecs, sumeris, les durades dels imperis i els moments clau per arribar a la conclusió final: els imperis, les civilitzacions, són com els éssers vivents, neixen, creixen, maduren i desapareixen.

Evolució del imperi espanyol, segons Deulofeu.
Font: La segona onada imperial a Europa.

Troba que duren un període gairebé exacte de 5.100 anys, dividits en tres etapes de 1.700 anys: primària, plenitud i decadència. Dintre d’aquestes, els imperis de cada civilització (els romans, bizantins, així com el francès o l’espanyol), tots sense excepció passen pel mateix procés fins que es desintegren, tot plegat en un període exacte de 550 anys, dividits en fases perfectament calculables i que superposades, emmirallades, esdevenen rèpliques exactes, com el romà amb l’americà, amb cicles biològics iguals: primer procés agressiu (estructura federal), gran depressió, segon procés agressiu (fase absolutista, sovint frenada per un desastre militar), i fase de plenitud conservadora (Alemanya ara) amb una desintegració final irreversible (França, Anglaterra i Espanya, encara que en diferents moments).

A raó d’aquests 550 anys de cicle biològic natural, l’imperi espanyol segons Deulofeu s’està a punt d’acabar: comença el 1479 i, seguint els càlculs, la data de caducitat assenyala el 2029. Per tant, en l’actualitat Espanya es troba al final pel darrer cicle inevitable: la desintegració, la fi de la imposició unitària i l’adveniment d’una fase caòtica, plena de divisions polítiques internes, en que el poder central viurà com un autèntic drama l’evidència de l’enfonsament imperial a favor dels pobles peninsulars sotmesos durant tants anys; un procés de descentralització que transformarà l’estat en una confederació de petites comunitats hispàniques, molt ben avingudes entre elles i en plena comunió: Catalunya, Andalusia, Castella, País Basc, Aragó, València, Galícia, amb la inclusió de Portugal, depenent del grau de maduresa de cadascuna i sempre sota l’aixopluc alemany, viuran uns anys de plenitud política, econòmica i cultural després d’un període de caos impressionant, amb episodis inesperats com podria ser la pèrdua de les darreres colònies africanes i potser també la independència de les Illes Canàries.

Per fortuna, Espanya es troba al final de l’etapa que l’imperi francès (1486) tot just acaba d’iniciar amb la pèrdua fa uns anys de la colònia d’Argèlia, amb la previsió de convulsions internes impensables (segons Deulofeu una guerra civil). El mateix vaticina per l’imperi anglès (1536), que amb pocs anys de diferència està destinat a patir també un final tan inesperat com espectacular a favor de països emergents en aquesta nova repartició planetària: la pèrdua de la darrera colònia de les Malvines, per l’Argentina. Segons La matemàtica de la història del savi de Figueres, 16 volums dels 22 que volia publicar, els països del con sud (Amèrica llatina) estan a punt d’experimentar un procés que els elevarà a cotes que mai no han imaginat.

Però l’avançada més espectacular està que Deulofeu va preveure per a Alemanya. Amb la desaparició de les fronteres polítiques dels imperis veïns en recessió, els alemanys estan destinats a ocupar una posició paternal d’hegemonia (tal com correspon a la fase conservadora en que es troba), dirigint una Nova Europa amb les cada vegada més empobrides i depauperades nacions francesa i anglesa.

El savi empordanès, que va veure com els seus llibres no eren traduïts a l’alemany ni en broma, per por de les autoritats germàniques de publicar un altre Mein Kampf hitlerià, va preveure tanmateix que en moments de convulsió el país teutó fins i tot hauria d’intervenir en territori francès no com a guerrer, sinó com a gendarme, el mateix que també podria arribar a fer en la desintegració d’Espanya.

L’actitud amistosa dels alemanys s’estendrà arreu d’Europa per mantenir la pau en els llocs on també hagin dipositat el seu capital, infiltrat en totes les indústries europees, sobretot regions turístiques especialment del Mediterrani, amb infinitat de propietats comprades per alemanys. A excepció dels països nòrdics i de les noves incorporacions eslaves, les altres nacionalitats satel·litàries d’Alemanya s’hauran d’empassar l’orgull imperial de temps passats per entrar en una època de benestar general sota aquesta direcció, que respectarà les particularitats dels pobles súbdits amb una mentalitat totalment oposada a la hitleriana, d’altra banda tan pròpia de l’època de plenitud de tots els imperis.

Tanmateix, aquesta enorme vitalitat es desplaçarà cap a l’Europa oriental i arribarà al seu zenit en el moment en que de manera irremissible l’imperi alemany comenci a decaure (2320), moment en que en algun punt de l’Europa central, potser situat en els nous països eslaus, tingui lloc el naixement d’una cultura nova que posarà punt i final a l’occidental i donarà inici a una etapa en que l’home haurà d’intentar trobar, un cop més, l’impuls d’una espiritualitat que no l’enfronti i, per sobre de tot, el desposseeixi de l’avidesa material que haurà enfonsat els anteriors imperis, inclòs l’alemany.

Deulofeu va compondre la seva teoria, a l’alçada d’un Toynbee o d’un Spengler (posteriors a ell), per donar a la humanitat els elements clau per evitar les guerres i instaurar la pau. Encara que pràcticament ningú no li va fer ni cas, i les seves obres no es poden trobar, seguí escrivint amb el mateix entusiasme il·luminat del primer dia, convençut que al final la gent s’adonaria que el que preveia a La matemàtica de la història es començava a produir. A diferencia de Dalí, nascut al genial carrer de Monturiol on encara avui hi ha la farmàcia Deulofeu, l’apotecari gironí, malgrat l’originalitat trencadora dels cicles biològics, no es va saber vendre. Reflectit en el mirall ovalat que encara hi ha a la cabana que ell mateix es construí en un racó del Mas d’Ordis (a nou quilòmetres de Figueres), de sobte agafava el cotxe (un Peugeot negre) i emprenia en solitari (a vegades amb amics) els seus famosos viatges per investigar els territoris que li interessaven, sense importar-li gaire que se sabés la importància del que estava fent. Òbviament rastreja Alemanya, recorregué Itàlia, i fins i tot demostrà, quasi per casualitat, que el primer romànic es trobava a pocs quilòmetres de casa seva, a l’església de Sant Pere de Roda (Catalunya: mare de la cultura occidental), fet que als anys seixanta li va valer nombroses oposicions.

Deulofeu fent d’apotecari a la seva farmàcia de Figueres./Arxiu familiar.

Tan sols una vegada, gràcies a un amic seu argentí, Abelardo F. Gabancho, Deulofeu va rebre un homenatge espectacular a Buenos Aires. El sabio catalán, travessat de biaix per aquella llum que el condecorava, es va trobar de cop i volta envoltat d’una gent que l’admirava. Som al 1978, té 75 anys, i per uns dies arrossega quantitats imprevistes d’oients a les aules més recòndites del país. Saben que està malalt (càncer), i aquest fet afegeix una emoció preliminar als discursos del professor. Bocabadats, escolten l’ascens imparable dels argentins, la caiguda dels espanyols i dels francesos, la puixança econòmica dels alemanys, i el més espectacular: amb quadres i paràboles que no poden replicar, explica com els Estats Units es troben just al final de la primera fase agressiva, de veritable febre expansionista, en la fi d’una fase federalista que porta en ella mateixa el germen de la desintegració i la catàstrofe. Deulofeu explica que la gran potència americana sofrirà desgràcies infinites: es veuran els horrors de la revolució francesa multiplicats en proporció a la nombrosa població americana i el país patirà una gran depressió, el punt més baix de l’imperi, seguida d’una molt probable invasió exterior, amb incidents de tota mena. Per uns moments, és el que passa quan es coneix al geni empordanès, els argentins se senten atabalats; el plantejament deulofeunià és agosarat però els miralls del temps parlen per ell: l’home que els explica, encara que l’hegemonia americana tornarà a ser impressionant, no és cap xarlatà, sinó un pensador d’alt nivell internacional. Al cap d’uns dies, s’assabenten de la mort del savi; s’adonen, amb sorpresa, que els diaris espanyols no en parlen. A casa seva no el coneix ningú.