Deulofeu Deulofeu.
Tres paràgrafs. Dissabte, 11 de febrer del 2023.
Deulofeu Deulofeu.
Gerard Pujadas Serra.
Deulofeu sempre hi és i Deulofeu hi és sempre perquè és vigent. El seu nét, el gran divulgador del mestre de capçalera, va tornar dijous a l’epicentre del món que és Figueres i va tornar al Cercle Sport Figuerenc per demostrar que ell n’és nét, però sobretot deixeble i continuador; perquè la Matemàtica continua sent una eina indispensable.
Jo, que el segueixo des de fa una colla d’anys, no pensava topar-me amb la conferència que va fer en Juli: conscient, lúcid, lliurepensador i amb una força descomunal que alguns atribueixen al fet que potser s’ha tornat boig; però en aquest país ja sabem com funciona el sistema d’estigmes.
L’historiador del futur va agafar la Matemàtica i la va posar al dia. Amb el respecte que es mereix el pensament quan la gent es pren les coses seriosament, va agafar la Matemàtica amb la potència d’algú que sap que pot unir els nous descobriments de la neurociència –les podes sinàptiques que els éssers humans patim i ens defineixen als 3 i als 12 anys– i la vida orgànica de les civilitzacions i els imperis, que també tenen processos expansius que coincideixen plenament amb les teories que la biologia pot explicar a través de l’evolució científica. Primera poda, primera expansió, segona poda, segona expansió. Dos moments fonamentals.
Després de la seva immersió a l’Argentina, cursant el màster, en Juli venia a exposar-nos –amb aquell aire de qui n’està fins als pebrots que no el vulguin rebatre– que ell continua la feina de picapedrer. Havent dedicat la recerca a l’esmentat país llatinoamericà, Deulofeu va delectar-nos amb el resultat del seu treball presentant-nos la tesi que l’Argentina, de bon principi, s’hauria d’haver dividit en tres estats, perquè d’allí rauen els problemes; i que només així dominarà el sud del continent, d’aquí a dos segles i mig, sense vessar-hi massa sang. Perquè ens trobem davant del naixement d’una nova civilització a la qual li esperen els 5.100 anys de vida corresponents d’ençà que el 1810 va independitzar-se de l’Imperi Espanyol.
En Juli va ser dens però concís. Va ser tècnic però entenedor i, sobretot, va ser ferm en la llibertat de càtedra que avui tant coixeja. L’exposició de l’estat que patim els europeus, de les llibertats individuals i polítiques que va inoculant aquest club d’estats mediocres –que avui ens ven la llibertat com un producte seu–, no va deixar indiferent a ningú. Perquè que som a baix de tot i no hi ha previsió de sortir-ne. Som a baix de tot de la corba i per això la narcotització de la vida està programada per sistema; tant, que fins i tot, a més a més, ens agrada i la consumim a plaer.
La línia dels pobles ibèrics és a punt de marcar el final d’una fase imperial que va estrenar-se amb els Reis Catòlics, i és lògic que estiguem al final d’un temps. Tota l’estructura mundial, els cossos d’arreu, també se’n ressenten. Un imperi no té un pes lleuger. Una fase, que ha de durar i no només, fins a la data assenyalada –2029– que no ens pot servir d’excusa per deixar en mans del destí la més gran de les nostres mentides, la que ens diu a cau d’orella que nosaltres ens salvarem, i que no formem part de l’imperi i que, com deia l’amic de Deulofeu, Pujols, quan arribés el moment ho tindrem tot pagat pel simple fet de ser catalans. 2029, aquella data que els catalans tenim sovint al cervell –i que esperem com estúpids messiànics–, va aparèixer i continua servint a Deulofeu per carregar-se els processistes i els indigents mentals que volen destruir el pensament; i per carregar contra el noucentisme i els manipuladors de la Història, que, presents o no, van caure a terra com si fossin la reencarnació de l’alcalde Bassols.
Que l’Imperi Espanyol cau és evident. La quantitat de propaganda que s’ha d’invocar per no anunciar el deute, els problemes estructurals, l’autoritarisme latent, el retorn de les mentalitats dels temps més crus del règim; l’atur, l’envelliment o la quantitat d’idiotes per metre quadrat són la nota més aguda. Si som sincers amb nosaltres mateixos, ningú negarà que tot això ho sabem. Pocs els que alguna cosa hi fem. Molts els que estimen tant la gàbia que l’esport nacional ha esdevingut posar el cervell podrit a l’aigüera. El 2029 no ens assegura la independència de res. Ans al contrari, pot significar l’entrada al caos més profund del país, al descontrol i al desconcert que continuarà al llarg del segle vint-i-u cap a l’Imperi Françafrique i després cap als Regnes d’Anglaterra, revertint els successos dels quals està composta la matèria històrica, que és la consciència i la pell.
Escòcia ho prova. Les nacions vernacles regeneren, com el gaèlic. Mentrestant, les restes de l’Imperi espanyol fan trontollar les estructures fonamentals i els catalans, que si haguéssim tingut en compte què ens hi jugàvem l’1-O hauríem pogut remeiar la caiguda, si no fem res també caurem. I Quan cau, cau, i l’imperi és a punt de tocar fons a través d’un règim de colonialitat de merda.
Davant les infinites problemàtiques socials que s’afegiran al problema que viurà l’Imperi Espanyol, EUA es frega les mans amb les amistats marroquines. No cal sortir gaire de la demografia per saber que d’aquí ben poc el Marroc es quedarà Ceuta i Melilla. Qui sap si més endavant les Canàries; un cop Espanya, en el nou ordre geopolític, ja no pinti res.
En Juli avisa. La Matemàtica és una brúixola, no un dogma. Ens en podem servir per assumir la vida adulta, la maduresa que Kant es va inventar pensant que la Història no era un espiral, ni cíclica. La corrupció i el cinisme de la classe política, la seva inacció i caciquisme, l’atomització, els problemes ètnics o la llengua… Ens trobarem en un escenari d’aiguabarreig perfecte per tornar a ser el camp de proves de les butllofes ideològiques i pseudointel·lectuals d’Europa. Si no accelerem el procés de formació d’uns nous dirigents, ens afogarem amb les despulles de la monarquia espanyola i els règims que han permès, durant aquests gairebé sis segles, l’auge i construcció de la Unitat d’Espanya. Perquè hi som dins, i ens arrossegarem tots plegats a la paranoia que provoca penetrar a l’univers de misèria neofeudal, que com en Juli comentava, no té res a veure amb la igualtat que tenia el feudalisme en la seva època incipient.
UE és vassalla i esclava de l’OTAN: producte paradigmàticament americà. Com més tardi Alemanya en expulsar les restes americanes que campen pel seu país més tardarà Europa en refundar-se, en trobar l’encaix de la seva sobirania; fase de plenitud imperial que li toca fer. Com a imperi novell, haurà de trobar els fonaments, i això ho sabem bé, a casa. La connexió del sud d’Europa amb el món àrab. És a punt de completar-se el segon període cultural: el de creació. Llull és un far. Només cal fixar-se en les expressions estètiques que s’han acabat i només poden divagar entre ambicions abstractes. Les IA són l’última creació que aportarem. Després l’etapa creativa ho haurà donat tot. En acabat haurà d’aparèixer el renaixement europeu. La repetició de tot allò que hem creat com a civilització. Recollir els fruits que no estiguin podrits, barreja perfecta de les millors aportacions que la nostra part d’Humanitat ha fet. Entre d’altres, la base espiritual de l’art romànic empordanès: la volta de canó, recerca vital d’un món cristià que va renéixer en la construcció de Sant Pere de Rodes quan el món visigot es començava a desintegrar i el món àrab semblava que substituiria la cultura de la Península. Exactament 1.700 anys després que l’Imperi Romà es comencés a desfer.
Els EUA són experts en muntar guerres. Però s’ha acabat la seva època d’expansió. Riuran si ho continuen fent. L’avi Deulofeu ja els avisava l’any 1977. Quan girin cua cap a casa seva veuran el sidral que hi tenen muntat. País polaritzat com a punta de l’iceberg. A Ucraïna, Rússia també va contra la Matemàtica. Perquè els EUA hi van, també. EUA entra en una fase de problemes interns i Rússia continua descomponent-se. Putin no entén que, per molt que annexioni territoris russòfils, Deulofeu nét és historiador i pot dir obertament què va passar el 2014 al Maidan; que no hi ha solució sense la desintegració total. Que la guerra només allarga el patiment i l’error. Només cal comprendre els milers de divisions internes que té el territori rus i que no van acabar de fruir amb la caiguda moscovita. Només cal veure que el procés és imparable, i que aquest no traeix. Però la direcció és la que és, i la tria només pot ser agreujar-la o alleugerir el deliri existent; anar-hi en contra només atia el genocidi i l’autoritarisme més cru: l’infern rus que EUA ha fet penetrar a Europa per continuar xuclant-nos una dècada més. Europa està en una cruïlla. Els americans ho saben perquè és fàcil matar lluny de les teves fronteres. No van aprendre res. Només la Xina serà capaç de posar ordre a Rússia i guanyar-li terreny; la política exterior de Trump lligava amb la Matemàtica, però dir-ho, en aquest món fatal, et pot costar la censura. La Xina vol Sibèria i potser serà la manera d’amenaçar les temeritats russes, si s’escau. Primer cal que EUA deixin tothom en pau. Abans que tothom es llanci a l’expansió (des)neocolonial africana.
Els cretins, però, de tot això no en saben, i van copsant el poder. El búnquer cada cop és més ple. La digitalització ha obert les portes de bat a bat al control massiu, a la possibilitat d’encarar el vaivé de la Història des de la repressió més elemental i nociva, de baixa latència.
Però no ha de ser així. No pot ser així. Dijous la sala era plena. El poble sobirà va acudir lliurement a escoltar un home que s’ha forjat a si mateix i que invoca seriosament i rigorosament aquella idea nietzscheana que diu que la Història ha de servir per a la vida, perquè sinó no serveix per res. Suposo que per això no hi havia cap autoritat. Cap representant polític i tampoc cap periodista. 120è aniversari del naixement de Deulofeu. 120 com els anys que ell deia que hauria volgut viure. Ningú va dir-ho, però els que ho sabíem n’érem conscient. L’esperit dels maçons hi era present, però això no té cap mena de significat perquè el que importava era la Matemàtica de la Història. Importava que cada un dels cors i cervells fos conscient que entrem a la fase més confusa i profunda de decadència de l’Imperi Espanyol, i que això no té res a veure amb si som catalans, búlgars, australians o xilens. La Matemàtica no és arbitrària. Si ho estem vivint nosaltres, amb l’horitzó com a principal component, és una pura coincidència. Som insignificants però alhora no tenim més remei que travessar aquest temps.
Venen els darrers anys, les darreres oportunitats que tenim els catalans perquè la Història ja ens ha avisat massa vegades. Més de mil anys de cultura que poden quedar en un vestigi; perquè a la Història no li importaria per res, si desapareixem. Ja ens estudiaran d’aquí a tres mil anys. Quan ja no importem al planeta Terra. Tanmateix, les arrels del subjecte històric són tan fondes que si no som capaços d’entendre la força que portem valdria més deixar que ens moríssim, o bàsicament deixar que ens matessin.
Enllaç a l’article original en català:
https://www.patreon.com/posts/deulofeu-78519349