Deulofeu i la matemàtica de la història.

Sàpiens. Dimarts, 16 de juny del 2020.

Personatges.

Deulofeu i la matemàtica de la història.

Us expliquem la sorprenent teoria sobre la predicció de la història d’aquest figuerenc i les prediccions que va fer.

Pere Puig.

1. Qui va ser Alexandre Deulofeu?

Gràfica d’Alexandre Deulofeu amb l’evolució i la caiguda dels imperis espanyol i alemany. Sàpiens.

Alexandre Deulofeu va néixer a l’Armentera el 20 de setembre del 1903 i es va dedicar a l’ensenyament i a l’activitat política, primer com a dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l’Empordà i després com a regidor per Esquerra Republicana de Catalunya. Com a alcalde accidental de Figueres durant el 1936 va actuar en defensa del patrimoni religiós, però el seu passatemps preferit era submergir-se en l’anàlisi de la Història, sobretot perquè hi havia una pregunta que no es podia treure del cap: si les persones naixem, creixem i irremeiablement morim, per què les societats que estan formades per persones no haurien d’estar sotmeses al mateix destí?

Deulofeu va rumiar una possible resposta mentre coquetejava amb la idea de progrés. Convençut que els règims autoritaris eren relíquies del passat i que el futur estava en mans de societats més justes i democràtiques, l’esclat de la Guerra Civil i la derrota republicana van ser una hecatombe tant per la seva vida com per les seves creences.

L’exili el va dur a Montpeller, on va viure fins al 1947 –any en què va tornar a Catalunya– lluny de la seva dona i les seves dues filles petites, que es van quedar a Catalunya.

2. La matemàtica de la història.

Alexandre Deulofeu.

Va ser l’escriptor Francesc Pujols qui va batejar les tesis de Deulofeu com a matemàtica de la història. Segons aquesta teoria, les civilitzacions duren 5.100 anys, dividits en tres cicles de 1.700 anys que es repetien però amb matisos. Durant el primer cicle les civilitzacions, incapaces de crear una cultura original pròpia, s’inspiraven en altres cultures per construir la seva identitat. Durant el segon cicle, la civilització assolia la maduresa, és a dir, una plenitud social i cultural pròpia que la feia incomparable. I finalment en el tercer cicle, equiparat a la vellesa, la civilització experimentava un renaixement que a la pràctica tan sols copiava l’apogeu del cicle anterior i que irremeiablement acabava amb la seva desaparició.

Al seu torn, cadascun d’aquests cicles es dividia en dues etapes: una de fragmentació demogràfica o federal de 650 anys, i una altra d’unificació política o imperial de 1.050 anys, que començava amb la constitució d’un imperi que s’allargava uns 550 anys. A partir d’aquesta base només calia determinar quin era el punt de partida de cada civilització per saber on era i quina esperança de vida tenia.

Rebuig del món acadèmic.

El món acadèmic va apressar-se a rebutjar la seva tesi amb qüestions com ara: què entenia per civilització?, com determinava quan naixia?, com demostrava empíricament els càlculs?

3. Les prediccions de Deulofeu.

Gràfica d’Alexandre Deulofeu amb l’evolució i la caiguda dels imperis rus i britànic. Sàpiens.

El 1951, Deulofeu va vaticinar: «El comunisme, a excepció dels pobles satèl·lits que ja es troben avui sota la seva influència, no s’implantarà a cap altre poble d’Europa. L’URSS […] va cap a la desintegració». I és que ell preveia la fi de l’Imperi de Moscou abans de l’any 2000. Com sabem, l’URSS va desaparèixer el desembre del 1991.

Prediccions incòmodes.

Més controvertida va ser la seva predicció sobre el futur més immediat dels estats europeus. Malgrat el resultat de la Segona Guerra Mundial, segons Deulofeu França i el Regne Unit estaven destinades a perdre poder i a desaparèixer. La primera, a finals del segle XXI i després d’una guerra civil, i la segona, a mitjan segle XXII amb la pèrdua de les Malvines a mans de l’Argentina. En canvi, per a Alemanya, Deulofeu tenia bons auguris: entrava en una etapa d’hegemonia conservadora que la convertiria en l’única potència del continent i imposaria una «pax germanica» paternalista a la resta d’estats fins a principis del segle XXIV. La predicció era tan políticament incorrecta, en aquell context, que no es va traduir a l’alemany: les autoritats tenien por de publicar un nou «Mein Kampf».

Més endavant, el 1970 Deulofeu va escriure: «Aconsellaríem als Estats Units que sense més espera abandonin la lluita del Vietnam i retirin les seves tropes de l’Àsia, perquè contra la Xina no hi tenen res a fer». Els Estats Units se’n van retirar el 1973. I va afegir que la Xina «s’empararà de totes les possessions russes a l’Àsia i només es trobarà enfront l’imperi nipó, que, com l’alemany, entra ara en l’època de plenitud imperial».

Gràfica d’Alexandre Deulofeu sobre l’evolució i el descens de l’imperi francès. Sàpiens.

4. Poc ressò de l’obra de Deulofeu a l’estranger.

Tot i que Salvador Dalí, amic d’infància, va regalar un exemplar de «La matemàtica de la història» a Nelson Rockefeller, pocs estrangers van interessar-se per l’obra. Però cal destacar dos militars: el veneçolà Víctor José Fernández Bolívar i l’argentí Abelardo Gabancho, pare de la desapareguda Patrícia Gabancho. Bolívar va trobar-ne un exemplar en una llibreria de Caracas i en va escriure una tesi per a l’Escola de Guerra de l’OTAN, una còpia de la qual va acabar al Pentàgon.

Als serveis d’intel·ligència nord-americans no els devia fer cap gràcia llegir que els Estats Units havien acabat la seva etapa de plenitud imperial i que es precipitaven cap a la pèrdua de la seva hegemonia. I encara menys que una de les potències rivals emergents, la Xina, estava a punt d’entrar en una fase d’expansió agressiva que la convertiria en el gran perill del segle XXI.

Elogis del món universitari a Argentina.

Per la seva banda, Abelardo Gabancho va obrir-li les portes de l’Argentina l’abril del 1978, on va rebre els elogis del món universitari. No en va, Deulofeu havia pronosticat que d’aquí a uns 200 anys naixeria una nova civilització en el continent sud-americà entre aquest estat, l’Uruguai i el sud de Brasil que es convertiria en la gran esperança de la Humanitat.

5. Les prediccions de Deulofeu sobre l’Estat espanyol.

L’any 1972 Deulofeu va calcular que l’Imperi espanyol havia nascut el 1479 quan Ferran II va succeir el seu pare com a comte de Barcelona i rei d’Aragó, consolidant la unió amb Castella, on governava Isabel I. Així, la suma era senzilla: 550 anys de vida. Segons Deulofeu, l’imperi espanyol, en decadència des de la pèrdua de Cuba i les Filipines, estava destinat a desintegrar-se cap al 2029. «A 57 anys de la fi de l’imperi espanyol», va escriure.

Amb pronòstics com aquest la teoria d’Alexandre Deulofeu va guanyar-se partidaris i detractors. Però en morir, el 1978, només havia publicat 16 dels 22 volums previstos. Quedava pendent el gran objectiu: demostrar que la història es repetia per, d’aquesta manera, evitar les guerres.

6. Els pronòstics complerts de Deulofeu.

1934. «El règim iugoslau trontolla perillosament, i no tardarem a veure’l transformat en dues o tres repúbliques independents».

1941. Deulofeu va assegurar que Hitler perdria la Segona Guerra Mundial.

1948. Deulofeu va predir la pèrdua de les colònies franceses: «França acaba d’entrar en la fase decadent. A partir d’aquest moment l’imperi francès anirà perdent gradualment totes les seves colònies». Efectivament: Algèria, Indoxina, Tunísia i el Marroc es van independitzar entre el 1956 i el 1962.

1951. «L’URSS, en lloc de seguir una via imperialista, va cap a la desintegració abans de l’any 2000». I sí: va desfer-se el desembre del 1991.

1970. Deulofeu aconsella els Estats Units que es retirin del Vietnam.

1974. Deulofeu va predir que el mercat comú europeu restaria sota hegemonia germànica a partir d’una Alemanya ja unificada.

7. Els pronòstics no complerts (o per complir) de Deulofeu.

1. La desintegració de l’Estat espanyol es produirà al voltant de l’any 2029.

2. El declivi de França començarà durant aquest segle XXI, període durant el qual Deulofeu vaticinava una guerra civil. Segons ell, l’imperi francès arribarà a la seva implosió final a començaments del segle XXII.

3. Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord se separaran del Regne Unit al llarg del segle XXII.

4. Alemanya dominarà Europa durant els propers tres segles i serà el garant de l’estabilitat i la pau europea. Això sí, com a contrapartida, els territoris hauran de renunciar a una part de la seva sobirania.

5. Els Estats Units perdran l’hegemonia amb una llarga decadència, i tindran un conflicte militar amb la Xina pel domini de l’oceà Pacífic.

6. La Xina i l’Índia s’expandiran agressivament (la Xina envairà Sibèria) perquè són al final del seu tercer cicle. El Japó arriba a la seva plenitud i serà el contrapoder a l’Àsia.

7. Una nova civilització (a la qual Deulofeu anomena «la gran esperança de la Humanitat») naixerà d’aquí a 200 anys entre el sud del Brasil, l’Uruguai i l’Argentina.

8. El nord d’Àfrica ha entrat en un quart cicle històric. Els pròxims 600 anys viurà una etapa de fragmentació territorial.

Enllaç de l’article original en català:

https://www.sapiens.cat/temes/personatges/deulofeu-i-la-matematica-de-la-historia_202421_102.html