Deulofeu i la pau.

Tribuna. Opinió.

Deulofeu i la pau.

Brauli Tamarit Tamarit. Equip Matemàtica de la Història.

En la presentació a Girona del recomanable documental Alexandre Deulofeu, l’historiador del futur, David de Montserrat aportà la notícia que potser Alexandre Deulofeu fou candidat al Premi Nobel de la Pau l’any 1975 des de Veneçuela, alhora que Xirinacs ho fou des de Catalunya. L’entrellat del secret s’aixecarà el 2025, un cop passats 50 anys. L’historiador Juli Gutièrrez Deulofeu, el seu nét, ha preservat i continua desenvolupant el valuós model creat pel seu avi.

Alexandre Deulofeu creà La Matemàtica de la Història, un model que explica el patró de cicles vitals que caracteritzen les civilitzacions i els imperis. D’una banda, observa que totes les civilitzacions tenen fins a tres cicles d’uns 1700 anys. Cadascun té una primera fase creativa de fragmentació demogràfica d’uns 650 anys, i una segona de gran unificació d’uns 1050 anys que acaba produint imperis d’una durada d’uns 550 anys. Per l’altra, destaca que els imperis tenen dues fases agressives, una primera de federal i una segona d’absolutista. En ambdues, l’imperi aspira a la dominació mundial. Un cop derrotat l’imperi en la segona fase agressiva, es convenç que no pot dominar el món. Però Deulofeu observa que un imperi no pot mai sotmetre uns pobles que es troben en la fase de fragmentació demogràfica¹ i que, quan es produeix un enfrontament entre dos imperis, guanya el més jove². L’avi Deulofeu afirma que, després del tercer cicle de civilització, aquella cultura desapareix amb els seus trets característics. Però el seu nét descobreix, com ha pogut estudiar a l’àrea de l’Àsia sud-occidental i el nord d’Àfrica, que sorgeix un quart cicle d’una nova cultura amb llurs successives fases de fragmentació i de gran unificació. I fins i tot un cinquè.

Atenent la gran extensió del nostre planeta i la diversitat de pobles que hi conviuen, sabem que sempre hi haurà territoris en fase de fragmentació. Només amb aquesta dada ja podem deduir que cap imperi no pot assolir mai el seu objectiu d’aconseguir la dominació mundial. A més, en el cas que un imperi sigui prou decidit per intentar, furiosament, la conquesta planetària, difícilment podrà arribar a aquesta fita, perquè probablement apareixerà en algun altre racó de la Terra un imperi més jove contra el qual li serà impossible disputar l’hegemonia. Això ens porta inevitablement a recordar la proposta d’Alexandre Deulofeu manifestada ja en el seu primer llibre Catalunya i l’Europa futura, en què reivindica la millor solució per assolir la pau mundial. Ara sabem que no és només la millor solució, sinó que és probablement l’única: la confederació mundial de pobles lliures, amb les seves respectives confederacions continentals.

Enllaç de l’article original en català:

http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1034127-deulofeu-i-la-pau.html

Notes:

¹És el cas de l’imperi persa de Darios I contra les ciutats lliures gregues, el de Carles I d’Habsburg contra els prínceps alemanys protestants o el de Felip II contra els Països Baixos.

²Exemple és l’imperi francès de Napoleó I, capaç de derrotar l’imperi austríac, però que és vençut, al seu torn, per l’imperi anglès.